tenir un llibre, escriure un arbre, plantar un fill

«Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Si em quedo aquí, no escriuré mai cap llibre. La meva única esperança és vendre la casa i la llibreria i anar-me'n amb la meva germana. Ella no em deixarà beure i fumar, portarem una vida sana, ella s'ocuparà de tot, no hauré de fer res més que escriure el meu llibre, una vegada deslliurat del tabac i de l'alcohol. Vostè mateix, Lucas, escriu un llibre. Sobre què, sobre qui, no ho sé. Però escriu. Des de petit no deixa de comprar fulls de paper, llapis, quaderns.

En Lucas diu:

—Té raó, Victor. Escriure és el més important.»

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 237.

com desfer-se d'uns quants llibres, amb permís de la kondo

El libro. Ese objeto (ojeto) mitificado, fetichizado, entronizado como un dios (o una diosa, falta saber si el libro es macho o hembra) que llega a ser más importante que su creador y que destruirlo es ya sinónimo de asesinato. Por peores que fuesen las letras que lo componen. Por trágico, mentecato, estúpido o vano que sea. Asesinato o genocidio si de golpe descubrís que la mitad de la biblioteca sobra. Y sobra porque nunca más volverás a mirar esos libros; si no los has leído ya, no los leerás nunca. ¿Qué hacer entonces para desprenderse de ellos? ¿Dejarlos en el pasillo del departamento o en el frente de la casa para que los vecinos elijan? Es como tratar de desprenderse del búmerang viejo. Te tocan la puerta y te avisan que te olvidaste de entrarlos. A nadie se le ocurre que estés tratando de tirar libros.

Ni piensas en quemarlos. Porque la sociedad puede llegar a comprender a un asesino y hasta es sabido que en ciertos ambientes asesinar es tarea valorada, bien pagada, y a veces hasta condecorada y ascendida. Pero si quemás un libro vas a ser perseguido y despreciado hasta por los asesinos. Porque matar es comprensible. Forma parte de lo que se puede esperar de un ser humano, pero quemar libros es incomprensible. Forma parte de la barbarie inhumana.

¿Donarlos a una institución benéfica? No los quieren. Pero no te dicen que no los quieren. No vienen a buscarlos. Si se los llevás, no tienen dónde ponerlos. No tienen presupuesto ni para inventariarlos. Si confesás que los vas a tirar es como si contaras que les clavás agujas en los ojos a los pajaritos. Y ni se te ocurra donarlos a las bibliotecas, es como suicidarlos. Los meten en los sótanos a que se mojen y hacen pilas en los pasillos a ver si alguno se los lleva...

Héctor Yánover, librero establecido. Memorias de un librero escritas por él mismo. Anaya & Mario Muchnik, 1994. P. 127-128.

una carta

 

«Amb tots els respectes, senyora bibliotecària: s'ha acabat. No s'ho agafi com un assumpte personal, al contrari. La seva presència aquí m'ha endolcit força les visites: sempre tan servicial, tan silenciosa, sempre amb una recomanació a punt. Em sabrà greu no tornar a veure el seu somriure, li ho dic de debò. Però és que ja no aguanto més. No ho puc suportar. Tot plegat ha arribat a un nivell insostenible.

Jo, suposo que ja ho sap, sóc un home de gustos senzills. No bec, no fumo, no menjo gaire. No en tinc cap recança: sóc, també, un home solitari. No m'agrada la gent. Molts dels meus companys de feina, quan en surten, van directes al bar i hi passen la tarda; d'altres s'embalbeixen davant la caixa tonta. Jo, no. Jo fins ara venia aquí, i passava la tarda llegint, primer el diari, després algun llibre...Què li he d'explicar?

Són tants anys! Vaig agafar el costum poc després que la inauguressin. Una mica per curiositat, una mica per avorriment. Ara puc dir que les millors estones de la meva vida les he passat en una biblioteca. Qui m'ho havia de dir! El que primer em va atrapar van ser els periòdics. Entrava, n'agafava un, me'l llegia, el tornava al lloc, agafava el del costat...La dèria no va durar gaire, tot i que al llarg d'aquests anys no he deixat mai de donar-hi un cop d'ull; en el fons, però, sempre són el mateix. I no m'estranya: com poden trobar cada dia material per omplir cinquanta pàgines? No en passen tantes, de coses al món.

Així va arribar un dia que em vaig fixar en les revistes. Em cal felicitar-la: la infausta premsa rosa, que omple el quiosc del poble, té aquí una presència ben discreta, vora tot de publicacions sobre actualitat política, economia, música, costura, cine, motor, art, animals, història...Ah, la Història! Vostè ho sap molt bé: la Història és la meva debilitat. I potser ho vaig descobrir aquí. No pas a l'escola, que ben just si ens ensenyaven la llista dels reyes godos. I això rai, que a casa érem pobres i ni pensaments de fer carrera. Sort vaig tenir, doncs, que no se'm despertés el cuquet abans.

Se'n recorda? Vostè era molt jove. De primer no li deia res. Però va haver-hi un dia que em vaig decidir i vaig demanar-li si tenien llibres d'història. Quan, seguint les seves indicacions, vaig trobar-me davant d'aquell mur de llibres, no m'ho podia acabar. Em semblava impossible. Vaig agafar un llibret prim, el recordo molt bé: Apologia de la història, de Marc Bloch. L'he rellegit sovint. I vaig continuar furgant en aquella secció; cada llibre em duia a un altre llibre que també calia llegir, i aquest a deu llibres que calia llegir, com si, com més llegia, més coses hi hagués que encara no havia llegit.

Quins dies més joiosos! Se'n recorda? A la biblioteca només hi érem vostè i jo, i només se sentia el refrec de les pàgines que jo estava devorant. És veritat que hi apareixien nens que venien a fer els deures (és un dir), però només a temporades. En aquell moment em semblaven una murga, però he acabat enyorant el soroll que feien, que era només una lleu remor en comparació al que ha vingut després. A l'estiu era meravellós: no venia ningú.

El primer vaticini de la fi va ser la secció de discos. Ara ja fa anys que hi és, i de bell antuvi semblava innocent: una petita calaixera amb alguns compactes de música clàssica. Però em va estranyar que hi fos. I tanmateix no vaig adonar-me de com n'arribaven més, de com la secció anava creixent, de com hi havia gent que entrava i hi anava directa a agafar un disc; ni m'hi fixava. No me'n vaig adonar, del que passava, fins que no hi van posar devedés. Perquè de sobte va començar a venir més gent. Entraven, feien un volt, s'enduien una pel·lícula o dues per veure-les el cap de setmana, com si això fos un videoclub. D'agafar un llibre, ni pensaments. Això rai; però en venien tants que sempre trobaven algun conegut i feien petar la xerrada. Vatua l'olla! Ja podia demanar silenci, jo: allò semblava el mercat de Calaf.

El que m'ha fet decidir, però, ha estat l'anunci d'un club de lectura. Pel que tinc entès, vindran aquí i faran tertúlia sobre un llibre. Tertúlia! Que no n'hi ha prou? Què serà el següent? Servir begudes? A veure si m'entén: jo venia aquí a llegir, a estar sol, no a veure gent. No dic que sigui culpa seva, senyora bibliotecària, segur que a vostè li exigeixen aquest desori, i que no té més remei. Suposo que és la seva feina, i l'ha de conservar. Però jo, si volgués trobar gent, aniria al bar.

I no descarto anar-hi. Al pas que anem, allà no hi quedarà ningú!»

Joan Todó. «Una carta». A: Lladres. Labreu, 2016. P. 25-28.

 ________________________

P.S.: El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, en qualitat d'autor ‘De capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. En Todó el dedica a totes les bibliotecàries, i algun bibliotecari, a qui he anat marejant al llarg d'aquesta vida, sigui a La Sénia, a Tortosa, a Alcanar, a Amposta, a Tarragona, a Vila-seca o a Reus.

 

no llegeixo gens, a l'estiu

 

No llegeixo gens, a l'estiu. I encara menys quan faig vacances. No sempre ha estat així, al contrari, tinc record d'enormes totxos empassats amb fruïció al pic de la canícula. Però, de fa uns anys, això ha canviat radicalment. No és que em preocupi, les coses van com van, diguem-ne que el fet m'intriga. Ben mirat, no deixa de tenir la seva conya que justament quan disposo de més temps per dedicar a la lectura, sigui l'última cosa que em vingui de gust fer. I que la meva vaga de llibres estival coincideixi amb l'època en què la majoria de la gent que inclou en el curriculum allò de llegir i escoltar música intensifiqui la seva activitat lectora, fa que el fenomen sigui encara més curiós. Tothom carretejant llibres per llocs insòlits i jo lleugera d'equipatge, com una no-lectora qualsevol. Amb la lectura i l'estiu passa una mica com amb Sant Jordi, que és més festa per als que no compren mai cap llibre, se m'acut ara.

He estat rumiant intensament en això meu de no llegir a l'estiu, però encara no he arribat a cap conclusió definitiva, només tinc unes quantes hipòtesi: 

1. Com que em passo la resta de l'any, sobretot l'hivern, rere les ulleres del serca, llibre va, llibre ve, que ja tinc ulls de talp, santa Llúcia em conservi la vista, doncs re, que en fer-se llargs els dies, el que vull, el que em cal, és sortir de la cova, que em toqui l'aire. 

2. Inconvenients de la feina. Soc bibliotecària i, per tant, estic (comprensiblement) fins al monyo de llibres i de biblioteques. Mantingueu-los allunyats de mi, quan faig vacances, gràcies. 

3. M'he fet gran, per no dir vella, i m'estic carregant de (encara més) manies. 

Unes proposicions més que acceptables, no m'ho negareu pas.

En fi, sigui com sigui, el cas és que assumir aquesta nova situació no em suposa cap problema, tret de quan em reincorporo al taulell, és clar. Més d'hora que tard m'haig d'enfrontar a un lector-de-tot-l'any que, després d'intercanviar les pertinents informacions sobre les vacances, destinació, si han anat bé o ha sorgit algun entrebanc, etcètera, em pregunta què he llegit aquest estiu. Res. Ben res. Torno neta de tinta, dic. De vegades, s'alça alguna cella, en senyal de sorpresa. Representa que si ets bibliotecària no pares mai de llegir, és el que s'espera de tu, una mica com allò del valor i els militars¹. Si hi ha franquesa (i el lector en qüestió em cau bé), li acabo explicant el fenomen. Si no, parlo del temps, com tothom, o de llibres llegits la tardor passada o fa mil anys, pots comptar.

Finalment, i dispenseu la marrada, arribem al quid de la qüestió, que no era, encara que ho sembli, parlar de mi, que també, salta a la vista. De fet, el que realment volia, quan he començat a teclejar, era demanar-vos, primer de tot, si sou de la mena de gent que també llegeix a l'estiu, i en segon lloc, si la resposta fos afirmativa, és clar, apel·lar a la vostra gentilesa i generositat i mirar d'aconseguir que ens expliquéssiu amb quins llibres heu passat la calor, etcètera i gràcies.

_________________

¹ Una altra cosa que s'espera dels bibliotecaris, quan fan vacances, és que visitin les biblioteques del lloc on les passen. En això torno a decebre estrepitosament l'interlocutor, declarant-me més partidària del turisme de bars o de cementiris.

Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis 

Al Jordi Casals

 

«No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.

Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència

els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.

Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.

Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).

Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.»

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

hi ha dues menes d'autors: els vius i els morts

[...] Y me encantó la manera en que tiene ordenada su biblioteca Marcos Giralt Torrente. La divide en autores vivos y muertos. Los primeros, acogidos en una habitación soleada cubierta de estanterías que apenas salvan el hueco de la puerta, y los segundos, en un salón iba a decir umbrío, en una enorme librería que cubre por completo una de las paredes.

Me contó que, igual que la parte de los escritores muertos suele estar bastante consolidada, los vivos no hacen más que morirse creando todo el tiempo la necesidad de inoportunos traslados. Tantos y tan frecuentes que decidió agrupar a los muertos más recientes, siquiera provisionalmente, en un rincón en la habitación de los vivos. Una suerte de purgatorio o limbo, nunca me enteré mucho de la diferencia, en el que a veces los escritores muertos prolongan su estancia entre los vivos durante años o décadas antes del traslado definitivo al salón, cuyas baldas son incapaces ya, como los cementerios, de acoger más libros y más muertos.

Le propuse que, para aligerarlas, abriera una nueva sección de autores inmortales, donde irían aquellos que, tras la muerte y su paso por el limbo, consiguieran alcanzar la gloria póstuma, pero a ambos nos pareció que añadiría más zozobra a sus estantes y, sobre todo, a él.

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Cátedra, 2020. P. 51-52.

algun lector a la sala?

Raymond Carver. «Menudo». A: Todos los cuentos. Traducció de Jesús Zulaika. Anagrama. P. 568.

ex-libris

Ja sabeu que al blog Llegir els clàssics estem la mar de distrets (parlo per mi, si més no) amb la Comèdia de Dante. El que no sabeu és que jo de Dante en sé tant com de llauneria o de rus, és a dir, absolutament res, per tant, em toca documentar-me de valent i dedicar moltes hores a anar furgant per aquí i gratant per allà, amb més o menys fortuna. Llavors passa que un dia tibes d'un fil i et surt la referència d'un llibre i el necessites, et CAL, EL VOLS. I no el trobes a les biblioteques que tens més a l'abast, és a dir, les públiques. No m'estendré en el periple: al final, resulta que me l'ha hagut de deixar en Paco Rico, sí, el catedràtic emèrit de l'UAB, el del Quixot, el de la Real Academia. Dit així, ara ens imagineu, a en Paco i a mi, còmodament arrepapats en sendas butacas, whisky va, whisky ve, fumant, com xemeneies, un piti rere un altre, departint agradablement sobre la carta de la Teresa Panza a en Sancho, posem per cas. Res més lluny de la realitat. Que jo recordi, no ens hem vist mai les cares. No obstant això, no he dit cap mentida. No del tot. 

Tornem al principi, V-O-L-I-A un llibre i només el vaig trobar a una biblioteca de Catalunya: la d'Humanitats de l'UAB. Al Fons Francisco Rico, per a ser exactes. Efectivament, és un dels 30.000 volums que el catedràtic va donar a la biblioteca (l'any 2004, crec), però, sens dubte, no és cap dels més impressionants. La part més excepcional d’aquest llegat són les edicions singulars d’ El Quixot que va reunir al llarg de la seva vida (ara ha sonat a difunt, però és ben viu) o la secció dedicada a l’Humanisme i a la literatura i la cultura renaixentistes, amb Petrarca i Boccaccio com a figures destacades. Però jo no volia res de tot això tan espaterrant, què va. Jo, anant bé, volia el llibre més modest de tota la seva magnífica biblioteca. I ja el tinc a casa. I ara, amb el vostre permís, vaig a encarregar-li unes novenes o algo.

__________________

P.S.: Aquest apunt va ser publicat originalment el 4 de març del 2021. Valgui avui com a obituari.

Francisco Rico

28 d'abril 1942 - 27 d'abril 2024

amunt i avall

¿Cómo es posible que los editores no se hayan puesto de acuerdo hasta ahora para escribir los lomos de todos los libros en el mismo sentido, en la misma dirección? La respuesta la da Mario Muchnik, mítico editor argentino radicado desde hace décadas en Madrid, en su libro Oficio editor, de 2011:

Dos escuelas rivalizan en cuanto a este elemento esencial del libro. Por un lado están quienes sostienen a muerte la idea de que el rótulo del lomo de los libros ha de ser puesto de manera que se lea de abajo hacia arriba. Por el otro, quienes sostienen a muerte lo contrario: de arriba hacia abajo. Conozco amistades que se han roto a causa de este diferendo insubsanable.

La tradición de escribir en los lomos de manera tal que se lean de abajo hacia arriba corresponde a lo que se llama la escuela francesa o latina. El fundamento es el siguiente: los distintos tomos de una obra o colección deben colocarse en el estante de forma correlativa y de izquierda a derecha, que es el modo en que leemos. Solo con los lomos que se leen de abajo arriba sus textos quedarán en orden uno debajo del otro, como si fueran los renglones de una página.

La corriente opuesta es la anglosajona. Señala que si los libros se apoyan en cualquier superficie con la portada hacia arriba, los lomos a la francesa quedan al revés, patas para arriba. Para que eso no suceda, deben poder leerse de arriba hacia abajo —aducen estos editores—, de forma tal que se lean bien cuando más cerca de los lectores se encuentran: apoyados sobre una mesa a la espera de que se retome la lectura, expuestos en los escaparates de las librerías, cuando se trabaja con ellos durante semanas...

[...] El diseñador inglés Joseba Attard, que lleva años trabajando en España, ratifica («¿De arriba abajo o de abajo arriba?», di·da, 5 de febrero de 2014) que los editores de la mayoría de los países europeos se adscriben a «la escuela francesa», mientras que los de Gran Bretaña y Estados Unidos toman partido por la contraria.

Cuenta un pequeño experimento: analizó su postura al tener que inclinarse para leer tomos de ambos tipos. Su conclusión fue que tuvo que inclinarse menos para leer los tomos anglosajones y, por lo tanto, asumió que esa es la posición «más natural». 

[...] Decidí echar un vistazo para ver qué opción predomina en mi biblioteca. Tras excluir la minoría de volúmenes gordos en los que el título y el nombre del autor aparecen en posición horizontal, el resultado es muy parejo: los del lomo latino constituyen el 53% del total y los anglosajones el 47% restante. Tengo, eso sí, una veintena de libros en inglés y todos, sin excepción, respetan la tradición que corresponde a su idioma, la que obliga a inclinar la cabeza hacia la derecha para leer sus lomos de arriba abajo...

Cristian Vázquez. Contra la arrogancia de los que leen. Trama, 2018. P. 48-50. 

_______________

P.S.: De fet, existeix una norma ISO que regula l'orientació dels títols: l'ISO 6357 (1985), traduïda al castellà com a UNE 50-120-92. Diu que, sempre que es pugui, els títols han d'anar transversals i, si no és possible, descendents.

cada any moren setanta lectors

«Cada año mueren setenta lectores y solo se sustituye a dos de ellos. Es una manera muy sencilla de visualizarlo», explicó Roth. Por «lectores» se refería a la gente que lee libros serios, con rigor y consistencia. «Por todas partes hay indicios de que la era literaria ha tocado a su fin —añadió—. La prueba es la cultura, la prueba es la sociedad, la prueba es la pantalla, la progresión de la pantalla de cine a la pantalla de televisión, y de esta al ordenador. Tenemos un tiempo y un espacio limitados, y solo existen ciertos hábitos mentales que pueden determinar cómo aprovecha la gente el tiempo del que dispone. La literatura requiere un hábito mental que ha desaparecido. Necesita silencio, alguna forma de aislamiento, y una concentración constante en presencia de algo enigmático. Es difícil comprender una novela madura, inteligente y adulta. Es difícil saber qué pensar de la literatura. Por eso digo que se comentan estupideces al respecto, porque, a menos que la gente tenga una buena formación, no sabe qué pensar de ello.»

David Remnick. «Fuera de peligro: Philip Roth». A: Reportero. Los mejores artículos del director del New Yorker. Traducció d'Efrén del Valle i Juan Manuel Ibeas. Debate, 2015. P. 133.

sonata per a piano i aspiradora

Glenn Gould amb el seu gos Nick.

Un día en que se ejercitaba al piano, el joven Glenn Gould —contaba a la sazón catorce años— hizo un descubrimiento memorable. La asistenta que estaba limpiando la habitación puso de repente el aspirador en marcha, muy cerca del piano. El ensordecedor ruido mecánico obliteró de inmediato el sonido de la música, pero, para gran asombro del pianista, esta situación no le resultó en absoluto desagradable. Dejó de oír lo que interpretaba; en cambio, le resultó de repente posible seguir su música desde el propio interior de su cuerpo, gracias a una conciencia más aguda de sus gestos; y toda su experiencia de la ejecución adquirió otra dimensión, a la vez más física y más abstracta: la fuga que estaba interpretando se veía transmitida directamente de sus dedos a su cerebro.

Posteriormente, él mismo describió el fenómeno:

«Por supuesto, continuaba sintiendo: podía experimentar esa relación táctil con el teclado que tan rica es en asociaciones acústicas; y también podía imaginar los sonidos que yo producía, incluso sin oírlos. Pero lo extraño es que esta nueva forma de música me pareció de repente superior a todo cuanto había precedido a la intervención del aspirador, y los pasajes en los que yo no podía ya oír el menor sonido me parecían los mejores.»

Simon Leys. La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas. Traducción de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 109.

fauna de biblioteca

SERGIO C. FANJUL
Fauna de biblioteca
El País
17|10|2018

A la biblioteca pública van los que no tienen. Los que no tienen libros. O dinero para comprarlos. Los que no tienen silencio para estudiar. U oficina en la que trabajar. Los que no tienen amigos. O esperanza. Los que no tienen donde pasar el día. Los que no tienen otra cosa que hacer.

Sin embargo, todos tienen una misma cosa: hambre. Ya sea de conocimiento o de bocata de chóped.

Me hace muy feliz ir a las bibliotecas y ver que la gente, de toda clase y condición, las usa, y las usa mucho, y vence la dictadura del Twitter y esta edad oscura dominada por las ya clónicas series de Netflix. Y qué bien me caen los bibliotecarios, industriosos guardianes de la palabra común.

Todo esto me da esperanza en la humanidad, esa humanidad que chapa para el examen, que lee novelones, que dormita enfrente de una revista.

En mi Oviedo natal había un homeless ilustrado que era el primero en llegar y el último en irse: se pasaba el día leyendo a Kant. Daba para una amable película de sobremesa. Así hay muchos en Madrid, personas callejeras que combaten ese vacío horario de la mejor manera que se me ocurre.

Yo frecuento las bibliotecas de Iván de Vargas, cerca de la Plaza Mayor, y la de Pedro Salinas, próxima a Puerta de Toledo, pero ahora hay un carné unificado que permite sacar libros de cualquiera y devolverlos donde mejor te venga.

Es como si todas las bibliotecas de la Comunidad de Madrid estuvieran conectadas por agujeros de gusano en el espacio-tiempo, es una pena que no pueda uno entrar por una y salir por otra, como siempre fantasee que se podría hacer en los establecimientos de El Corte Inglés: entrar por Callao y salir por Goya, entrar por Granada y salir por Lisboa.

No todo es buen rollo en las bibliotecas: también ansiedad y zozobra. Siempre me acuerdo de aquel capítulo de Cosmos en el que Carl Sagan mostraba, en una biblioteca neoyorquina, el pequeño fragmento de estantería que un ser humano puede leer a lo largo de toda una vida.

