defecte de composició

«Feia molta anys que Bernardo Atxaga es barallava amb aquesta novel·la. De tant en tant, alguna entrevista, un reportatge en un suplement dominical de diari, ens posaven sobre la pista de la història: aquest havia de ser el seu llibre més important, definitiu, l'obra que resumiria la primera part de la seva trajectòria literària (vint anys, si fa no fa). Fins i tot l'autor, per arrodonir aquesta intenció, s'havia proposat d'abandonar el pseudònim literari que l'ha fet internacionalment famós, i recuperar el seu nom de veritat, Joseba Irazu. El fill de l'acordionista, per tant, tanca tota una etapa: la del cicle d'Obaba —Obaba és el nom de l'entorn basc en què Atxaga ha situat la major part de les seves obres—. Aquest llarg cicle narratiu té una fita molt poderosa, Obabakoak, i una altra de molt remarcable, també: L'home sol. A partir d'aquí, aquest lector té la impressió que Atxaga ha anat explotant una fórmula que, anava a dir des de L'home sol, dóna ben poc de si. Aquells cels és una novel·leta tòpica; Memòries d'una vaca fa una mica més de gràcia; a Dues letters, hi ha un conte meritori (el que dóna títol al llibre); i Dos hermanos no aportava gran cosa al que ja havia dit en la seva principal obra i, ara encara menys, amb el que explica a El fill de l'acordionista. Lista de locos y otros alfabetos i Un traductor a París i altres relats són, tots dos, títols menors.

El fill de l'acordionista, doncs, des d'un punt de vista panoràmic, és una novel·la que està molt més a prop d'Obabakoak i L'home sol que no pas d'aquests altres títols prescindibles amb què Atxaga ha anat entretenint la gana dels seus lector fidels (entre els quals, em compto). El resultat és desigual, agredolç. Em fa l'efecte que el principal defecte de la novel·la és de composició. Ens esperàvem un gran plat, preparat amb els millors ingredients; però a l'hora de cuinar-lo aquests ingredients —que són majoritàriament de qualitat— no sempre combinen bé. Un exemple: la primera part de la novel·la, la que correspon a la infantesa, adolescència i primera joventut de David Imaz té un ritme molt més morós, pausat, que no pas la segona, en què el protagonista ingressa en la lluita armada basca. Tot i això (la morositat com a virtut literària), aquelles dues-centes pàgines llargues inicials sovint costen molt de tirar avall. El lector —jo, almenys— s'hi encalla massa vegades, a desgrat dels admirables recursos —idees narratives, no pas recursos formals— que Atxaga fa servir. En canvi, la part més política de l'assumpte llisca amb molta més facilitat. Trobo que hi ha una certa desproporció entre una part i l'altra...»

JORDI LLAVINA. «La llengua perduda de les papallones». Avui Cultura. (2004, 7 d'octubre, p. 11).