dimecres, 20 de maig de 2015

la sàtira irreductible


La commovedora obra literària de Thomas Bernhard (1931-1989) arrossega en clau psicoanalítica el sentiment de culpa que hagué de causar en l'escriptor les mirades d'una mare que trobava en el seu rostre d'infant l'empremta del pare, que tan desgraciada l'havia fet. No debades, el seu origen com a fill il·legítim d'una mare que, segons la hipòtesi de l'investigador francès Louis Huguet, va ser probablement violada per Alois Zuckerstätter, austríac, que mai no va conèixer ni reconèixer el fill natural, conforma, d'antuvi, un bon currículum dramàtic. La biografia personal i la creació artística són dues realitats tan pròximes i allunyades com hom desitge, past adequat per a interpretacions de tota mena, però en el cas d'aquest escriptor que va fer de la devastadora descripció de la seua vida un cim literari aquestes dues realitats prenen especial importància.
Les solapes dels seus llibres ubiquen el naixement del geni austríac a la ciutat holandesa de Heerlen l'any 1931 perquè la mare havia de tindre el fill ben lluny dels ambients familiars per amagar la vergonya. El naixement en aquesta ciutat, per tant, que no va deixar de confondre biògrafs i crítics, es va produir com a conseqüència de la necessitat de la mare d'amagar als conciutadans del catòlic poble d'Henndorf, a l'Alta Àustria, el fruit del seu pecat. Encara que les interpretacions sempre són una mica perilloses, fa la impressió que el mèrit d'aquest escriptor ha sigut demostrar un immens talent a l'hora de convertir aquest fet traumàtic dels seus orígens i la seua educació en una de les obres més importants de la literatura occidental del segle XX.
Tot i això, cal dir que aquesta és la melodramàtica versió que consta en les seues autobiografies, una versió que va posar a la picota l'investigador francès Louis Huguet els anys noranta del segle passat, segons conta el seu traductor al castellà Miguel Sáenz en la interessant biografia de l'autor austríac publicada per Siruela l'any 1996. Huguet va aportar noves dades sobre els orígens de l'escriptor no tan melodramàtiques com les que Bernhard va fer circular. Segurament, la mare no va ser rebutjada pels pares en conèixer el seu estat i el viatge a la ciutat holandesa es va produir abans de l'embaràs, un viatge per trobar feina suggerit per una amiga.
Siga com siga, la biografia de Bernhard sempre ha sigut un maldecap permanent per als seus estudiosos i biògrafs. Maldecap comprensible, en certa manera, perquè va ser ell amb la pentalogia autobiogràfica formada per L'origen (1975), El soterrani (1976), L'alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982), tradicionalment considerada per la crítica com la seua obra mestra, qui va fer de la seva vida l'únic tema literari, a fi de comptes. La capacitat histriònica de l'escriptor, les seues immenses facultats per a exagerar o tergiversar els fets biogràfics per a convertir-los en literatura, al capdavall, ha fet que la història de la seua relativament curta existència —morí als 59 anys— siga un constant moviment de certeses i paranys.
Si fem un rigorós recompte de la seua trajectòria vital quasi sempre ens resultarà complex i contradictori a causa de les múltiples façanes que el novel·lista, com un consumat i irreductible escriptor satíric, tímid però astut amb la causa de la creació literària, va saber crear al voltant seu. I la veritat és que un dels punts més controvertits de la seua empremta literària va ser, justament, el de la capacitat de mistificació (o mitificació, qui sap) de la seua biografia. Això no obstant, aquesta circumstància a penes hi compta en la constatació de l'obra de Bernhard —poesia, narrativa, teatre— com una de les més radicals i originals de la literatura europea contemporània.
Bernhard mai no va conèixer el seu pare natural i va ser educat per la mare, amb qui va mantindre una previsible relació d'amor/odi, i els pares d'aquesta, els avis materns, sobretot per l'avi, per qui sentia una gran veneració. Dit això, cal ubicar aquest llibre en l'època escolar de l'escriptor a Salzburg, al llarg de la seua pubertat, dels tretze als quinze anys. L'origen, que va ser publicada l'any 1975, és la primera de les obres de la seua pentalogia autobiogràfica, que no respon a un criteri cronològic.
Cal dir que Edicions del Salobre té la lloable intenció de traduir al català tots els títols de la pentalogia, en aquesta ocasió ha començat amb una esplèndida traducció de Clara Formosa Plans. Esplèndida perquè l'incontenible text alemany de Bernhard (tot un repte per a qualsevol traductor) es converteix de mans de Clara Formosa en un llenguatge fluid i ben accessible per a qualsevol lector del català d'arreu de l'àmbit lingüístic. Encara que no és la primera traducció, la primera es va publicar l'any 1985 i ja està descatalogada, és ben cert que l'escomesa és importantíssima perquè portarà al català de manera coherent i unitària la pentalogia sencera de Bernhard; els altres quatre títols encara no s'havien traduït.
La novel·la autobiogràfica està dividida en dues significatives parts, «Grünkranz» i «L'oncle Franz». Dues parts que simbolitzen ben a les clares els dos grans fantasmes personals contra els quals Thomas Bernhard es va rebel·lar amb tota la virulència dels ganivets creadors que clavava en cada llibre que escrivia: el nacionalsocialisme i el catolicisme, les dues malalties de l'esperit, com ell les va definir. Dues malalties que va haver de suportar els anys de la seua formació escolar i que, no cal dir-ho, el van marcar de per vida. Salzburg va ser l'espai físic on van conviure les dues «malalties» i la ciutat no es va lliurar també d'una crítica despietada.
Grünkranz és el nom del sinistre director de l'internat nacionalsocialista on va ser ingressat a principi dels anys quaranta, un espantós centre on els alumnes rebien la repugnant disciplina escolar del règim nazi i davant del qual de seguida es materialitzava la idea del suïcidi. Sens dubte, un dels passatges més estremidors d'aquesta peça mestra són les descripcions que Bernhard fa de l'ambient dels carrers i de la gent de Salzburg, una ciutat atemorida (i desfeta) pels bombarders americans. En la segona part, Grünkranz es substituït per l'oncle Franz, el capellà director de l'institut on ha de continuar els estudis. Fet i fet, el canvi afecta únicament els signes externs perquè per al jove Bernhard la sensació d'opressió és la mateixa : «i en principi per a mi només es diferenciava en el canvi de retrat de Hitler per la creu de Crist i en el canvi de Grünkranz per l'oncle Franz, el reglament no era gaire diferent».
L'escriptor critica els seus progenitors, als qui acusa de portar fills al món sense cap responsabilitat. Una ferotge diatriba que contrasta amb la tendresa amb la qual escriu sobre els últims dies de l'àvia, ingressada en una clínica neuropàtica, que es contradiu amb l'afecte que tenia per l'avi, a qui considerava el seu únic educador o fins i tot amb els sentiments que tenia per la mare, una dona meravellosa, segons les seues paraules. També a Salzburg, en deixar l'institut i trobar feina en un comerç de queviures, la considera bonica. En definitiva, el lector que s'acoste a L'origen trobarà una sàtira irreductible contra aquelles «malalties de l'esperit» que van convertir la pubertat de l'escriptor en una experiència terrible que el va marcar inexorablement. Qui no ha patit en alguna ocasió l'optassis de la guerra i de les ideologies autoritàries?

Antoni Gómez. «La sàtira irreductible». Levante. El mercantil valenciano. 16|1|2009.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada