de casa al club: del diari d'una traductora (I)

Taula de treball d'Anna Casassas

Dimarts 19

Avui començo un llibre, un altre. Quantes vegades he repetit aquest gest d’aplanar una coberta, posar un títol i mirar la primera pàgina com qui mira amunt, la pujada que l’espera! No sé què guanya, si l’excitació de començar un llibre nou amb l’esperança de trobar-hi algun tresor, o la mandra de tornar-me a lligar a la taula. Faig un sospir, fondo, i no em puc resistir a comptar amb quantes pàgines m’hauré de barallar abans d’arribar al final. Sembla un camí llarguíssim, em sento cansada per endavant, però en realitat sé que quan arribi el moment de tenir una visió de tota l’obra sencera estaré contenta i l’esforç haurà valgut la pena. Això m’aguanta i començo: envesteixo les primeres paraules, les més difícils.

Són les més difícils perquè encara no tinc cap intimitat amb l'autor. Amb prou feines el conec i no sé com les gasta. Si m’he de refiar de la sensació que m'ha produït la foto de la solapa, estic perduda. Se’l veu un home avorrit, fins i tot malgirbat, però potser és simplement que no és fotogènic. No em fa venir ganes de fer-nos amics. I això que quan m’hi avinc, amb l’autor, i l’amistat sorgeix a través de les paraules, la traducció és més fàcil, o si més no més agradable.

Sort que amb això d’haver de traduir un autor que se m’entravessi de veritat només m’hi he trobat un cop, amb una dona, i el llibre va passar sense pena ni glòria (tant per la meva taula com per les llibreries).

Sembla estrany fins a quin punt aquesta relació subcutània entre l’autor i jo, quan sorgeix espontàniament, m’ajuda a treballar, no tan sols en el sentit que la feina em surt més bé, sinó que físicament també m’ajuda a passar les hores de feina amb més il·lusió, perquè em sento en bona companyia.

Justament, ara que dic això de treballar amb il·lusió, penso en una traducció que de vegades enyoro, de tant que m’hi vaig divertir des de la primera pàgina. No trobava mai l’hora de plegar, no se’m feia mai llarga. I no és pas que fos fàcil, tampoc. Però aquella escriptora (perquè també era una dona, i advocada, com jo, tot i que no ens assemblàvem en res més) jugava amb la història, i amb les paraules, i amb els records de la seva terra i de les feines de pagès d’una manera que a mi em feia feliç. No s’entretenia amb res però sí que ho retratava tot amb precisió, cada imatge estava plena de vida, i aquesta vitalitat se m’encomanava i el llibre em va passar volant.

Avui, en canvi, no puc pas dir que aquest home del llibre que ara començo em sigui antipàtic, almenys de moment, però em fa l’efecte que no tindré tanta sort.

Dilluns 25

El cervell és un múscul ple de misteris. O aleshores el misteri és per què cada matí les primeres pàgines que em toca fer són més fàcils que les que vénen després. El cas és que, per una raó o per una altra, quan m’hi poso al matí durant la primera hora faig molta més feina, no pas la meitat de tota la que faré durant el dia, però poc se’n falta. Fa una estona he mirat el rellotge i era un quart d’onze, i ja havia fet quatre pàgines. Si pogués continuar tot el dia a aquest ritme, amb tres setmanetes ja tindria el llibre fet. Així sí que aniríem bé. Però no cal fer-se il·lusions, des d’ara i fins al vespre hauré d’estirar cada paraula per arrossegar-la fins al lloc que li toca. Perquè de cop tot comença a ser més difícil, literalment: tinc la sensació que només empassego amb paraules ambigües, combinacions estranyes, expressions poc corrents, i m’ho he de rumiar més estona, cada paràgraf em dura una eternitat.

I encara durarà més si em continuo encantant a la finestra, però és que fa un dia fresc i preciós i em moro de ganes de sortir a jeure a l’herba amb els gossos, que fan el mandra rosegant un bastó.

De totes maneres, duri el que duri, no pararé fins que hagi fet les pàgines que m’havia imposat de fer, igual que cada dia, i ho apuntaré al dietari: fins a quina pàgina de l’original he arribat i quantes me n’han resultat de traduïdes. És el meu costat oficinista, imprescindible si em vull guanyar les garrofes.

Dimarts 26

Renoi, sóc a la pàgina 70, fa vuit dies que vaig començar aquesta traducció i encara no sé de què va el llibre. Però en canvi començo a conèixer a fons l’afició d’aquest escriptor per les frases llargues, llarguíssimes, i plenes de detalls. Sembla evident que la cosa que el diverteix més és buscar lloc per col·locar totes les paraules que li agraden. No és pas desagradable, al contrari, perquè no és gens avorrit, però com que no avança perquè no para d’aturar-se a explicar més detalls de cada detall, em fa l’efecte que sempre sóc allà mateix i que no tiro endavant. És tota una prova per a la meva moral.

Però és que s’ha de dir que està com un llum, aquest escriptor, i això de les frases llargues no ho dic per dir-ho: he arribat a trobar frases de tretze i vint ratlles!

Si almenys les trobés boniques!

Fa una estona, justament, n’hi hagut una, de frase, que l’he escrit de sis maneres diferents, provant totes les combinacions possibles i les diverses formes dels verbs, a veure si aconseguia fer-ho lligar tot. Al final ja no sabia si tenia tots els trossos o me n’havia deixat algun. I comprova que comprovaràs, ja m’havia passat mitja hora amb una sola frase. I després encara pot passar-se cinc pàgines sense recordar-se que els punts i a part existeixen.

Vés a explicar tot això a un editor, a veure si ho té en compte a l’hora de pagar-te.

En fi, que amb tot això avui ja estic ben cansada i tinc els pensaments embussats. Em penso que tancaré l’ordinador aviat i me n’aniré al cine a canviar-me les idees.