exposicions temporals: edward hopper

la colla mata-degolla

no jutgis mai un llibre per la seva pel·lícula

Ladislao Vajda · El cebo | Es geschah am hellichten Tag · Alemanya, Suïssa, Espanya · 1958 · B/N · 95' · 35 mm.

Direcció: Ladislao Vajda

Guió: Ladislao Vajda, Friedrich Dürrenmatt, Hans Jacoby

Fotografia: Heinrich Gärtner, Ernst Bolliger

Música: Bruno Canfora

Intèrprets: Heinz Rühmann, Sigfrit Steiner, Siegfried Lowitz, Michel Simon, Heinrich Gretler.

.

*   *   *   *   *

Sean Penn ·  The Pledge · USA · 2000 · Color · 124' · 35 mm.

Direcció: Sean Penn

Guió: Jerzy Kromolowski i Mary Olson-Kromolowski

Fotografia: Chris Menges

Música: Klaus Badelt i Hans Zimmer

Intèrprets: Jack Nicholson, Aaron Eckhart, Helen Mirren, Robin Wright Penn, Vanessa Redgrave, Sam Shepard.

la insostenible fugacitat atzarosa de l'existència

La salvatge agressió sexual i posterior assassinat d’una noieta implicarà fins a tal punt al comissari encarregat de la seva investigació que farà la promesa (pàg. 32) a la mare de la víctima que en descobrirà l’assassí. Promesa solemne que esdevindrà —a banda del títol— l’eix central i l’incentivador de la novel·la, convertint l’agent de policia en una víctima més de l’agressió; en una víctima obsessiva que no sortirà indemne del descens als inferns que suposarà la perquisició policial.

Un enfollidor descens als inferns que ens permetrà descobrir la perillosa fragilitat sobre la qual se sosté la pacífica i neutral Suïssa, sempre tan presumptament equilibrada, ordenada i serena. Un ordre tan excessivament meticulós i mil·limetrat que acaba esdevenint asfixiant: “(…) la gent espera que almenys la policia sabrà posar ordre en aquest món, encara que jo no em puc imaginar una esperança més miserable”, pàg. 14.

Tan asfixiant que fa perillar la salut mental d’aquells que no són capaços d’alliberar-se’n, per més que sigui de manera puntual: “No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això ho feia per una qüestió de principis. Perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat, encara que només sigui en secret.”, pàg. 48.

En realitat, com ja apuntàvem, més que no pas a una novel·la policíaca, ens trobem davant d’una de caire humanístic o existencial, en la qual l’anàlisi policial no és més que una excusa perfecta per a diagnosticar la greu malaltia que pateix el cos sencer de la societat suïssa —i l’occidental per extensió— que ha submergit l’home en la multitud i l’ha allunyat de la seva individualitat essencial, de la seva condició primigènia, del seu tarannà propi. Podríem afirmar que mitjançant el contracte social de Jean-Jacques Rousseau la persona ha renunciat a la seva fonamentalitat essencial; a aquella essència última o definitiva seva.

Entenem que precisament un dels grans mèrits de La promesa és que, al mateix temps que al lent procés de descobriment de l’assassí, assistim al redescobriment de l’home, d’aquell home que —el més segur, sense ni ésser-ne conscient— s’havia mort a ell mateix. A aquell home que —amb obvies i evidents concomitàncies amb l’escarabat de Kafka— s’havia transformat en una mena de monstre. Monstre no tant per la seva desagradable aparença física, sinó per haver perdut aquells elements bàsics que el definien com a home —com a persona.

En la seva tenaç recerca de l’assassí, cerca també allò que va assassinar ensems la seva humanitat. En certa manera, en aquesta recerca —en aquest etern quest del Grial— tracta de redimir-se, de reconciliar-se amb ell mateix. Amb aquell “ell mateix” que ja fa tant de temps que es va esvair.

És un camí de redescoberta, de retrobament. I és en aquest sentit que el capítol 22 esdevé central, no tan sols en el total de pàgines del volum, sinó també metafòricament. La seva visita al psiquiatre és paradigmàtica. Conversant amb ell,  amb aquest membre del sacerdoci laic que ja fa temps substituí el religiós, es confessa i descobreix, o potser redescobreix, els seus sentiments i el seu sentit perdut. Aquell sentit que l’individu perd en contacte amb les gernacions.

La promesa feta a la mare de la nena assassinada es convertirà en la via per redimir-se, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb la humanitat sencera.

Més que no pas la recerca d’un culpable en singular, l’obra de Dürrenmatt s’immergeix —i, el que és més important, ens immergeix— en la recerca de la veritat. De la veritat (o les veritats, car difícilment n’hi ha una sola)  que la justícia no acostuma a trobar. Ni a trobar ni a voler trobar. La veritat que s’amaga —“Amb lògica només es pot copsar la veritat en part”— i defuig les investigacions policials.

Una recerca de la veritat, de la raó indubtable, que paradoxalment l’abocarà als braços de la follia. Potser perquè “el somni de la raó engendra monstres”? En qualsevol cas, perseguint l’infern de l’assassí, es deixa seduir per ell, i esdevé quasi tan brutal i amoral com ell, admetent fins els mitjans més abjectes (pàg. 145, final, i 146) per a obtenir la finalitat desitjada. Esdevenint ell mateix l’infern dels altres, un monstre sense principis, i deixant pel camí la resta de sentiments que el caractaritzaven com a persona de bell inici: “La seva intel·ligència era excel·lent; però, per culpa de les estructures massa ordenades de la nostra terra, no tenia sentiments.”, pàg. 17.

Aquesta interrogació oberta sobre l’existència, l’autor suís ens la presenta mitjançant capítols en general breus, ràpids i intensos; telegràfics en ocasions. Amb una descripció, sovint de caràcter poètic, que acompanya i caracteritza, fins i tot preconfigura, els personatges i el seu respectiu tarannà (pàg. 93). Quan els capítols són excepcionalment llargs, l’abundant presència del diàleg —que denoten l’ascendència teatral de Dürrenmatt— els atorga una velocitat que en compensa l’extensió.

En definitiva, La promesa és una obra altament recomanable per totes aquelles persones que, apassionades o no en la novel·la negra, s’interessin per la literatura que s’interroga sobre l’home, sobre la insostenible fugacitat atzarosa de l’existència.

Transcrivim, com a colofó, un fragment prou representatiu:

«Som homes i ho hem de tenir en compte, ens hi hem de saber enfrontar i, sobretot, hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i perillós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals. El nostre enteniment amb prou feines il·lumina l’univers. Totes les paradoxes van a raure a la penombra dels seus límits.» (P. 157).

Xavier Serrahima. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula.  

no jutgis mai un llibre per la seva coberta, o sí

Aquestes cobertes corresponen a les edicions més recents de La promesa en castellà i català. Totes dues són conceptualment correctes, en el sentit que s'adiuen, cadascuna a la seva manera, amb el contingut de la novel·la, passa que els de Navona s'han inclinat per il·lustrar-la amb una més que justificada referència a la caputxeta vermella (la noia assassinada) i els de Viena han tirat de Hopper. De l'ús indiscriminat que fan les editorials dels quadres de Hopper —se'n porta la palma, seguit de prop per Vermeer i Klimt—, ja n'hem parlat abastament i, en general, per dir-ne mal. En aquesta ocasió, però, la tria d'aquest Hopper, Gas (1940), no és gens aleatòria: els de Viena han optat per dedicar-li la coberta al comissari Matthäi, l'autèntic protagonista de la novel·la que, com bé sabeu els qui l'heu llegida, abandona la policia per fer-se càrrec d'una benzinera. I això tampoc no és gens casual. I hasta aquí puedo leer, de moment. 

______________

P.S.: Demà tornaré a publicar un vell apunt sobre cobertes hopperianes, convenientment revisat i augmentat.

dins del cucut

Son conocidas las líneas que Orson Welles introdujo en el guión de El tercer hombre: «En Italia, durante treinta años bajo los Borgia, tuvieron guerras, terror, asesinatos y derramamiento de sangre, pero también tuvieron a Miguel Ángel, Leonardo Da Vinci y el Renacimiento. En Suiza, tuvieron amor fraternal, tuvieron quinientos años de democracia y paz. ¿Y cuál fue el resultado? El reloj de cuco».

