dimecres, 24 de setembre de 2014

una princesa a berlín (i II)


Per això aquesta és una gran novel·la, perquè ha encertat de ple el seu equilibri intern. No ha intentat jugar la carta fàcil d’explotar el sentimentalisme del lector traient nazis i aristòcrates arruïnades a cada pàgina i explicant-te coses que tothom se sap de memòria. L’autor col·loca un jove nord-americà a Berlín i fa que visqui de ple la voràgine històrica del moment. No deixa de ser un estranger que explica el que veu. Com que a més, la trama de ficció està molt ben trobada i els personatges principals estan perfectament acabats, el producte final, emotiu, compromès, i alhora contingut, és extraordinari. Una princesa a Berlín té moments narratius de gran literatura. Per exemple el capítol en què el protagonista, en un bar de Berlín, assisteix a l’escena dels viatjants de comerç nord-americans que, per la moneda fraccionària d’un dòlar, aconsegueixen que totes les dones del bar —clientes i treballadores— es despullin, vagin corrents de quatre potes i ballin a canvi de l’esperança d’arreplegar alguna moneda de deu centaus caiguda del cel. Mentrestant, els homes a la barra, mossegant-se els punys i maleint la seva sort. Si en aquestes circumstàncies Hitler no va sortir-se’n amb el seu primer putsch de l’any 23 va ser per casualitat. O la descripció de dues de les moltes festes en què participa el protagonista: el ball de màscares tràgic del final, súmmum de la contradicció d’una societat girada cap per avall, que acaba amb dos arlequins buidant damunt la selecta concurrència cistelles plenes de bitllets de ban devaluats: «Bitllets de cent mil marcs, de cinc-cents mil marcs, d’un milió de marcs, i de cent milions de marcs passen volant pel nostre costat, travessen el paviment i s’introdueixen a les canals de l’aigua...». I per contrast, l’altra festa, la dels artistes, en què apareix un joveníssim Bertolt Brecht emergent, cantant amb la seva guitarra (cal recordar que en aquells moments Brecht ja havia estrenat, el 23 de setembre de 1922, a Berlín, Tambors a la nit).
El jove protagonista, que vol ser pintor, s’enamora d’aquesta Alemanya derrotada, amb l’amenaça constant de l’ocupació del territori si no pagava els 22.600 milions de marcs en què van ser avaluades les reparacions de guerra. Una novel·la extraordinària, doncs, que no farà contents els recercadors de carn i fetge. I, tal com hem dit, aquest és el seu gran mèrit. I tampoc no és una altra versió de Cabaret. Així que ja estan avisats. Aquesta princesa a Berlín és un mirall d’un temps i d’un país escrit amb una singular destresa narrativa. Tan sols li podríem retreure —peccata minuta— uns innecessaris flashbacks, que van en contra de la narració, forçosament cronològica, i l’obligació, en alguns passatges, de forçar una mica els diàlegs per tal d’oferir informació.
Els escriptors nord-americans tenen coses bones i dolentes, però, per sort per a tots nosaltres, entre les primeres hi ha que, quan s’enamoren de París o de Berlín, són dels millors a l’hora de parlar-nos-en.

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada