establir un paral·lelisme (paresidos rasonables)

«Dec ser un traductor dolent, jo: trio només els autors que tenen un estil que em permet adaptar la traducció a la meva pròpia manera d'escriure. Als autors que tradueixo segurament els sostrec coses, però alhora, sense poder-ho evitar, els aporto també moltes coses meves. M'entreteixeixo amb ells fins a fondre-m'hi. És per això que haig de triar amb molta atenció amb qui m'embolico en una relació d'aquesta naturalesa.

Allò que em va atraure profundament en la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada va ser la ironia: hi és present ja en l'accent d'algunes frases, però alhora la ironia forma part de l'estructura de l'obra i de l'estratègia narrativa. Hi ha molta ironia en la decisió de l'autor d'explicar la història de la gent ordinària, no des de la perspectiva de qui hauríem de considerar el protagonista principal, sinó des de la perspectiva de la seva serventa. D'aquesta manera aconsegueix il·luminar el centre de l'acció des de la perifèria, com passa en les millors novel·les de la metaficció històrica. Al meu entendre, aquest gènere de novel·la és diferent de la novel·la històrica clàssica, perquè no dóna per suposats "els fets comprovats", sinó que deixa que la narració jugui amb les dades objectives. Penso que, de fet, la característica principal de la prosa de Jesús Moncada és el joc. El joc present en l'estructura i també en l'ús de la llengua. L'autor no ha escrit cap història èpica, sinó que ha fet una paròdia de l'èpica, perquè tot allò que veiem a la novel·la -la manera com són explicats els fets històrics i els destins- depèn de la naturalesa dels protagonistes insignificants. Els seus personatges són testimonis casuals, les seves històries personals es barregen i xoquen l'una contra l'altra dins de l'aire, de manera que no en queda més rastre que la pols aixecada durant la guerra civil que ha provocat la desintegració de la ciutat.

Potser aquest aire lúdic és la causa principal que la traducció de la novel·la més important de Jesús Moncada a Sèrbia no hagi provocat cap reacció de la crítica literària. [...]

Ara bé, la recepció literària que no està tan directament sotmesa a les circumstàncies culturals i polítiques és la recepció del públic general. I, realment, la reacció a la traducció de la novel·la de Moncada va ser incomparablement més gran entre els lectors anònims que entre els crítics professionals. Algú que hagués fet una pacient recerca pels blocs en llengua sèrbia podria trobar-hi els apunts molt personals d'un lector de la petita ciutat de Bor. [...] En el bloc d'una de les cadenes de ràdio i televisió més importants de Sèrbia, B92, una cadena molt valorada pels comentaris de la realitat local, que sempre s'avancen a les opinions del seu temps, un lector va escriure sobre Camí de Sirga:

"La novel·la ens presenta una situació que s'assembla molt a les circumstàncies descrites en El pont sobre el Drina d'Ivo Andric. En tots dos casos la ciutat hi és sempre, mentre que els lectors observem els canvis que porta el temps. L'única diferència és que el llibre de Moncada treballa amb diferents segments temporals, de manera que el passat s'interromp en un present buidat del seu propi contingut".

Cito aquest pensament perquè gràcies a aquest lector puc demostrar que si més no una persona a Sèrbia s'ha adonat del paral·lelisme entre Moncada i Andric, un paral·lelisme que m'ha fet decidir a canviar el títol de la novel·la en la meva traducció. A Sèrbia no és possible trobar cap camí de sirga de debò, i amb això el títol que d'entrada descrivís aquest fenomen no significaria res. En canvi, com que aquesta obra s'assembla molt a una de les novel·les més conegudes de tots els lectors serbis, El pont sobre el Drina d'Ivo Andric, em va semblar que podria buscar un títol que fins a un cert punt subratllés aquesta semblança: Camí de sirga en serbi es diu La ciutat enderrocada [Srušeni grad]. El protagonista principal d'Ivo Andric és el pont, i el protagonista principal en la novel·la de Moncada és la ciutat, perquè en tots dos casos els destins de les persones són representats a través dels destins dels objectes: tal com van morint les cases a Mequinensa, va morint l'època en què hi van viure els seus personatges».

Igor Marojevic. «Petites literatures». Dossier «Amb Moncada, a Mequinensa». A: Serra d'Or. Núm. 590 (febrer 2009). P. 30-31

[Apunt publicat originalment el 19|9|2012]

construccions kusturica, s.a.

«Andricgrad (ciutat d'Andric) és el nom del nou projecte de construcció en curs d'una ciutat situada a Visegrad, a la República Srpska (Bòsnia i Hercegovina) per Emir Kusturica. [...] La construcció d'Andricgrad, també conegut com Kamengrad (ciutat de pedra) va començar el 28 de juny de 2011, el dia en que es celebra el Vidovdan, que commemora la batalla del príncep serbi Lázaro contra els turcs en 1389, a Kosovo Polj. I segons la web del propi projecte el poble sencer es completarà el 2014.

La ciutat s'utilitzarà com a lloc de rodatge de la nova pel·lícula El pont sobre el riu drina (Na Drini Cuprija), basat en la novel·la homònima amb la qual Ivo Andric va guanyar el Premi Nobel de Literatura.

Andricgrad es troba a uns 25 quilòmetres en cotxe de Drvengrad, travessant la frontera entre Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina, i es construeix uns metres més amunt del pont Mehmed Passa Sokolovi construït al segle XVI pels otomans, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i a partir del qual Ivo Andric confecciona la novel·la. Es tracta d'una ciutat dins una ciutat, es declara independent i alhora imprescindible per a entendre la ciutat de Visegrad en relació amb la seva història.

Kusturica va dir que va tenir la idea per al projecte, quan es va detenir a la ciutat durant la seva lluna de mel el 1978. Quan estigui acabat, la seva mini-ciutat tindrà prop de 50 edificis per a gran goig del seu president, Milorad Dodik i una sèrie de generosos mecenes. Hi haurà un karavanserai otomà, una acadèmia Austro-Hongaresa de Belles Arts, una església ortodoxa amb una torre bizantina, una llibreria, un nou ajuntament, un hotel (basat en el disseny del Ritz de París), un teatre del Renaixement, un port esportiu, una rèplica del monestir de Decani occidental de Kosovo, un port esportiu, un heliport i un teatre d'òpera en què Kusturica planeja posar en escena l'estrena d'una treball que està escrivint, amb base en l'obra mestra de Andric. 

[...] El projecte es finançat en conjunt entre Kusturica, qui té una participació de 51%, i el Govern de la República Srpska, la meitat sèrbia de Bòsnia i Hercegovina. “Estic posant en aquest poble tots els diners que he guanyat amb les pel·lícules i la meva música", afirma Kusturica, que tot i així no ha parlat encara sobre el cost total, que els mitjans de comunicació locals han posat en entre 10 i 12 milions d'euros. Tot el que va dir va ser: “Costarà menys que la majoria dels centres comercials en aquests dies.” Per altra banda, segons premsa especialitzada afirma que el projecte costarà al voltant de 20 milions d'euros i consta que Kusturica fins ara no ha posat res dels seus diners i que està finançat totalment per la República Srpska. És a dir, amb els diners dels ciutadans de Bòsnia i d'Hercegovina, marcada per una duradora crisi econòmica.

[...] L'emplaçament del complex es troba en una llengua de terra entre el riu Drina i la confluència del riu Rzav. La plataforma ha estat eixamplada per la cabuda de la ciutat en un espai de 30.000 metres quadrats i s'han reutilitzat unes instal·lacions esportives. La proposta de Kusturica era la construcció amb un tipus de pedra específica extreta d'alguns edificis en desús, però Kusturica es va topar amb persones més tossudes que ell. Els serbis de Hercegovina es van negar a donar-li l'autèntica pedra que havia pensat integrar en els edificis de Andricgrad. Va decidir demolir diversos edificis antics a la regió de Trebinje per obtenir la pedra. Després d'haver demolit algunes cases i estables abandonats, Kusturica es va disposar a enderrocar un fortí austre-hongarès, Petrinja. Però no obstant els hercegovins es van rebel·lar. Tot i la promesa de Kusturica de crear el Centre balcànic del Cinema, és a dir, una mena de Hollywood a Trebinje, la població no li va permetre continuar amb l'enderrocament del fortí. Irritat davant la desobediència inesperada dels seus compatriotes, Kusturica va renunciar al seu projecte després d'una dilatada polèmica. I a més, va llançar una maledicció sobre els hercegovins: “Que segueixin gaudint del símbol austrohongarès de la guerra i de l'assassinat de dos milions de serbis”...».

Joan Benàssar Cerdà. From Drvengrad to Kervanseray. 

Vegeu també:

---> Andrićgrad, web oficial.

---> John Hooper. Serbian film director's 'theme park' echoes The Bridge on the Drina. The Guardian. 11|10|2012.

--->  Nedim Hasic. Una ciudad para Ivo Andric. El Mundo. 12|8|2013.

la novel·la, en tres minuts i mig

Catalunya Ràdio. Mapamundi. Emès el 22|12|2011.

intercanvis literaris entre sèrbia i catalunya

Els intercanvis literaris entre Sèrbia i els territoris de parla catalana són tan escassos com els contactes directes que hi hagut entre els dos pobles al llarg de la història. La relació entre serbis i catalans ha estat poc estreta, però no pas inexistent.

La famosa batalla de Kossovo de 1389 entre serbis i turcs otomans va inspirar la novel·la catalana d’autor anònim Història de Jacob Xalabín. Unes dècades abans, els almogàvers ja havien estat en contacte amb militars serbis i, entre 1307 i 1309, van provar d’assaltar tres vegades sense èxit el monestir serbi d’Hilandar, al mont Athos.

Entre 1735 i 1738, més de vint anys després de la Guerra de Successió, uns vuit-cents exiliats austriacistes —la gran majoria catalans— van ser traslladats a l’actual ciutat sèrbia de Zrenjanin, al nord de Belgrad, per fundar-hi la Nova Barcelona. La colònia catalana, però, va tenir una existència efímera.

De serbis als territoris catalans, en van arribar diversos centenars —integrats en les brigades internacionals iugoslaves— per lluitar a favor de la República durant la guerra civil espanyola. Avui dia hi ha una petita diàspora sèrbia a Catalunya, concentrada sobretot a Barcelona i els seus voltants.

Com que els lligams entre Sèrbia i Catalunya han estat bastant rars, la desconeixença mútua és l’element definitori de la seva relació. En general, les visions que es tenen de l’altre país són inexactes, fonamentades sovint en prejudicis i clixés.

En l’àmbit literari, tot just en els darrers anys s’han començat a traduir amb certa regularitat algunes obres entre les dues llengües. De fet, no han aparegut traductors capaços d’escriure versions directes fins fa ben pocs anys. En conjunt, el nombre de traduccions del català al serbi duplica les publicades en la direcció inversa.

[...]

Malgrat que la literatura sèrbia s’ha publicat en català amb comptagotes, tenim si més no traducció catalana d’algunes de les obres més fonamentals de la tradició literària sèrbia contemporània. La primera versió catalana d’una peça sèrbia es remunta a finals del segle XIX, mentre que la resta de traduccions han aparegut en les darreres dues dècades. L’última guerra a Bòsnia i Hercegovina (1992-95) va propiciar un tímid creixement de l’interès de les editorials catalanes per la literatura sèrbia.

[...] El llibre d’un autor serbi amb una millor acollida a casa nostra és El pont sobre el Drina d’Ivo Andrić (1892-1975). De la traducció de Sió Capdevila i Slavica Bursać, n’han sortit quatre edicions: a Edicions 62 (1994 i 1999), Cercle de Lectors (1996) i labutxaca del Grup 62 (2009).

Nascut en una família d’origen serbi de Bòsnia i Hercegovina, Ivo Andrić —premi Nobel de Literatura el 1961— és considerat l’escriptor iugoslau més important. Ha estat traduït a més d’una cinquantena d’idiomes.

Quan El pont sobre el Drina va aparèixer per primera vegada en català, els editors la presentaven com una obra clàssica i imprescindible per entendre la tragèdia dels Balcans dels noranta. En efecte, la novel·la d’Andrić pot ser un excel·lent instrument per donar una mica de llum a la complexitat i a les turbulències històriques dels Balcans, però no d’una manera explícita o propagandística, sinó a través de la força mitificadora del seu univers literari. Andriç va ser, a més, un d’aquests grans creadors que es va avançar al seu temps i, en certa manera, ja va anunciar el drama que viuria Bòsnia a finals del segle passat.

A banda de les bones vendes i el ressò en alguns mitjans de comunicació d’El pont sobre el Drina, la novel·la i el seu autor han estat llegits i estudiats al desaparegut Departament de Filologia Eslava de la universitat de Barcelona. L’obra va ser lectura obligatòria des de finals dels noranta fins al curs 2002-2003 de l’assignatura «Introducció a les literatura eslaves». Després —i fins a l’any acadèmic 2008-2009—, figurava entre les lectures recomanades a «Introducció a les literatures eslaves II»...

Pau Bori. «Traduccions del català al serbi i del serbi al català». Quaderns. Revista de traducció. Núm. 18, 2011. P. 131-143.

els balcans

«Un dia una amiga em va preguntar per Kosovo, per Sarajevo, per Mostar... "tu que hi entens", em va dir. Jo hi he estat, diverses vegades, treballant de periodista i de cooperant. I com "més hi entenc", menys ho entenc tot plegat.

Els Balcans són territori fronterer entre Orient i Occident, entre nord i sud, entre comunisme i capitalisme, entre Església ortodoxa i catòlica, entre l'imperi otomà i l'austrohongarès. Algunes persones semblen italianes, d'altres alemanyes, d'altres turques, d'altres presenten trets eslaus. I són família, es casaven entre ells i després es van matar entre ells. El mariscal Tito va morir i el que havia bastit al llarg dels anys se'n va anar en orris en molt poc temps. Un psicòpata ultranacionalista i sense escrúpols, Slobodan Milosevic, va acabar amb una Iugoslàvia que, tot i que artificial, funcionava.

Quan em vaig adonar que tot plegat havia de venir de molt més lluny, que els odis no es forgen en només una generació, que la història té molt de pes en aquell tros de món, vaig llegir "El pont sobre el Drina", d'Ivo Andric, en un intent de mirar de saber una mica més d'aquell mosaic que no pot viure en pau. 

A través de la història d'un pont de pedra sobre el riu Drina a l'alçada de la ciutat de Visegrad, una ciutat fronterera entre Bòsnia i Sèrbia, Andric desgrana la història dels Balcans entre mitjans del segle XVI i 1914, l'any que va començar la Primera Guerra Mundial. 

Un emir d'Istanbul d'origen serbi que havia estat segrestat pels turcs decideix construir el pont que serà l'observador privilegiat de la història de la ciutat on conviuen sense gaires raons els turcs, els jueus i els serbis. L'imperi turc s'afebleix i hi ha sublevacions a la veïna Sèrbia. A Visegrad, als serbis sospitosos se'ls decapita o se'ls empala. A finals del segle XIX, Bòsnia és incorporada a l'imperi austrohongarès i Sèrbia s'independitza. L'arribada dels austríacs capgira els equilibris tot i que no altera del tot una estructura arrelada en els segles i en les tradicions. L'inici de la Primera Guerra Mundial posa data a la voladura de l'arcada central del pont i marca el final d'una època. 