Así que me pongo muy loco y empiezo a derivar entre leer este periódico, y luego su competencia, para pasar después a un tratado de Electrónica Básica, y a otro de perros bonitos, y acabar naufragado en una novela rusa del XIX. El zapping vital nunca abandona. Cuando me bloqueo levanto la cabeza y miro a los otros. La señora que busca en el ordenador. El chaval que revisa las películas. El guardia de seguridad que bucea en la nada.  Ese otro lector bloqueado que, aburrido, levanta la cabeza, escanea la sala y me mira… y resulta que ese hombre soy yo. No, es broma.

fantasies sexuals d'ahir i d'avui

Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.

Por otro lado, perversiono a menudo con la idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas a coro por la página 33.

 

Alberto Olmos. Trenes hacia Tokio. Lengua de trapo, 2006.

bon nadal i tal i qual

Al V.P.J., allà on sigui ara

 

«Com cada any, per Nadal hi ha gent que se sent eufòrica i d'altra que es deprimeix. Com que aquí parlem de literatura, hem d'insistir que tant és sentir-se trist o alegre: l'important és l'estil.

Entre les històries tristes de Nadal, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Els dublinesos, i traduït per Joaquim Mallafrè el 1988. Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, cançons, brindis... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la profunda tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s'ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l'habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Furey, un noi de disset anys que va morir per ella. Després s'estira al llit i s'adorm entre sanglots.

Gabriel s'adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d'una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Furey: "Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat".

Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar- que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Werther... El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d'aquest conte: Dubliners (The dead). En l'última escena, des de l'habitació de l'hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant».

Vicenç Pagès Jordà. Michael Furey. A: Noms propis.

 

👉Play

veus d'ultratomba

L’Antologia de Spoon River és això: un cor de veus que ens parlen des del cementeri. Més de dos-cents finats ens ofereixen, des de la tomba, una síntesi poètica del que ha estat la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en aquesta localitat imaginària que reconstrueix els pobles d’Illinois on Masters va néixer i créixer. Un llibre de poesia que té molt de novel·la coral i que té també una indubtable qualitat dramàtica.

Miquel Àngel Llauger. «Els morts de Spoon River ja parlen en català». Núvol. 18|6|2012.

Antologia de Spoon River. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger. Llibres del segle, 2012.

el primer client del dia

 

A las 10.00 horas ha entrado por la puerta el primer cliente del día. Ha arrancado con un: «La verdad es que los libros no me interesan», seguido de un:  «Déjeme que le cuente lo que pienso de la energía nuclear». Llegadas las 10.30 horas, mi voluntad de vivir era un recuerdo lejano.

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 325.

la meva soferta biblioteca

EDUARDO MENDOZA
Mi sufrida biblioteca
El País
13|5|2016

 

Tengo la costumbre de deshacerme de los libros que he leído. Y también de los que todavía no he leído, si veo que tienen mal pronóstico. El origen de esta costumbre, que muchas personas encuentran bárbara y desalmada, no es intelectual. Durante una larga etapa de mi vida combiné la movilidad con una relativa escasez de medios, con lo que me vi forzado a ir dejando atrás objetos estimados pero no de primera necesidad. Las primeras víctimas de esta emergencia siempre fueron la vajilla y los libros; la vajilla, por su fragilidad; los libros, por su volumen; en ambos casos, por la pesadez de embalar y meter en cajas cosas de tamaños y formas difíciles de acoplar. Total, que acababa tirando platos, vasos y tazas de muy escaso valor, y pilas de libros de un valor material aún más escaso, aunque quizá de mayor valor sentimental. Pero lo bueno de los apuros es que el sentimentalismo desaparece cuando la necesidad aprieta. Fuera libros.

A la tercera o cuarta masacre me di cuenta de que rara vez necesitaba los libros que había tirado y de que, si los necesitaba, los podía volver a comprar. Aparentemente, un gasto doble. En realidad, un considerable ahorro si entra en el cálculo el coste del espacio y el mobiliario. Si el libro que quería recuperar estaba descatalogado, lo encontraba online, en librerías de segunda mano o, a las malas, en alguna biblioteca pública. Y si todo esto fallaba, siempre me quedaba la solución de encogerme de hombros y pasar a otra cosa. La vida está llena de frustraciones y renuncias y no poder releer un libro, habiendo tantos, no es gran tormento.

La práctica me enseñó que los sentimientos, como al parecer ocurre con otras prolongaciones del cuerpo humano, se recomponen. En mis sucesivas viviendas no había libros, pero procuraba que no faltaran las flores, otro artículo entrañable que, a diferencia de los libros, lleva incorporada la fugacidad. Más tarde, cuando alcancé cierto grado de estabilidad, acumulé algunos libros, pero no perdí la higiénica costumbre de desprenderme de la mayoría. Una pared limpia no me parece menos acogedora que una pared cubierta de estanterías. Y por lo que se refiere a la utilidad de una biblioteca personal, lo considero nulo o poco menos. He visto bibliotecas personales especializadas, arduamente construidas a lo largo de toda una vida, que luego alguna institución pública se aviene a heredar de mala gana. Salvo estos casos contados, una biblioteca personal es un mapa confuso del peregrinaje intelectual de su dueño: cambios bruscos de gustos o intereses, propósitos abandonados, palos de ciego y una buena dosis de azar. A lo sumo, testimonio de una cierta solidez de criterio, de amplitud de miras, de cultura general. Antiguamente, el que nacía en una casa provista de una biblioteca, tenía a su alcance un territorio por explorar.

La biografía de algunas personas de mérito incluye el episodio de descubrimientos venturosos. Pero como pasa también en otros aspectos del desarrollo juvenil, lo que uno tiene en casa suscita menos interés que lo que hay en la casa del vecino. En mi caso, recuerdo haber sentido curiosidad por libros que veía en bibliotecas ajenas, pero no en la que habían hecho mis padres. Quizás sí que soy un desalmado. La gente normal siente apego por sus libros, como por sus amigos. Yo también, pero a mi modo. Por más afecto que les tenga, no me gustaría convivir con ellos. Prefiero perderlos de vista, reencontrarlos, comparar lo que el paso del tiempo ha cambiado en cada uno. Hay algo morboso en releer un libro que lleva años envejeciendo ante mis ojos. Prefiero volver a comprarlo, nuevo, con el papel blanco, bien encuadernado, sin una mota de polvo, como la primera vez que lo leí. Hasta entonces, todos los libros que he leído, siguen en mi memoria. La inmensa mayoría, aparentemente olvidados. No importa. Soy lo que ellos me aportaron en su momento. Y también pueden reaparecer de repente, con una claridad deslumbrante, como si los acabara de leer.

ni l'apuntador

Font: pijamaSURF. Al final todos mueren (la gracia es cómo).

els yakuts de sibèria

 

Quan els Yakuts, un poble de Sibèria, es troben un ós, es treuen la gorra, el saluden, li diuen mestre, vell o avi, i li prometen que no l'atacaran ni parlaran mai malament d'ell. Però si té aspecte de voler atacar-los, li disparen, i si el maten, el tallen a trossos i el rosteixen i s'adeliten, repetint tota l'estona: «Són els russos qui se t'estan menjant, no nosaltres».

A.-F. Aulagnier

Dictionnaire des Aliments et Boissons.

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 2010. P. 57.

formatget (marró) del trivial pursuit®

POLONIUS. – What do you read, my lord?

HAMLET. – Words, words, words.

 

William Shakespeare. Hamlet. Acte II, escena 2a.

_________________

Quin llibre llegeix Hamlet?