dimarts, 28 d’octubre de 2014

portes a una altra realitat


Oliver Sacks (Londres, 1933) és un neuròleg doblat d’humanista i narrador. Professionalment exerceix de metge i de professor de neurologia a Nova York i, com a investigador, ha publicat una sèrie de llibres molt reveladors, des de Veig una veu, dedicat al llenguatge gestual dels sords, fins a L’home que va confondre la seva dona amb un barret, editat el 1985.
L’originalitat del Dr. Sacks roman en el fet que, sense abandonar les pràctiques terapèutiques, es planteja preguntes que van més enllà dels aspectes externs de les malalties neurològiques, per espectaculars i frapants que aquests siguin, per atènyer la totalitat de l’ésser humà. I ho fa amb mà mestra, capaç de convertir una història clínica en una narració, sense perdre, naturalment, el rigor científic. De fet, l’autor s’enfronta amb l’etern problema entre el cervell, un òrgan físic, i la ment, una entitat psicològica. I sempre des de la perspectiva de la globalitat del jo personal que, d’acord amb la tesi subjacent a L’home que va confondre..., persisteix a l’interior dels malalts per més deteriorat que tinguin el cervell.
El llibre és una recopilació de casos clínics, dividits en quatre grans grups: pèrdues, excessos, arravataments i el món dels simples. El primer cas, que dóna títol al llibre, és el d’un professor de música que perd la capacitat de reconèixer els objectes complexos, com una cara o un paisatge, i que confon el cap de la seva dona amb un barret. Per indicis concrets, com ara una berruga o una barba, pot arribar a deduir amb qui parla i davant una pintura pot identificar els detalls, una barca, un arbre, etc., però mai la globalitat del quadre. El sorprenent de la història és que el professor de música fa una vida normal malgrat els seus dèficits gràcies a la seva capacitat musical, que conserva íntegra, i que li permet reconèixer els objectes com si fossin notes d’una gran simfonia. A El mariner perdut relata el fet de l’home que ha perdut la memòria de trenta anys de la seva vida i que oblida el que fa o el que diu immediatament després d’haver-ho fet o dit. Malgrat això, a la capella de la clínica, aquest home que viu a l’instant, recupera la seva profunditat humana. Entre d’altres, són destacables els casos de l’home que veu la seva pròpia cama esquerra com la d’un cadàver amb l’esverament del cas i el del malalt de Parkinson que s’inclina cap a un costat sense adonar-se’n i que s’anivella amb un sistema inspirat en el nivell de fuster. En aquest mateix capítol, s’examinen diversos casos de membres fantasmes, és a dir, aquells membres amputats que continuen causant dolor, tot i la seva absència.
A la part dels excessos, l’autor narra el fenomen dels malalts hiperactius, des del que no para de produir moviments, paraules i idees extravagants fins a la dona de noranta anys que pateix d’una eufòria i vitalitat excessives. Frapant com una història de Kafka, és l’escena d’una dona que, en un carrer de Nova York, imita i caricaturitza els vianants que passen pel seu costat, dedicant un o dos segons a cada un d’ells en una mena de paroxisme de cares i gestos.
En l’apartat dels arravataments, Sacks descriu diversos casos de percepció alterada que fan reviure reminiscències del passat dels malalts, que inciten la imaginació o fan real el món dels somnis. Des de l’anciana que sent la música de la seva primera infantesa a la noia índia de 19 anys que reviu la seva infantesa com un camí invers cap al seu naixement on l’espera la mort. És corprenedor el cas del jove malmès pel consum de drogues que desenvolupa una hiperpercepció olfactiva pròpia d’un gos i que, una vegada guarit, enyora l’estat anterior. El darrer capítol de la sèrie tracta de les visions místiques d’Hildegarda, del segle XII, que es poden atribuir a una malaltia neurològica i que, per tant, obren un camp d’interpretació nou del fenomen del misticisme.
El llibre acaba amb una aproximació al món dels simples, autistes i idiotes, que revelen unes capacitats insòlites com la de reconèixer la música i tots els detalls complementaris, vestuaris i decorats, de dues mil òperes, dels bessons que resolen problemes numèrics molt complexos d’un cop d’ull i de l’autista que és capaç de dibuixar com un veritable artista.
Si s’ha de dir com un axioma que la realitat supera la fantasia, la realitat dels malalts neurològics va més enllà de totes les fronteres. El seu món estrany i misteriós posseeix una màgia peculiar, que posa de manifest que l’ésser humà és dipositari d’un tresor desconegut, arrelat a les profunditats del cervell, en especial al que correspon a l’hemisferi dret, un quasi desconegut amb un potencial enorme.
L’home que va confondre...pot llegir-se com un recull de narracions fantàstiques amb l’afegit inquietant que són reals. Són una porta oberta a l’altra realitat, aquella que ens acompanya cada matí en llevar-nos encara que ens costi identificar-la. 

Joan Agut. «Portes a una altra realitat». Avui, 26 |11| 1988.



2 comentaris:

  1. D'Oliver Sacks recomano fervorosament "El tío Tungsteno: recuerdos de un químico precoz", un llibre de memòries familiars que no té "desperdici".

    ResponElimina
  2. Ahir vespre van fer la trobada per parlar de L'home... i una clubaire (química, per cert) també ens el va recomanar molt ferventment, Enric. L'haurem de llegir, doncs.

    ResponElimina