dijous, 31 de desembre de 2015

iniciatives solidàries



«Fa dècades, quan per afaitar-me encara feia servir brotxa, em vaig dedicar a col·leccionar-ne. Són un objecte senzill, sense pretensions, i m’agradava notar a la cara el tacte variat de les diferents cerres amb què estan fetes: de teixó, de senglar, de niló... Col·locades en una lleixa, una al costat de l’altra, cada matí triava amb quina m’afaitaria aquell dia. M’agradava observar els diferents tons dels pèls, de les vi­rolles i dels mànecs –de fusta, de porcellana, de metall– i les formes diverses: corbades, cilíndriques, pa-ral·lelepipèdiques...Fins que un dia, un aniversari, una senyora em va regalar una brotxa enorme, d'aquestes que es fan servir no pas per afaitar-se sinó per fer bonic. La vaig amagar en un calaix i vaig donar per acabada la col·lecció.
Després em va agafar per dedicar-me a les banderes de municipis. Les que més m'agraden: les de Bilbao, Sant Sebastià, Amsterdam, Torrent del Baix Empordà...Les tenia penjades al garatge fins que un dia, de retorn d'unes vacances, algú em va dur dues suposades banderes de ciutats irlandeses. Eren com les oficials però amb el nom de la ciutat, ben gros, posat al bell mig del rectangle, la qual cosa feia precisament que de fet no fossin les banderes d'aquelles ciutats. També les vaig amagar al fons d'un calaix i també vaig decidir deixar de col·leccionar-ne cap més.
Després vaig saber que, en la parla col·loquial, d'aquests regals indesitjats i estúpids en diuen pongos. Higròmetres en forma de peix, càntirs amb la cara de Bob Esponja pintada, abominables marcs per a fotos, una gran bruixa fent de caganera...Una vegada, a Figueres, fa uns anys, en un sopar amb empresaris em van obsequiar amb una ceràmica adotzenada en forma de rellotge tou dalinià, com les que venen al guiram a les botigues de souvenirs que hi ha als voltants del Teatre Museu Dalí. Només arribar a Barcelona la vaig llençar al primer contenidor que vaig trobar.
Ara, a Alemanya, una editorial ha decidit crear màquines perquè, de seguida que s'acabin aquestes festes, la gent pugui reciclar els pongos que els han regalat durant aquests dies. És una iniciativa de l'editorial Bastei Lübbe, en col·laboració amb la cadena de llibreries Hugendubel. Són vermelles, tipus vending, enormes i decorades amb dibuixos de llacets i boles de Nadal. Hi introdueixes el teu pongo per un forat i, a canvi, la màquina et dóna un llibre per un altre. Els pongos recaptats aniran a parar a organitzacions beneficència. Tot molt bonic i molt solidari, però s'ha de ser molt fill de puta per donar a la gent necessitada aquests objectes inútils i horrorosos que tu no vols a casa. Estic convençut que l'indigent al qual li toqui la bruixa caganera n'estarà ben content i cada matinada, al caixer automàtic on passa les nits, es dedicarà a imaginar qui se la podria fotre per l'orifici del final del tracte digestiu».

Quim Monzó. «Noves iniciatives solidàries». La Vanguardia. 30|12|2015.



2 comentaris:

  1. Pongo surt de ¿dónde lo pongo?. En catalanesca llengua, d'aquesta mena de bibelots se'n podria dir un queco (què collons en faig?; proposta d'Enric Gomà), un què-coi (què coi en faré d'això?, proposta de Jaume Subirana) o un quènfaig (proposta que va sortir d'un concurs organitzat pel programa El club, de teletrés), per exemple.

    ResponElimina