quan els personatges s'expliquen ells mateixos

Tot i que hi ha autors més destres amb el conte que amb la novel·la i altres que ja es van iniciar amb l'obra llarga sense fer pràctiques amb textos breus, el valor de la narrativa curta per a la iniciació com a escriptor és innegable.

Anna Oliveras (Vic, 1985) debuta en narrativa amb Personatges, un recull de vint-i-quatre contes amb què va guanyar el premi Vila d'Ascó. Per ser una primera obra –publicada, si més no– mostra una maduresa d'estil molt destacable, una correcció formal rotunda i una coherència temàtica ben defensada.

Tots els contes estan encapçalats pel número que els correspon, sense títol. En canvi, tots tenen una cita relacionada amb la trama (Tagore, Borges, Neruda, Sòfocles, l'inevitable Shakespeare...) i una llista breu d'elements, com si fos una recepta; per exemple, en el conte 12: “Collaret de perles, Algues, Arpa, Discreció, Velocitat...”

El més important és que tots els contes estan narrats en primera persona (en algun cas comença en tercera i passa ràpid a primera), són els personatges que ens expliquen la història, és el seu punt de vista el que llegim, però gràcies a un hàbil joc de miralls accedim a una visió polièdrica de cada circumstància. Uns personatges que formen part de la pel·lícula de la vida, tal com dóna a entendre Oliveras, i que de tant en tant salten d'un conte a un altre. Personatges com ara maquilladores de cinema, peculiars súper herois, un pagès, una prostituta de luxe, un nen de 8 anys el dia del seu aniversari, un formatger...

És difícil mantenir tants contes en primera persona sense que el lector tingui en algun moment sensació de reiteració, però en general Oliveras ho evita gràcies a uns efectius canvis de registre, sense el recurs del gir final, ni petulants lliçons morals. Bon debut.

Lluís Llort. Quan els personatges s'expliquen ells mateixos. El Punt|Avui. 25|4|2014.