Sabemos que Friedrich Dürrenmatt compartía, al menos en parte, el diagnóstico de Welles. Al igual que H., el cínico narrador de La promesa, Dürrenmatt parece hasta tal punto asqueado de un Estado tan sumamente organizado que procura garantizarse a sí mismo un entorno de desorden donde pensar. La práctica totalidad de su obra dramática gira en torno al equívoco fundacional de una civilización presa de pulsiones de muerte y voluntades de poder tan anárquicas como indispensables para el sostenimiento de la maquinaria estatal. A diferencia del otro gran dramaturgo suizo del siglo XX, Max Frisch, Dürrenmatt jamás se apasiona con ninguno de los ideales humanos. El origen de esta novela, La promesa, es un ejemplo.

En 1957, Dürrenmatt recibió el encargo de escribir un relato, susceptible de convertirse en película, sobre un tema de interés cívico: las agresiones sexuales contra niños. Lo hizo: desarrolló una trama detectivesca a partir del descubrimiento del cadáver de una niña y a través de las vicisitudes de la investigación policial. Ese primer borrador de La promesa fue llevado a la pantalla bajo la dirección de Ladislao Vajda. La película, una coproducción hispano-suiza, se tituló El cebo (Es geschah am hellichten Tag). Pero Dürrenmatt no se detuvo ahí. Siguió escribiendo. «Me interesa dejar claro», escribiría algún tiempo después, «que la película se corresponde en lo esencial a mi intención», no obstante lo cual la novela transcurre por otros derroteros: «una vez acabado el guión, yo seguí trabajando en mi historia. Retomé la fábula otra vez y me la replanteé desde otro punto de vista, ya no tan pedagógico. En cierto sentido, el tema del detective fracasado se convirtió en una crítica de una de las estructuras típicas del siglo XX, lo que me alejó necesariamente del propósito original de la película como Trabajo de equipo».

El núcleo de la novela, al igual que el de la película, lo constituye el hallazgo del cadáver de una niña en un bosque. Una niña vestida de rojo, como Caperucita, degollada por alguna especie de Lobo Feroz que el comisario Matthäi promete encontrar y dar caza. En cierto sentido, todo transcurre en medio de una atmósfera de cuento de hadas sórdido y grotesco, y la propia investigación policial termina plegándose a las reglas de la imaginación infantil. La lógica se tambalea bajo el peso de lo absurdo, y el más lógico de los Hombres, el disciplinado y racionalista Matthäi, sufre en su propia carne los dolores del sinsentido. Matthäi experimenta alguna de las reglas que Dürrenmatt explicitó en Los físicos como presupuestos de su obra dramática: «La conclusión lógica de una historia se logra cuando los acontecimientos toman el peor giro posible»; «El peor giro posible de los acontecimientos no puede preverse. Se da como resultado de la casualidad»; «Cuanto mayor es la precisión con que los Hombres planean sus acciones, más sorprendente es el efecto de verlos afectados por la casualidad»; por último, la escéptica lucidez del escritor consciente de la inutilidad de su obra: «Cualquier intento de una persona de resolver por sí sola un problema que concierne a todos está condenado al fracaso». Lo que había comenzado como una obra didáctica, destinada a que la Sociedad Suiza tomara conciencia de un grave problema, derivó, en la novela, en un ácido comentario al pie de la página del abúlico Estado suizo. Pero Matthäi no es, ni mucho menos, un personaje alegórico, y tampoco una caricatura del funcionario ideal de la democracia ideal. Matthäi es un ser de carne y hueso, una de esas creaciones geniales de la literatura que se resisten a ser despachadas categóricamente. «Era tan tenaz e infatigable que todo lo que hacía parecía aburrirle, hasta que se vio envuelto en un caso que de repente le apasionó»: así le describe H., el cínico, el degustador de albóndigas, el Virgilio de Dürrenmatt en su viaje de invierno. Un hombre así, un perseguidor tan incansable como el comisario Matthäi, pide, más bien exige una presa a su altura, un criminal de mente prodigiosa, alguien capaz de esconderse bajo la forma de un «gigante de los erizos»: si Matthäi no cree en la culpabilidad del principal sospechoso, un torpe buhonero, es casi por motivos estéticos, y también por un elevado concepto de sí mismo.

En La promesa hay mucho del mejor teatro de Dürrenmatt, personajes tan fascinantes como la Clara Zachanassian de La visita de la vieja dama, diálogos tan ágiles como los de Los físicos y digresiones tan sorprendente como aquellas de El matrimonio del señor Mississippi donde los cadáveres volvían a la vida para explicar al público la verdadera razón de que hubiesen muerto. Al mismo tiempo, es una estupenda novela policíaca, aunque uno de sus propósitos sea el de mofarse de la novela policíaca como tal, e incluso de la novela en general. No es exageración de prologuista, ni síndrome de Estocolmo de traductor. Digamos que lo prometo.

Xandru Fernández. «Dentro del reloj de cuco». Pròleg a: Friedrich Dürrenmatt. La promesa. Navona, 2008. P. 7-10.

el número vuit de la cua de palla

«Tots els gèneres literaris revelen, quan hi és, la passió que domina un autor, i la novel·la policíaca no n'és pas una excepció. Fins i tot és lícit d'esperar, si la passió és gran i el talent de l'apassionat fora de sèrie, que la novel·la policíaca trenqui motlles i esdevingui alguna cosa d'estil estentòriament personal, sàviament heterodoxa, delícia dels lectors habituals del gènere i dels que no ho són. Així s'esdevé, per exemple, amb els "entreteniments" de Graham Green, l'anglès enderiat amb els problemes de la Gràcia, i ara amb Friedrich Dürrenmatt, el suís colpit per la passió de reportar "la riquesa i multiplicitat del món" —sota la perspectiva valorant, no ho oblideu, del pontífex Heidegger—. "El món, i amb ell l'escenari en què se'ns presenta", escriví una vegada Dürrenmatt, "em sembla com un monstre, com un enigma del desastre". Si en el seu teatre aquesta valoració el mena a crear-se un estil inventiu de situacions d'absurd —i deixem a part les qüestions de tècnica teatral— que aspiren a emmirallar, caricaturitzant-la, la varietat inexplicable de la vida, en La promesa, novel·la policíaca atípica, es resol en una cabriola genial, a l'hora de servir la descoberta de l'assassí, des del context de la qual es combaten —i no hi falta el "doble" de l'autor que ho justifiqui teòricament— els convencionalismes moralitzants i racionalistes o simplement arbitraris dels clàssics del gènere. Que la jugada de l'autor no atempti contra l'interès específic d'aquesta mena de narracions, i que la seva "passió", inevitablement deformant, no solament enriqueixi amb una nova emoció la història presentada, ans la faci, aquesta vegada, més plausible, creiem que és el millor elogi que podem tributar a aquesta petita obra mestra, la incorporació de la qual a les nostres lletres ens sembla un rotund encert de la col·lecció "La cua de palla".

La traducció, a càrrec d'Artur Quintana, manté sempre la correcció i la dignitat desitjables. Afegim, a simple títol informatiu, que aquesta novel·la, mutilada d'allò que constitueix el seu mèrit més original, fou filmada, anys enrera, per Vadja: se'n deia El cebo». 

Albert Badia. «La promesa». Serra d'or, núm. 10, octubre 1964. P. 54.

per encàrrec

«En general existeix un cert prejudici sobre les obres fetes per encàrrec que tendeix a menysvalorar-les. Un prejudici que si bé pot tenir una certa raó circumstancial —tot i que discutible— en literatura, no el té en absolut en d’altres camps artístics: una gran part de les més cèlebres pintures, escultures, peces musicals i obres arquitectòniques tan sols foren possibles mercès als encàrrecs dels mecenes de torn, que permeteren als artistes del seu temps oferir el millor d’ells mateixos.

Encàrrecs que han estat mes brillants quant menys intromissions han hagut de patir els seus artistes en la creació de la seva obra. L’exemple més palès seria el dels frescos de la capella sixtina, on Michelangelo Buonarroti assolí una de les seves fites més reeixides, convertint la figura humana en una força escultòrica inoïda, fins que el Concili de Trento cregué necessari cobrir la nuesa dels personatges, encarregant a Daniele de Volterra, un dels deixebles del genial pintor, que hi afegís una púdica i inadmissible tela que ocultés les parts prohibides.

Pel que a la literatura es refereix, històricament les obres per encàrrec han estat menys usuals, però no pas inexistents. Més encara quan es tracta de llibres fets no tant per simple encàrrec, sinó per necessitat. Un dels casos més famosos fou El jugador, de Fiodor Dostoievski, una genial novel·la curta de quaranta mil paraules que l’autor rus escrigué —o, més aviat, dictà a la seva secretària— en vint-i-sis dies l’any 1866. Ara bé, si deixem de banda la majoria dels grans premis literaris actuals, cal reconèixer que l’encàrrec literari no és tan habitual. I que com a resultat en sorgeixi una gran obra, encara ho és menys.

Per fortuna, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla tot trencant-la. Ho posa de nou de manifest la recuperació de La promesa (Das Vesprechen), de Friedrich Dürrenmatt, Viena Edicions, 2011. Una excel·lent novel·la fruit d’un encàrrec que oferiren a l’escriptor suïs en una època en la qual el seu teòricament idíl·lic país havia sofert una plaga d’inexplicables i brutals agressions sexuals a jovenetes. El dramaturg, en comptes de limitar-se a complir l’encàrrec, aprofità el convit per redactar una obra que deixa un record indeleble en la memòria del lector.

Sota l’aparença d’una falsa novel·la policíaca —anunciada en el seu moment com una mena de rèquiem d’aquesta mena de gènere— Dürrenmatt ens ofereix una crua i aspra reflexió sobre la societat occidental, sobre la decadència moral i la irresponsabilitat a la qual pot abocar la fi de les certeses i les creences ancestrals. En sintonia, doncs, amb l’existencialisme sartrià i heideggerià, i amb amplis ressons del pensament de l’esmentat Dostoievski, que es plantejava els perills que podia comportar la llibertat absoluta que aparellava la mort de déu que havia pronosticat Nietzsche...»

XAVIER SERRAHIMA. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula. 5.11.2011. 

friedrich dürrenmatt, el pessimista feliç

De joven, el legendario y pesimista escritor suizo Friedrich Dürrenmatt quería ser pintor, pero sus cuadros estaban tan llenos de fantasía expresionista que el jurado que evaluó su solicitud de ingreso en la academia de bellas artes de Berna le aconsejó aprender a dibujar manzanas. Lo que hizo Dürrenmatt fue seguir pintando como le vino en gana durante el resto de su vida, si bien las divergencias con su padre en el aspecto religioso lo llevaron a cambiar los estudios artísticos por los de literatura y filosofía en las universidades de Berna y Zurich. Pintó las paredes de su alojamiento de estudiante, y varias décadas después, cuando quitaron la capa de pintura añadida por el dueño, fueron trasladadas al Archivo Suizo de Berna, donde puede verse reconstruida la habitación.

Las obras pictóricas de Dürrenmatt fueron creadas en paralelo a sus obras literarias. Él describía sus expresiones visuales como «los campos de batalla dibujados y pintados donde se producen mis esfuerzos, aventuras, experimentos y fracasos literarios». En Dürrenmatt, el texto y la imagen brotaban casi simultáneamente; era frecuente verle interrumpirse en plena narración para empezar a dibujar lo que había descrito verbalmente. Presentaba sus temas al público tanto en palabras como en imágenes, como es el caso del Minotauro de la página contigua. Este ser mitológico, mitad hombre, mitad toro, había sido confinado en un laberinto sin haber hecho nada malo.

La culpabilidad del Minotauro —explicó Dürrenmatt— consiste en ser el Minotauro, un monstruo, un ser inocentemente culpable; y por eso el laberinto no es una simple cárcel, sino algo incomprensible que nos mantiene prisioneros justamente por ser incomprensible; por eso no necesita puertas cerradas a cal y canto; las innumerables puertas del laberinto están abiertas, y en su interior puede perderse cualquiera.

Al identificarse con el Minotauro, dijo Dürrenmatt, «elevé la protesta primigenia; protesté contra el hecho de haber nacido... [en] un mundo mítico que no podía entender, que declara culpables a personas inocentes, y cuya ley se desconoce».

En 1997, el Archivo Literario Suizo organizó una gran exposición de pinturas de Dürrenmatt, «Friedrich Dürrenmatt: el pesimista feliz», que se mostró en el Instituto Suizo, en Nueva York. En 1994 se publicó el catálogo completo de sus pinturas y dibujos, Friedrich Dürrenmatt: Schriftsteller und Maler.

Donald Friedman. Y además saben pintar: escritores, creadores de palabras, creadores de imágenes. Maeva, 2008. P. 80.

Minotaure, 1975.

--  --- -> Eixir, o no, del laberint. Foravial.

--  --- -> Minotaure, Friedrich Dürrenmatt. LaBreu Edicions.

--  --- -> L'obra artística. Dürrenmatt, pintor. Centre Dürrenmatt Neuchâtel.

tres novel·les policíaques de dürrenmatt

Entre la prosa narrativa temprana de Dürrenmatt hay tres novelas policíacas: El juez y su verdugo (1952), La sospecha (1953) y La promesa (1958). Dürrenmatt narra, especialmente en la primera de las novelas citadas, de forma que provoca una gran expectación. Sin embargo lo que produce la tensión no es la aclaración del caso sino el intento del comisario Bärlach de luchar contra el mal con un sentido de la justicia cuyas premisas son casi las del Antiguo Testamento, y de actuar como juez autonombrado en casos en que los tribunales han fracasado. Tschanz, su colaborador, que ha de buscar un asesino para un asesinato que ha cometido él mismo, se convierte mediante la táctica de Bärlach en verdugo de un criminal mucho mayor, que hasta el momento se creía a salvo de cualquier persecución.

En la segunda novela, La sospecha, la sospecha de que tras un conocido médico de moda suizo se esconde un famoso médico activo en campos de concentración pasa muy pronto a ser una certeza. Los medios de Bärlach para exigir responsabilidades al criminal fracasan; acaba dependiendo de una inesperada ayuda ajena.

Dürrenmatt calificó la tercera novela de «réquiem por la novela policíaca». La promesa es una narración en primera persona y también una narración enmarcada. Un escritor de novelas policíacas conversa tras una conferencia con el ex comandante de la policía cantonal de Zúrich. El comandante critica en las novelas policíacas «que vuestros criminales sean castigados. Porque esta hermosa ficción parece ser necesaria moralmente. Forma parte de las mentiras que mantienen el Estado, como también la piadosa máxima de que el crimen no vale la pena, cuando no hay más que observar la sociedad humana para ver la verdad al respecto de este punto». Y entonces el policía explica el fracasado intento de su mejor colaborador, Matthäi, de hacer caer en una trampa a un criminal sexual y asesino de niños. Matthäi sucumbe en el intento. A diferencia de lo que sucede en la película Sucedió en plena luz del día, para la que Dürrenmatt escribió el guión, el caso solo se aclara mediante una confesión en el lecho de muerte.

El complejo temático del tribunal, del veredicto, de la conciencia de culpa, aparece a menudo en Dürrenmatt, quien lo llega a tratar con una dimensión religiosa de juicio universal.

Hans Gerd i Marisa Siguan. Historia de la literatura en lengua alemana. Desde los inicios hasta la actualidad. Universitat de Barcelona, 2012. P. 548-549.

friedrich dürrenmatt

FD amb el seu lloro Lulu, 1979. Foto: Peterhofen/Stern. Font: Centre Dürrenmatt Neuchâtel.

El novel·lista, assagista i dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt ha estat, sens dubte, un dels autors més crítics amb la societat occidental posterior a la Segona Guerra Mundial. Tot i que és molt conegut per les seves novel·les policíaques, d’una profunditat filosòfica ben atípica en aquest gènere, el que més destaca de la seva producció literària són les obres de teatre. Igual que Bertolt Brecht, va conrear el teatre èpic, que pretenia involucrar el públic en un debat teòric en lloc d’oferir-los un simple entreteniment passiu. A diferència del seu contemporani, però, mai no va defensar cap ideologia política en concret, sinó que es dedicà a exercir una dura crítica dels totalitarismes del seu temps, tant del nazisme com del comunisme. El seu llegat teatral, apartat de qualsevol adscripció ideològica, ens retrata un món on la tragèdia de l’individu es veu privada de sentit a causa del materialisme desmesurat de la societat moderna.

MARIA BOSOM. Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català. Núm. 2 (octubre 2006).