La lectura, alliçonadora tot i que no sempre amable, d'"El pont sobre el Drina" contextualitza moltes de les notícies que encara ara trobem als mitjans sobre els conflictes als Balcans...». 

Carmen Amorós. Vacances per viatjar des del sofà de la mà dels llibres. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. 4|8|2012.

srebrenica, 20 anys després

«Van ser entre 7.000 i 8.000 els assassinats entre el 11 i el 13 de juliol de 1995. La matança de Srebrenica va ser el colofó d'una seqüència d'actes genocides i de neteja ètnica comesos en els Balcans.

Fins i tot per estàndards balcànics, l'est de Bòsnia, amb les seves muntanyes, valls i boscos, és una regió aïllada, mal comunicada, les carreteres sovint es tallen per la neu. Aquest aïllament afecta especialment a algunes municipalitats i petites comunitats locals que avui inclouen a gran part de exrefugiats i desplaçats interns, bosnians majoritàriament (de forma una mica simple anomenats musulmans bosnians), que van tornar al seu lloc d'origen després de la guerra. L'aïllament que també és polític i social, en ser avui minoria en àrees on abans de 1992 eren majoria.

[...] És en aquesta regió, la de la vall del riu Drina, que va inspirar la novel·la d'Ivo Andric, El Pont sobre el Drina, avui integrada en la seva major part a la República Srpska, on va tenir lloc el gruix de les matances i la neteja ètnica que van fer de Bòsnia una de les majors ignomínies en la història moderna d'Europa. Els focus de la CNN es van centrar a Sarajevo i el seu setge de més de tres anys per les forces de l'exèrcit serbobosnià de Ratko Mladic. Però les àrees rurals de l'Est van patir un infern. Gairebé totes les poblacions clau van caure entre abril i maig de 1992, poc després de la declaració d'independència de Bòsnia en mans d'unitats paramilitars chetniks i forces de seguretat locals, amb diferents formes de suport del Belgrad de Slobodan Milosevic (alguna cosa similar a la estratègia actual de Rússia a l'est d'Ucraïna).

En aquestes breus setmanes, en poblacions com Foca o Visegrad, a escasses dues hores de Sarajevo, milers de bosnians, de tota edat i condició, van ser assassinats, molts de forma grotesca; milers de dones van patir violacions sistemàtiques en centres de detenció com hotels o gimnasos, i es van destruir pràcticament totes les mesquites i el llegat otomà d'aquesta regió. Aquesta eficaç metodologia de matances massives i neteja ètnica recorda en alguna cosa a la de les Einsatzgruppen nazis a la Unió Soviètica que descriu Timothy Snyder a Bloodlands.

Paisatge després de la guerra

Aquest juliol es compleixen 20 anys de la massacre de Srebrenica, l'única fins avui de les moltes esdevingudes a l'antiga Iugoslàvia que ha estat qualificada com a genocidi per la jurisdicció internacional. Radovan Karadzic i Mladic van seure a la banqueta i Milosevic va morir en ple judici fa gairebé una dècada.

Però 20 anys no són suficients. En aquests Balcans teòricament encarrilats cap a la Unió Europea (Albània, Montenegro, Sèrbia i Macedònia són candidats a la integració), hi ha coses que no canvien tan ràpid. És el cas de la narrativa sobre genocidi i les guerres dels anys noranta en general. No hi ha acord sòlid sobre el passat recent, ni tampoc sobre fets similars de la Segona Guerra Mundial, part de la psique col·lectiva i, sovint, presents en les ments dels autors criminals o els seus instigadors. Genocidi, víctimes i justícia continuen sent qüestions profundament polaritzadores, tant entre els nous estats nascuts de la desintegració de Iugoslàvia, com dins de les seves societats, més segregades avui, i per descomptat a Bòsnia...».

Jordi Xuclà. Srebrenica, 20 anys després. Diari de Girona. 27|7|2015.