dies i fronteres

«Sens dubte, Vicenç Pagès Jordà és un dels novel·listes que millor s'endinsa en els «recolzes» de la ficció, n'explota la versatilitat i sintonitza amb la complexitat de la vida contemporània. Després d'Els jugadors de whist (2009), enguany ha publicat Dies de frontera, en la qual reprèn alguns dels elements de la novel·la anterior, com ara: una crisi com a centre temàtic, una estructura de capítols breus, una gran varietat de tipologies textuals i de registres, i un ús analògic de les referències culturals.

[...] Dies de frontera és un magnífic relat sobre la capacitat de creació i de destrucció de la literatura i de la vida, amb el qual el narrador —representat com una mena de Déu bromista— es diverteix. La distància d'aquest nosaltres des del qual, de vegades emprant tècniques cinematogràfiques —la presentació del petó de l'inici, el tràveling del recorregut per la carretera, les focalitzacions i les prolepsis—, el narrador es posiciona. A través d'un to irònic s'entreté explicant com els protagonistes «queien en paranys que més endavant anomenarien experiència» (p. 57). No és estrany, en aquest sentit, que abundin passatges de mise en abîme en què ells mateixos o el que viuen es compari amb l'argument d'altres ficcions: cançons, pel·lícules, quadres.

[...] La reproducció de la parla adolescent —en els capítols dedicats a l'institut on treballa en Pau—, l'ús d'una gran varietat de textos —whatsapp amb errors, fragments de la tesi d'en Pau, informació extreta del Facebook—, la còpia dels rètols i la publicitat plurilingüe de la frontera, afegits a l'ús d'algun dialectalisme —tampis— o del llenguatge dels tuits —pàibon— configuren un codi de gran eficàcia en un relat en què allò individual —la història de la ruptura— és indissociable d'un determinat ambient d'època. Les al·lusions als Mobles La Fàbrica, els establiments de Tot A Un Euro o la «cinematografia de la samarreta» (p. 160) són, en definitiva, falques simbòliques en la configuració d'un paisatge sentimental i temporal.

El tomb que fa la vida dels personatges els converteix en criatures que caminen perillosament per un Empordà carregat d'història i de tòpics. Un espai de forts contrastos, amb llocs de memòria com Portbou, la Jonquera, el castell de Bellaguarda o la via romana; o, ja fora de Catalunya, el camp d'extermini de Terezin i racons degradats, marcats pel desenvolupament del negoci turístic, els comerços barats d'alcohol i souvenirs, i els prostíbuls. Al bell mig, el «trànsit rodat» de la carretera i els roadside giants publicitaris.

Maria Dasca. «Dies i fronteres». Caràcters. Núm. 67, primavera 2014. P. 28.