La salvatge agressió sexual i posterior assassinat d’una noieta implicarà fins a tal punt al comissari encarregat de la seva investigació que farà la promesa (pàg. 32) a la mare de la víctima que en descobrirà l’assassí. Promesa solemne que esdevindrà —a banda del títol— l’eix central i l’incentivador de la novel·la, convertint l’agent de policia en una víctima més de l’agressió; en una víctima obsessiva que no sortirà indemne del descens als inferns que suposarà la perquisició policial.
Un enfollidor descens als inferns que ens permetrà descobrir la perillosa fragilitat sobre la qual se sosté la pacífica i neutral Suïssa, sempre tan presumptament equilibrada, ordenada i serena. Un ordre tan excessivament meticulós i mil·limetrat que acaba esdevenint asfixiant: “(…) la gent espera que almenys la policia sabrà posar ordre en aquest món, encara que jo no em puc imaginar una esperança més miserable”, pàg. 14.
Tan asfixiant que fa perillar la salut mental d’aquells que no són capaços d’alliberar-se’n, per més que sigui de manera puntual: “No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això ho feia per una qüestió de principis. Perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat, encara que només sigui en secret.”, pàg. 48.
En realitat, com ja apuntàvem, més que no pas a una novel·la policíaca, ens trobem davant d’una de caire humanístic o existencial, en la qual l’anàlisi policial no és més que una excusa perfecta per a diagnosticar la greu malaltia que pateix el cos sencer de la societat suïssa —i l’occidental per extensió— que ha submergit l’home en la multitud i l’ha allunyat de la seva individualitat essencial, de la seva condició primigènia, del seu tarannà propi. Podríem afirmar que mitjançant el contracte social de Jean-Jacques Rousseau la persona ha renunciat a la seva fonamentalitat essencial; a aquella essència última o definitiva seva.
Entenem que precisament un dels grans mèrits de La promesa és que, al mateix temps que al lent procés de descobriment de l’assassí, assistim al redescobriment de l’home, d’aquell home que —el més segur, sense ni ésser-ne conscient— s’havia mort a ell mateix. A aquell home que —amb obvies i evidents concomitàncies amb l’escarabat de Kafka— s’havia transformat en una mena de monstre. Monstre no tant per la seva desagradable aparença física, sinó per haver perdut aquells elements bàsics que el definien com a home —com a persona.
En la seva tenaç recerca de l’assassí, cerca també allò que va assassinar ensems la seva humanitat. En certa manera, en aquesta recerca —en aquest etern quest del Grial— tracta de redimir-se, de reconciliar-se amb ell mateix. Amb aquell “ell mateix” que ja fa tant de temps que es va esvair.És un camí de redescoberta, de retrobament. I és en aquest sentit que el capítol 22 esdevé central, no tan sols en el total de pàgines del volum, sinó també metafòricament. La seva visita al psiquiatre és paradigmàtica. Conversant amb ell, amb aquest membre del sacerdoci laic que ja fa temps substituí el religiós, es confessa i descobreix, o potser redescobreix, els seus sentiments i el seu sentit perdut. Aquell sentit que l’individu perd en contacte amb les gernacions.
La promesa feta a la mare de la nena assassinada es convertirà en la via per redimir-se, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb la humanitat sencera.
Més que no pas la recerca d’un culpable en singular, l’obra de Dürrenmatt s’immergeix —i, el que és més important, ens immergeix— en la recerca de la veritat. De la veritat (o les veritats, car difícilment n’hi ha una sola) que la justícia no acostuma a trobar. Ni a trobar ni a voler trobar. La veritat que s’amaga —“Amb lògica només es pot copsar la veritat en part”— i defuig les investigacions policials.
Una recerca de la veritat, de la raó indubtable, que paradoxalment l’abocarà als braços de la follia. Potser perquè “el somni de la raó engendra monstres”? En qualsevol cas, perseguint l’infern de l’assassí, es deixa seduir per ell, i esdevé quasi tan brutal i amoral com ell, admetent fins els mitjans més abjectes (pàg. 145, final, i 146) per a obtenir la finalitat desitjada. Esdevenint ell mateix l’infern dels altres, un monstre sense principis, i deixant pel camí la resta de sentiments que el caractaritzaven com a persona de bell inici: “La seva intel·ligència era excel·lent; però, per culpa de les estructures massa ordenades de la nostra terra, no tenia sentiments.”, pàg. 17.
Aquesta interrogació oberta sobre l’existència, l’autor suís ens la presenta mitjançant capítols en general breus, ràpids i intensos; telegràfics en ocasions. Amb una descripció, sovint de caràcter poètic, que acompanya i caracteritza, fins i tot preconfigura, els personatges i el seu respectiu tarannà (pàg. 93). Quan els capítols són excepcionalment llargs, l’abundant presència del diàleg —que denoten l’ascendència teatral de Dürrenmatt— els atorga una velocitat que en compensa l’extensió.
En definitiva, La promesa és una obra altament recomanable per totes aquelles persones que, apassionades o no en la novel·la negra, s’interessin per la literatura que s’interroga sobre l’home, sobre la insostenible fugacitat atzarosa de l’existència.
Transcrivim, com a colofó, un fragment prou representatiu:
«Som homes i ho hem de tenir en compte, ens hi hem de saber enfrontar i, sobretot, hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i perillós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals. El nostre enteniment amb prou feines il·lumina l’univers. Totes les paradoxes van a raure a la penombra dels seus límits.» (P. 157).
Xavier Serrahima. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada