dimarts, 26 d’abril de 2016

una viatgera sense protecció



CULTURA

MIRADOR

Una viatgera sense protecció


IMMA MERINO
El viatge s'associa a la fugida de la realitat i d'un mateix, però per Dacia Maraini (Fiesole, 1936) pot ser un procés de (auto) coneixement i una immersió en altres cultures en què el viatger s'arrisca. L'escriptora italiana ho va comentar fa poc a Barcelona en presentar a la Filmoteca una pel·lícula que, dirigida per Irish Braschi amb el títol de Io sono nata viaggiando, rememora la seva vida certament viatgera, que va començar quan, amb una beca concedida al pare antropòleg, la seva família va instal·lar-se al Japó (ella hi va arribar quan tenia un any i mig i hi va ser feliç fins que, durant la Segona Guerra Mundial, els Maraini van ser deportats a un camp de concentració) i que sempre ha continuat, amb períodes especialment itinerants, sobretot aquell en què, junt amb el seu marit, Alberto Moravia, i el seu amic Pier Paolo Pasolini, va fer un cèlebre viatge a l'Índia i va recórrer l'Àfrica.
A propòsit de la projecció de la pel·lícula, en què les imatges filmades en un viatge recent a Egipte s'alternen amb aquelles relatives al passat que es fa present sigui a través de la reconstrucció o d'una documentació molt fotogràfica mentre la veu de la dobladora Maria Pia di Meo transmet la narració escrita per Maraini, va ser un plaer veure i escoltar aquesta bellíssima dona de 77 anys que Esteve Riambau, director de la Filmoteca, va presentar com una gran figura intel·lectual europea. Maraini, evidentment, no només ha viatjat, sinó que ha escrit molt: narrativa, poesia, assaig, obres de teatre, guions cinematogràfics, com ara el de Les mil i una nits, de Pasolini. Ha fet atenció a les condicions de vida de les dones i, en obres com ara Voci i L'amore rubato, a la violència que aquestes pateixen abordant-ho des d'una perspectiva que Xavier Albertí, director del TNC, va resumir recordant un comentari de Maraini en la seva anterior estada a Barcelona, arran de l'exposició al CCCB dedicada a Pasolini/Roma: “No és un problema policial, sinó cultural.” Albertí, que va fer un elogi apassionat de Maraini com a dramaturga, va formar part d'una taula rodona en què, a més de l'escriptora i del director Iris Braschi, també hi va intervenir Juan Carlos de Miguel. Aquest, traductor al castellà (en català, malauradament, hi ha poca cosa traduïda, però fa poc Marta Hernández ha aportat una edició de La llarga vida de la Marianna Ucrìa, a Minúscula) d'algunes obres de Mariani, va ironitzar sobre el fet que a la pel·lícula, en les imatges rodades a Egipte, l'escriptora dugui un paraigües per protegir-se del sol: “És curiós perquè no s'ha protegit mai de res, sempre ha donat la cara.”
Io sono nata viaggiando conté l'evocació d'un món perdut i potser no és estrany que gairebé acabi amb la mort de Pasolini i la separació de Maraini i Moravia. La pel·lícula, com va dir l'escriptora, fa present una Roma amb una vida intel·lectual intensament compartida i una Itàlia on es respectava la cultura i la paraula: “Tot això s'ha acabat de perdre amb el berlusconisme, que no només té a veure amb un individu, sinó amb el fet que s'ha propagat l'egoisme, el rebuig de l'altre, la irresponsabilitat ciutadana, la renúncia a l'ètica, que és l'establiment d'unes regles que ens permeten estar junts.”
Maraini va invocar sense nomenar-lo l'esperit crític del seu amic Pasolini: “El consumisme ens tracta com objectes i, com també fa certa televisió, ens uniformitza.” I, en contra d'aquesta forma de totalitarisme, afirma que la democràcia és una diversitat de veus. Per això el valor de la subjectivitat: “El cinema, per exemple, no és una il·lustració, mai no és neutre; sempre és una interpretació del món. Ho demostra aquesta pel·lícula: hi ha un posicionament en el món a favor d'una concepció de la vida i de la cultura.” I el seu valor fonamental és que fa present la subjectivitat lliure, lúcida i compromesa de Dacia Maraini.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada