intercanvis literaris entre sèrbia i catalunya

Els intercanvis literaris entre Sèrbia i els territoris de parla catalana són tan escassos com els contactes directes que hi hagut entre els dos pobles al llarg de la història. La relació entre serbis i catalans ha estat poc estreta, però no pas inexistent.

La famosa batalla de Kossovo de 1389 entre serbis i turcs otomans va inspirar la novel·la catalana d’autor anònim Història de Jacob Xalabín. Unes dècades abans, els almogàvers ja havien estat en contacte amb militars serbis i, entre 1307 i 1309, van provar d’assaltar tres vegades sense èxit el monestir serbi d’Hilandar, al mont Athos.

Entre 1735 i 1738, més de vint anys després de la Guerra de Successió, uns vuit-cents exiliats austriacistes —la gran majoria catalans— van ser traslladats a l’actual ciutat sèrbia de Zrenjanin, al nord de Belgrad, per fundar-hi la Nova Barcelona. La colònia catalana, però, va tenir una existència efímera.

De serbis als territoris catalans, en van arribar diversos centenars —integrats en les brigades internacionals iugoslaves— per lluitar a favor de la República durant la guerra civil espanyola. Avui dia hi ha una petita diàspora sèrbia a Catalunya, concentrada sobretot a Barcelona i els seus voltants.

Com que els lligams entre Sèrbia i Catalunya han estat bastant rars, la desconeixença mútua és l’element definitori de la seva relació. En general, les visions que es tenen de l’altre país són inexactes, fonamentades sovint en prejudicis i clixés.

En l’àmbit literari, tot just en els darrers anys s’han començat a traduir amb certa regularitat algunes obres entre les dues llengües. De fet, no han aparegut traductors capaços d’escriure versions directes fins fa ben pocs anys. En conjunt, el nombre de traduccions del català al serbi duplica les publicades en la direcció inversa.

[...]

Malgrat que la literatura sèrbia s’ha publicat en català amb comptagotes, tenim si més no traducció catalana d’algunes de les obres més fonamentals de la tradició literària sèrbia contemporània. La primera versió catalana d’una peça sèrbia es remunta a finals del segle XIX, mentre que la resta de traduccions han aparegut en les darreres dues dècades. L’última guerra a Bòsnia i Hercegovina (1992-95) va propiciar un tímid creixement de l’interès de les editorials catalanes per la literatura sèrbia.

[...] El llibre d’un autor serbi amb una millor acollida a casa nostra és El pont sobre el Drina d’Ivo Andrić (1892-1975). De la traducció de Sió Capdevila i Slavica Bursać, n’han sortit quatre edicions: a Edicions 62 (1994 i 1999), Cercle de Lectors (1996) i labutxaca del Grup 62 (2009).

Nascut en una família d’origen serbi de Bòsnia i Hercegovina, Ivo Andrić —premi Nobel de Literatura el 1961— és considerat l’escriptor iugoslau més important. Ha estat traduït a més d’una cinquantena d’idiomes.

Quan El pont sobre el Drina va aparèixer per primera vegada en català, els editors la presentaven com una obra clàssica i imprescindible per entendre la tragèdia dels Balcans dels noranta. En efecte, la novel·la d’Andrić pot ser un excel·lent instrument per donar una mica de llum a la complexitat i a les turbulències històriques dels Balcans, però no d’una manera explícita o propagandística, sinó a través de la força mitificadora del seu univers literari. Andriç va ser, a més, un d’aquests grans creadors que es va avançar al seu temps i, en certa manera, ja va anunciar el drama que viuria Bòsnia a finals del segle passat.

A banda de les bones vendes i el ressò en alguns mitjans de comunicació d’El pont sobre el Drina, la novel·la i el seu autor han estat llegits i estudiats al desaparegut Departament de Filologia Eslava de la universitat de Barcelona. L’obra va ser lectura obligatòria des de finals dels noranta fins al curs 2002-2003 de l’assignatura «Introducció a les literatura eslaves». Després —i fins a l’any acadèmic 2008-2009—, figurava entre les lectures recomanades a «Introducció a les literatures eslaves II»...

Pau Bori. «Traduccions del català al serbi i del serbi al català». Quaderns. Revista de traducció. Núm. 18, 2011. P. 131-143.