dimarts, 27 de desembre de 2016

fantasies sexuals d'ahir i d'avui (◊◊◊)


Tothom s'hi masturba, a les biblioteques; per a això són.
Philip Roth. El teatre d'en Sabbath. Traducció de Xavier Pàmies. RBA, 2014. P. 271.
*
El día empezaba lo mismo que cualquier otro. Atrincherado tras mi mostrador de la planta principal, me puse a mirar a las chicas de pechos erguidos subir con agitación la amplia escalera de mármol que conducía a la sala de lectura principal. La escalinata era imitación de una que había en Versalles, vaya usted a saber dónde, pero estas chicas, hijas de curtidores italianos, obreros polacos de la cerveza o peleteros judíos, no eran precisamente marquesas, con sus taleguillas de torero y sus jerséis. Tampoco eran Brenda: cualquier impulso sexual que ellas me provocaran había de considerarse meramente académico, para pasar el espantoso día.
Philip Roth. Goodbye, Columbus. Traducció de Ramón Buenaventura. Seix Barral, 2007. P. 47-48.
*
Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.
Por otro lado, perversiono a menudo con la idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas a coro por la página 33.
Alberto Olmos. Trenes hacia Tokio. Lengua de trapo, 2006.
Va començar a la biblioteca, amb Kant. Les biblioteques són fàbriques de somnis sexuals. La llangor t’hi porta. El cos ha de trobar la posició –una cama creuada, el palmell on et recolzes, una esquena que s’estira- però no té res a fer. T’hi porten la lectura i l’anar aixecant els ulls del text; el cervell es desentén del llibre i se’n va cap a una cuixa o un colze, real o imaginat. La penombra de les lleixes t’hi porta, perquè suggereix coses amagades. L’olor seca del paper i de les cobertes t’hi porta, i molt possiblement l’olor de cola vella també. No era un Kant difícil: la Crítica de la raó pràctica, molt més senzilla que no pas la pura, però jo tenia vint anys i la pràctica ja era prou difícil, i ell es va acotar cap a mi per veure quin llibre llegia. L’alè càlid, la barba, molt a prop. La camisa blanca del professor B., l’espatlla a dos centímetres de la meva. Em vaig enravenar tota, però no vaig dir res. Llavors ell va llegir alguna cosa en veu molt baixa, però l’única paraula que vaig entendre va ser tutela. La va dir lentament, emfasitzant cada síl·laba, i ja vaig ser tota seva. La cosa va acabar malament, com se sol dir, sigui qui sigui qui diu aquestes frases, però la mirada d’ell quan em despullava –“No, primer la brusa. Ara la faldilla. A poc a poc”-, els dits llargs que es movien lentament pel meu pèl púbic i que després s’enretiraven, burxant-me, somrient, fent-me desesperar; aquells plaers libidinosos de la biblioteca un cop tancada els guardo molt bé a la memòria”.
Siri Husvedt. L'estiu sense homes. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Empúries, 2011.
*
Ningú no diria que la substituta d'anglès és professora d'institut. Ni que tingui classe a primera hora, no es descuida mai de maquillar-se, pintar-se i perfumar-se. Porta talons, pentinats alts i unes faldilles tubulars que li ressalten les corbes de pin-up. Tot i no ser gaire alta, se les arregla per posar en relleu els seus encants, sobretot amb samarretes que cenyeixen uns pits que no desentonarien en un calendari Pirelli. Cisades, entallades, escotades, iròniques, rockeres: les samarretes de la substituta d'anglès s'han convertit en un dels estímuls principals que tenen per anar cada dia a l'institut els professors, els estudiants i el conserge. A les dones els suscita una ràbia sense concessions, que a vegades es barreja amb rampells d'admiració.
No s'acaba de saber si és simpàtica o si flirteja amb tothom. L'Alfons ha fet circular un rumor: si vols sarau, acompanya-la al magatzem de llibres.
[...] Una tarda que errava per l'institut va trobar la substituta d'anglès, que amb aquell dues peces semblava Kim Novak. De sobte, eren al magatzem de llibres.
Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 159.
*
Va ser a canvi d'un grapat de cromos que el repetidor Callao em va explicar allò de la dona que feia palles a la biblioteca de l'escola. Darrere les enciclopèdies, i de franc, va dir. [...] Llavors la vida era un aparador de confits i nosaltres uns golafres disposats a passar unes bones cagarrines per tastar el que fos. «I es veu que al moment de la xeringada la dona amb una mà enllestia la feina i amb l'altra et tapava la boca: silenci de biblioteca, esclar»...
Jordi Lara.«Mística conilla». A: Mística conilla. Edicions de 1984, 2016. P. 153.


4 comentaris:

  1. Silenci de biblioteca, esclar. No serà la Triadu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la sala de la Triadú vam tenir instal·lada una treballadora sexual durant força temps. Hi tenia el despatx, com si diguéssim. Un clar cas de coworking. La vam batejar, afectuosament,l'autònoma. No sabem què se n'ha fet.
      La distribució de l'espai no es gaire propicia per als encontres en la tercera fase, així que els saraus se celebren als lavabos, em temo. Tinc prou anècdotes (i prou edat) com per començar a escriure les meves memòries. Un dia d'aquests, entre signatura i signatura, m'hi posaré. És una amenaça formal.

      Elimina
  2. Llocs de perdició amb gent de mal viure.
    La del meu poble, però, és molt avorrida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan més va, més crec que la biblioteca està agafant un cert aire de 'no-lloc', mira què et dic. Com un supermercat o una estació de metro. Amb wifi, això sí.

      Elimina