dimarts, 24 de gener del 2017

la matèria primera


Plànol de l'escenari de La mort i la primavera, dibuixat per Mercè Rodoreda: el poble sense nom, els espais més característics dels voltants i els camins que els enllacen. El plànol l'ajudava a donar versemblança a les descripcions, i, també, als recorreguts dels personatges. [Font: Mercè Rodoreda. La mort i la primavera. A cura de Carme Arnau. Fundació Mercè Rodoreda, 1997. P. 450].

A partir de la vida en un poblet ancestral i actual, La mort i la primavera es proposa de convocar els elements primordials que constitueixen una de les dimensions fonamentals dels mites. En principi, sembla que l’obra es vulgui moure tant entre el clima de les rondalles com en el dels mites. Ara bé, és força evident que hi ha relació entre rondalla i mite, entre clima, món i llengua de les rondalles i clima, món i llengua dels mites. També és evident que hi ha relació entre el clima, el món i la llengua de les rondalles i el clima, el món i la llengua de l’obra de Mercè Rodoreda. En tots dos casos el coneixement que ens és proposat no és el de l’anàlisi, el de l’aïllament d’alguna parcel·la de la realitat, sinó el de la immersió en la realitat. En l’altra realitat. El més decisiu és fer-nos accedir, amb les nostres paraules, a una experiència diferent, més enigmàtica, més líquida, de la realitat.
Com en els mites i les rondalles els elements naturals i les formes socials primitives constitueixen la matèria primera de La mort i la primavera. Les roques, els turons, les coves, els pous, els rius, els arbres, els boscos, els fems i les glicines, els cavalls i el foc, el pol·len i les abelles, i, gairebé sense solució de continuïtat, els infants, els vells, els morts sempre mig vivents, són autèntics protagonistes de l’obra, com també ho són les funcions primordials, el ferrer i el senyor, l’amant i la dona, el boig i el mestre, el presoner i la meuca, el pare, la mare i la madrastra, el cel i la terra, el poble i les lleis poderoses. Però l’obra no es proposa de descriure una societat llunyana, primària. Al contrari, ens presenta les formes i les litúrgies sota i dins de les quals han viscut i viuen els homes, els d’ara i els del passat, els fonaments conscients, subconscients i inconscients de qualsevol societat, en primer lloc de la nostra. En efecte, amb una mirada intensa, severa, exigent, cruel si convé, ens mostra la metamorfosi incessant de les coses, el cicle de la renovació constant i de l’extinció constant. Ens mostra no solament uns personatges, un ambient i un lloc sinó el que fa possibles uns personatges, un ambient i un lloc. I la veu que ens ho mostra és la del qui ha entrat dins el laberint. La veu del qui aprèn el cerimonial de la realitat. L’adolescent que comença a aprendre la terrible solitud, la solitud poblada d’éssers i de personatges.
Indispensablement, com en El castell de Kafka, impera també a La mort i la primavera, al capdamunt de tot el turó, el casal inaccessible del senyor. Impera sobre la vida i sobre la mort. Com sempre. Com a tot arreu. La realitat de la societat humana és que sempre hi ha un casal dalt de tot d’una muntanya, i algú que habita el casal, algú que ens amenaça i que ens protegeix. I a baix hi ha la gent, el poble, l’adolescent que es transforma, l’home que es torna boig davant les exigències del vivent, el riu amenaçador, les glicines que somouen la roca, els fonaments, la realitat.
Per aconseguir que ens adonem de l’extrema estranyesa del món, per fer que ens puguem interrogar de debò sobre nosaltres mateixos i sobre les coses, hi ha autors que consideren un deure ineludible construir un altre món, un altre univers, que a vegades ens sembla, d’entrada fantasmagòric, irreal, però que, al capdavall, acabem per constatar que potser és més real que el nostre. Sovint, massa sovint, és el nostre que és una ficció, i el que ens ha posat al davant l’autor és més verídic, més seriós, més sòlid, més respectuós envers la veritat. Aquest, altrament, és el precepte bàsic de la paraula viva i activa: la veritat és una de les imatges obsessives a què ha de tendir la poesia.
No és un dels trets característics de Mercè Rodoreda esquivar els rostres amb què ens apareix l’existència, per més dolorosos que siguin. Un poble petit, però amb tots els elements que constitueixen, que han constituït i que, probablement, continuaran constituint el món en què viu l’home i el món de l’home, li serveix per a posar-se  i per a posar-nos cara a cara amb el que, si volem ser una mica exactes, hauríem d’anomenar l’esbalaïdor, el desconegut, com si les coses fossin vistes de dins estant, des de la seva necessitat. I no apareix un món fàcil. És un món on l’impuls i la força del viure genera goig, esqueixament, violència i crueltat. És el món de la guerra i de l’extinció en plena primavera. El món on l’autora no pot deixar de fer-se les preguntes inevitables. Per què tanta guerra, en tot, entre cel i terra, entre home i home, entre foc i aire, entre terra i aigua? La mort i la primavera és una obra terrible, tan terrible com Els germans Karamàzov, com Anna Karènina o com la Ilíada, tan terrible com la mateixa existència. És un llibre desesperat pel fet de constatar que la vida és aquesta experiència. I al mateix temps és un testimoni de l’admiració, de la meravella, un monument d’una bellesa obscura i profunda, pel fet que hi hagi tanmateix això: vida, realitat, temps, homes, fems i glicines.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A:Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.


2 comentaris:

  1. Molt interessant el que diu Lluís Solà. Ara he recordat haver-ne llegit una bona part. El recordo com un llibre enormement ambiciós, d'originalitat forçada i no reeixit. Penso en l'atmosfera del llibre, en el poble, en els seus habitants tan primaris, en l'escorça dels arbres on s'hi enterra gent...No, no em va agradar. Potser és bo però entre el text de Rodoreda -a qui valoro molt- i jo no hi va haver sintonia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enormement ambiciós, sí, i la revelació d'un fracàs'(que diu en Solà), també. I terriblement fosc, despietat i cruel, hi afegeixo. Però me n'alegro d'haver-lo llegit.

      Elimina