dijous, 19 de febrer de 2015

el narrador


Un dels punts forts de Dies de frontera és el narrador. A l'escena inicial ens presenta una dona i un home que s'estan besant. I ens indica: "En els pròxims capítols mirarem d'esbrinar com és que aquesta parella s'està besant en els primers paràgrafs". A partir d'aquí, ens endinsarem en el món i resseguirem la trajectòria d'uns personatges de qui passarem de no saber-ne res a saber-ho tot. Ben bé com si els haguéssim estudiat. El verb no és gens exagerat. El narrador, sempre amè, en ocasions didàctic, té un dring entre cerimoniós i encuriosit, com de documental. Això sí: la seva veu i la seva mirada són empàtiques, no fan pensar en un entomòleg sever o gèlid sinó en un observador còmplice i comprensiu, que s'expressa en una prosa esplèndida —precisa, densa— i que ofereix una visió fascinant del món i l'època que ens ha tocat viure.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.
*

Probablement el personatge més important de Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà, no surt als crèdits. No n’hem de buscar el protagonista ni en la Teresa ni en el Pau (la parella figuerenca descrita i observada amb detall entomològic a la novel·la: mitjana edat, sense cognom consignat, ella administrativa en un centre cultural de Girona, ell professor de socials en un institut de Figueres), tampoc no l’hem de buscar en la constel·lació de parents, amics i saludats que els envolta, sinó en l’entitat que tot ho sap i tot ho diu, la instància translúcida i mig evident, que disposa, diu, adjectiva, fragmenta, tria i talla, comenta, analitza, descriu o interroga (amb criteri esmolat) el que se’ns dóna a llegir. Això és gairebé sempre així, de forma més o menys conscient, explícita o amb sordina als obradors dels novel·listes, a les sales asèptiques de la dissecció literària o al sofà polsegós del crític de llapis esmussat; però en aquest cas la singularitat de la mena de novel·lista que s’ha firat Vicenç Pagès el posa en primer pla de l’atenció del comú dels lectors. En aquest cas el novel·lista no s’amaga rere la il·lusió transparent d’un món que es dreça i va fent tot sol, lliscant pàgina rere pàgina fins al punt final.
A Dies de frontera el novel·lista ens recorda en tot moment per activa i per passiva la seva presència a la sala de muntatge, la seva empremta en la confecció (sàvia i arbitrària) del repertori de trajectes i d’indagacions que fan el cas (la crisi que s’exposa), el sentim en directe quan comenta sobre la marxa o anuncia el que farà («En els propers capítols mirarem d’esbrinar com és que aquesta parella s’està besant»), analitza o justifica decisions (com ara salvar de l’oblit o del judici sumaríssim algun protagonista secundari però d’intervenció essencial) i es posa alhora com a mínim tres o quatre barrets: el de narrador, el de reporter, el de columnista i potser fins i tot el d’assagista. Tot això passa sense que la generació d’interès i les ganes de transitar per la novel·la i saber-ne més se’n ressentin. I amb el saldo positiu impagable de l’obtenció d’una mena de coneixement (i de plaer) que no trobarem a cap altra banda. La singularitat del model de novel·lista que Vicenç Pagès es tria treballa a favor d’una concepció gens plàcida i endormiscada de la narrativa, que no es conforma amb evocar presències per desplegar-les en el temps amb inèrcies convingudes, ni pretén tampoc emular la il·lusió diegètica de les pantalles de realitat augmentada amb dues o tres dimensions. Vol per contra explotar els recursos més propis del medi novel·lístic: la polifonia i la hibridació de discursos, ressons, registres i formats, la fragmentació, la focalització i l’angulació de referents i de perspectives, la creació de mons retòrics i virtuals intransferibles...

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*

L'estratègia postmoderna permet al narrador agafar els seus personatges, els principals i alguns secundaris excel·lents que hi ha, i imaginar-se quin paper farien en diferents pel·lícules de diferents gèneres. Un dels grans encerts del llibre és aquest narrador que va explicant la història mitjançant una veu en off, mentre els personatges fan i desfan. L'estructura trinxada fa que la novel·la corri lleugera i la veu del narrador hi introdueix contrapunts curiosos, paradoxals o divertits. D'aquesta manera, una història grisa (una parella que segueix totes les fases fins arribar a l'adulteri, treballen en feines avorrides i no es decideixen a tenir un fill), es presenta amb colors de fantasia.

Julià Guillamon. «Whist: segona temporada». Cultura|s. 19 febrer 2014. P. 9.

*

Crec que un dels grans mèrits de la novel·la és el narrador, per una banda, i la barreja de recursos narratius per l’altra. Vicenç Pagès crea un narrador que s’expressa en la primera persona del plural, que té personalitat pròpia i que ho sap tot dels personatges. Et fa partícip del que explica però des d’una certa distància. És un narrador que no té pressa. Bonhomiós. Un narrador que sembla haver descobert tots els secrets de la vida i que, per tant, va una mica de tornada. I ens presenta la història de la Teresa i d’en Pau com una història comú, una història de tots on ens hi podem sentir fàcilment identificats. És allò de: “Ja saps què vull dir, eh, lector?” L’amor, el desencant, la monotonia i perpetuar o no l’espècie. La vida “normal” o la intrepidesa d’intentar ser diferent. Enganxar-se a la roda del temps o conduir la màquina. Viure en parella i cedir o tastar la llibertat.
D’una mica abans de la meitat cap endavant, la novel·la s’embala i és quan l’autor fa gal·la de l’ofici de novel·lista i desplega tots els seus recursos. Escenifica el present immediat i resumeix el passat, el narrador desapareix i es transcriuen converses del whatsapp i perfils del facebook i crea aquesta ficció fantàstica dins la ficció titulada “Si fossin actors secundaris”. La novel·la esdevé, per una banda, més fragmentaria, i per l’altra més consistent. L’autor obre molts fronts i els va conduint amb destresa fins que conflueixen cap aquest final de catarsis. En aquest sentit, la novel·la ensenya múscul a mesura que avança.

Assum Guardiola. Revista de Girona, núm. 285.

*

Dies de frontera és un magnífic relat sobre la capacitat de creació i de destrucció de la literatura i de la vida, amb el qual el narrador —representat com una mena de Déu bromista— es diverteix. La distància d'aquest nosaltres des del qual, de vegades emprant tècniques cinematogràfiques —la presentació del petó de l'inici, el tràveling del recorregut per la carretera, les focalitzacions i les prolepsis—, el narrador es posiciona. A través d'un to irònic s'entreté explicant com els protagonistes «queien en paranys que més endavant anomenarien experiència» (p. 57). No és estrany, en aquest sentit, que abundin passatges de mise en abîme en què ells mateixos o el que viuen es compari amb l'argument d'altres ficcions: cançons, pel·lícules, quadres.

Maria Dasca. «Dies i fronteres». Caràcters. Núm. 67, primavera 2014. P. 28.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada