les dues novel·les que Rodorera no publicà

Mercè Rodoreda va deixar dues novel·les sense acabar, dues obres molt diferents entre si, en tots els sentits, Isabel i Maria i La mort i la primavera. Pel que fa a la primera, es tracta d'un esborrany de novel·la, de l'existència de la qual Mercè Rodoreda no havia deixat constància enlloc. [...] Els diversos materials que la integren potser li van ser útils a l'hora d'enfrontar-se amb la producció novel·lística de postguerra, la de plena maduresa, de manera especial amb La plaça del Diamant i Mirall trencat, amb les quals manté nombrosos punts de contacte.

[...] La mort i la primavera, en canvi, és una novel·la molt elaborada, a la qual, tanmateix, Rodoreda no va poder posar un punt i final, malgrat intentar-ho dues vegades. Va acabar-ne, això sí, una primera versió, que fins i tot va presentar al premi Sant Jordi de 1961, immediatament després de La plaça del Diamant. Però en no guanyar-lo, hi va tornar a treballar de manera intensa, amb correccions i, sobretot, ampliacions, la qual cosa en dificultà i, al final, n'imposibilità l'acabament. 

[...] Es tracta d'una novel·la on es desplega una imaginació tan portentosa com estranya —i la mateixa Rodoreda n'és ben conscient—, que s'accentua, de manera progressiva, a cada nova redacció, de fet. En la versió inicial, es tractava d'una novel·la més senzilla d'estructura, d'aprenentatge, centrada, únicament, en la perspectiva d'un noi jove i innocent, de catorze anys, concretament, que assisteix a la mort arbrada del seu pare, el suïcidi ritual d'aquest poble, que sembla ben bé el de la mort, per la importància cabdal que hi assoleix el traspàs; pel que fa al darrer capítol presenta la mort del jove, ja madur, que en Rodoreda vol dir definitivament desencisat de la vida i dels homes. L'obra tenia, doncs, una única perspectiva, com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies. Però va ser, en bona part, la incorporació de més personatges —el pres, el fill del ferrer...—, allò que devia complicar l'acabament de la novel·la, que Rodoreda deixà de banda, incapaç de posar-hi un punt final, l'any 1963. Gairebé vint anys més tard, hi va tornar, probablement, però tampoc no ho va aconseguir, a causa de la seva mort, i la novel·la quedà, ja, com una obra extraordinària, però inacabada.

Els quatre elements acostumen a fer-se presents en la producció rodorediana, però a La mort i la primavera assoleixen un gran relleu, de manera especial el foc, que reflecteix destrucció i purificació, i es relaciona estretament amb una figura de fonamental importància al poble, el ferrer, mena de sacerdot, l'encarregat de vetllar pels rituals de la mort. Univers primitiu i com sagrat, el d'aquest poble sense nom, els models de Rodoreda són de gran diversitat, de la Bíblia —lectura constant de l'autora—, a Dante, sense oblidar Kafka, passant per autors ben personals del panorama francès, Artaud i Michaux, un panorama en què ella es troba inserida. Així, si el món reflectit a la novel·la és dantesc, literalment, la situació de l'home que hi viu resulta ben absurda, kafkiana, al peu de la lletra; i és que els dirigents de la societat evocada i, de retop, les normes que la regeixen fan tot el possible perquè la vida dels seus habitants esdevingui, realment, un malson. Així, Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra...va esmentar una obra de Kafka, «A la colònia penal», una obra de la qual Lionel Richard (L'expressionisme, 1993) ha destacat, precisament que «la colònia penal és la terra, tots els homes es troben encadenats en una màquina de tortures; només a la meitat de la nostra vida ens adonem que som com una joguina [...] i finalment som llençats a la fossa». I és que a La mort i la primavera, d'una banda, Rodoreda crea un món fantàstic, versemblant malgrat la seva inversemblança, i de l'altra ofereix una visió del món, de gran pessimisme, de la qual Obiols fa un encertat resum: «els homes fan el que poden —col·lectivament— per transformar la vida en un infern» (28-V-1962). I si Lovecraft destaca —a El horror en la literatura— que el factor més important en la literatura fantàstica és l'atmosfera, perquè el criteri últim d'autenticitat no resideix en l'encaix de la trama, sinó en el fet d'haver sabut crear una determinada sensació, aquest és ben bé el cas de La mort i la primavera, en què domina una atmosfera, gairebé irrespirable; es tracta d'una atmosfera de por i d'angoixa, una angoixa molt lligada a tota la producció rodorediana, però aquí exasperada, portada al límit, realment, fet ben lògic en una autora ben bé del segle XX, un segle de terrors diversos i, sobretot, presidit per guerres i exilis.

Carme Arnau. «Les dues novel·les que Rodoreda no publicà: Isabel i Maria i La mort i la primavera». Dossier 'Lectures de Mercè Rodoreda'. Serra d'or, núm. 588, desembre 2008.