dijous, 5 de febrer del 2015

el classicisme postmodern


Un altre narrador sorgit en el camí obert per Quim Monzó, Vicenç Pagès Jordà, assumí aquesta condició de l’home postmodern i els mecanismes que permetien representar-la així en la nova novel·lística. Ho va fer, però, combinant-ho amb el recurs a la novel·la moderna clàssica. Això acabà situant el seu model narratiu al pol oposat del que representen Benzina i La magnitud de la tragèdia. Mentre que Monzó va crear un nou tipus de novel·la, Pagès va buscar el que podria qualificar-se de classicisme postmodern: l’adaptació d’una idea clàssica del gènere —basada en la versemblança, el realisme, la lògica, el desenvolupament lineal del temps, la causalitat, la construcció psicològica de caràcters, etc.— a la postmodernitat —un temps de totalitats i coherències impossibles, psicologies fragmentades, confusió de realitat i ficció, etc. Per fer-ho, les seves novel·les esdevenen mosaics en què petits fragments narrats per diferents veus i tècniques narratives configuren un tot unitari. Es tracta, així, d’adaptar certs recursos de l’experimentalisme dels anys setanta o el pastitx dels vuitanta i noranta a una forma clàssica de construir novel·les.
[...] Així mateix, una obra teòrica de Pagès com fou Un tramvia anomenat text (1998) ja havia declarat que el seu objectiu era «esborrar fronteres, barrejar gèneres i tradicions, desespecialitzar els diferents textos retornant-los a la unitat perduda». Pagès partia de la idea que tot text —indistintament del gènere al qual s’adscrigui, tant si es tracta d’un article com d’una novel·la— és literatura i que, per tant, ha de sotmetre’s a unes regles que li permetin crear sentit. Són les regles clàssiques d’unitat, ordre, coherència, claredat i mesura. Pagès reaccionava contra una certa idea d’«avantguarda» que s’oposa a aquests principis:

Fa molt temps que la burgesia està avorrida de tants épateurs, però les noves generacions continuen creient que la confusió i l’absurd són una font d’escàndol quan, estrictament, només són font d’incomprensió.
.........
L’obertura de les obres pot acabar convertint-se en una manera de disfressar les limitacions de l’autor, d’ocultar la incapacitat per deslligar els nusos que prèviament ha lligat alegrement, de disfressar la mandra compositiva, la incompetència textual, la incapacitat de produir plaer a l’auditori.

Pagès, doncs, defensava uns principis molt restrictius i estrictes vinculats a aquests referents: Aristòtil i Horaci com a base; el Barthes més analista que revolucionari; Flaubert, Poe, Wilde, Hemingway, el Queneau de les restriccions, Borges, Cortázar o Calvino com a pràctiques. I és que la seva via era l’actualització de la novel·la clàssica, l’establerta canònicament pel segle XIX, inclosa, molt especialment, la que avui dia considerem juvenil. Per això, un altre assaig seu girà entorn d’aquesta literatura narrativa: De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de la literatura juvenil (2006).
Pagès, doncs, assumeix aquella idea —tan defensada per Monzó des del seu inici i, de fet, clàssica— segons la qual tot text —un conte, un article, una crítica— conté el mateix grau de literatura que qualsevol altre. Empra tota mena de gèneres i  estils en una mateixa novel·la, sempre, però a partir de «la connexió harmònica entre les parts que integren el tramvia anomenat text». Això s’assoleix seguint els principis clàssics que havien volgut liquidar els pastitxos experimentals dels anys setanta. Se’n recuperen tan sols alguns aspectes buidats ja de l’intent d’«esmicolar aquest pseudo-discurs lineal, estandarditzat, simplista, autoritari, comercial, envilidor, alienant, utilitari, etc., que els mals dits “mitjans de comunicació”, prenyats d’ideologies repressores, ens volen donar com a vàlid, únic i obligatori»(1).  En paraules de Barth, Pagès assolia així ser un novel·lista «al dia tècnicament», escriure conscient de l’evolució del gènere narratiu al llarg del segle XX, tenir idees artístiques «tan modelnes com les de qualsevol nou-novel·lista francès»; però «parlar eloqüentment i memorablement als nostres cors i a les nostres condicions encara humanes»(2).  

Jordi Marrugat. «Vicenç Pagès Jordà o el classicisme postmodern». A: Narrativa catalana de la postmodernitat. Universitat de Barcelona, 2014. P. 116-128.


________________
1. Biel Mesquida, L’adolescent de sal, Barcelona: Empúries, 1990, p. 297.
2. J. Barth, «La literatura de l’exhauriment», trad. Q. Monzó, El Marges, 27-29 (gener setembre de 1983), p. 271.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada