En una brillant conferència pronunciada l'any 1967 a la Universitat de Barcelona, el poeta i crític Gabriel Ferrater va proposar una interpretació psicoanalítica de Solitud. Ferrater fou el primer d'adonar-se que a la novel·la sovintegen els símbols sexuals, als quals concedeix una gran importància. Aquestes són les seves paraules: «Simplement, Solitud és el relat d'una mena d'al·lucinació eròtica, per una part, de l'autora, però, per altra banda, del seu personatge». El crític afirma que l'autora va mostrar una lucidesa admirable en teixir un joc de simbolismes sexuals molt coherent i ben enllaçat. Segons Ferrater, el contingut metafòric d'aquests signes es pot dividir en tres grups: els referits a l'agressivitat dels homes (representats per objectes durs i tallants, símbols de la virilitat), el que giren a l'entorn de la impotència sexual masculina (representats per objectes flàccids i tous) i els que es refereixen al cos de la dona. El crític també va ser el primer d'apuntar dues característiques fonamentals de la construcció de la novel·la: les descripcions paisagístiques que estableixen comparacions entre la muntanya i el cos femení i la relació entre sexualitat i maternitat.
És molt interessant la comparació que Ferrater realitza amb Wuthering Heights, d'Emily Brontë, i que li permet efectuar la següent afirmació:
«Solitud té el que Wuthering Heights no té, que és clivells, moments en els quals la construcció simbòlica flaqueja una mica i, aleshores, per sostenir-se Caterina Albert ha de fer comentaris. I els comentaris demostren que la seva lucidesa quant al joc simbòlic és absoluta».
D'aquesta manera comenta l'ús d'una veu narrativa en tercera persona focalitzada en el personatge de la Mila, que s'utilitza fins al capítol quart, «Neteja». Segons Ferrater, el capítol cinquè, «Sumant dies», amb l'episodi de la cargolada, seria un capítol clau per a aquesta interpretació simbòlica: la focalització en el personatge de la Mila es desdibuixa i es fa evident la consciència que tenia l'autora del sistema de signes que posava en joc. La focalització en la Mila torna a definir-se des del capítol desè fins al catorzè, i torna a desdibuixar-se en els darrers capítols, que només acaben de lligar els fils argumentals.
Aquesta interpretació simbòlica que Gabriel Ferrater efectua de Solitud ha estat acceptada d'una manera tàcita, i fins i tot s'ha volgut integrar en la lectura institucionalitzada de la novel·la...
FRANCESCA BARTRINA. Caterina Albert/Víctor Català: la voluptuositat de l'escriptura. Eumo, 2001. P. 205-206.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada