dimecres, 23 de desembre del 2015

michael furey


«Com cada any, per Nadal hi ha gent que se sent eufòrica i d'altra que es deprimeix. Com que aquí parlem de literatura, hem d'insistir que tant és sentir-se trist o alegre: l'important és l'estil.
Entre les històries tristes de Nadal, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Els dublinesos, i traduït per Joaquim Mallafrè el 1988. Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, cançons, brindis... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la profunda tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s'ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l'habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Furey, un noi de disset anys que va morir per ella. Després s'estira al llit i s'adorm entre sanglots.
Gabriel s'adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d'una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Furey: "Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat".
Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar- que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Werther... El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d'aquest conte: Dubliners (The dead). En l'última escena, des de l'habitació de l'hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant».

Vicenç Pagès Jordà. Michael Furey. A: Noms propis.




Ella estava del tot adormida.
Gabriel, repenjat sobre el colze, li va mirar uns moments, sense ressentiment, els cabells embullats i la boca entreoberta, escoltant la seva respiració profunda. Així que ella havia viscut aquell idil·li: un home havia mort per ella. Ja gairebé no li dolia de pensar en el pobre paper que ell, el marit, havia tingut en la seva vida. La veia dormir, com si ell i ella no haguessin viscut mai com a marit i muller. Va tenir els ulls encuriosits posats molt de temps en la seva cara i en els seus cabells, i, tot pensant en com devia ser ella aleshores, en aquell temps de primerenca bellesa adolescent, una estranya, una afectuosa pietat per ella li inundà l'ànima. No li agradava confessar-se ni a si mateix que aquella cara ja no era bonica, però sabia que ja no era la cara per la qual Michael Furey s'havia enfrontat a la mort.
Potser no li havia contat tota la història. Els seus ulls van passar a la cadira sobre la qual ella havia tirat part de la roba. Un cordó dels enagos penjava fins a terra. Hi havia una botina dreta, amb la flàccida canya caiguda: la pariona jeia de costat. El sorprenia el tumult d'emocions d'una hora abans. D'on li venia? Del sopar de la tia, del seu estúpid parlament, del vi i del ball, de la gresca quan s'acomiadaven al rebedor, del plaer del passeig seguint el riu enmig de la neu. Pobra tia Julia! Ella, també, aviat fóra una ombra amb l'ombra de Patrick Morkan i el seu cavall. Ell s'havia adonat un moment d'aquella mirada macilenta al seu rostre quan cantava Vestida de núvia. Aviat, potser, seuria en aquell mateix salonet, vestit de negre, amb el barret de copa als genolls. Les cortines estarien tirades i la tia Kate seuria al costat d'ell, plorant i eixugant-se el nas i explicant-li com la Julia havia mort. Rumiaria algunes paraules que la poguessin consolar, i només en trobaria de coixes i inútils. Sí, sí: això passaria molt aviat.
L'aire de la cambra li va refredar les espatlles. S'estirà amb precaució sota els llençols i va quedar ajagut al costat de la seva dona. Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat. Va pensar en com la dona que jeia al seu costat havia tingut tants anys tancada al cor la imatge dels ulls del seu enamorat en el moment de dir-li que no volia viure.
Llàgrimes generoses ompliren els ulls de Gabriel. Ell no havia sentit mai allò per cap dona, però sabia que un sentiment així devia ser amor. Les llàgrimes li enterbolien els ulls i en la parcial foscor imaginava que veia la figura d'un jove dret a sota d'un arbre regalimós. Altres figures eren a prop. La seva ànima s'havia acostat a la regió on habitaven les vastes hosts dels morts. Era conscient, però no ho sabia explicar, de la seva existència variable i vacil·lant. La pròpia identitat es fonia en un món gris i impalpable: fins i tot el món sòlid, on havien pujat i viscut aquells morts durant un temps, es dissipava i desapareixia.
Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.

James Joyce. «Els morts». A: Dublinesos. Traducció de Joaquim Mallafré. Edhasa, 1988.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada