dimecres, 22 de març del 2017

el món segons sala


«Amb Els nois torna el millor Toni Sala, el narrador sever de les vides normals, sense esperança; el pintor dels no-llocs, els suburbis i les carreteres; l'explorador indefallent dels límits entre civilització i barbàrie; el pensador que elucubra sobre algunes de les raons de l'existència i sobre la mort. Aquest no és un títol més en la seva obra: es tracta d'un llibre destacat, notable, amb tota certesa una de les millors novel·les que llegirem enguany en català. Malgrat la suspensió de la credibilitat a què ens obliga, de tant en tant, el relat. Sobretot en el millor capítol, que és el tercer, d'una novel·la que n'aplega quatre (quatre capítols que podrien ser quatre relats independents): aquell en què el narrador s'esquitlla dins la intimitat de la Iona, la jove estudiant que acaba de perdre el seu xicot en un accident de cotxe.
L'argument és prim, mínim, sense gaire interès. La història comença després que dos germans de poc més de vint anys, de Vidreres, hagin estampat el seu cotxe contra un arbre i s'hagin mort de cop. El sinistre ha sumit el poble en la consternació. L'escena de l'enterrament, amb mig Vidreres dins l'església, és magnífica. A partir d'aquest material, Sala estructura la novel·la en quatre parts, en quatre realitats diferents: la del treballador d'una entitat bancària, la d'un camioner trentí, la de la Iona —la vídua— i la d'un ex-company d'escola de la noia. Aquest últim té vel·leïtats d'artista piròman. El camioner és home d'una rudesa perfecta. El del banc, un pobre d'esperit amb una por que no se l'acaba. I la noia resulta el personatge que, malgrat el buit, demostra una més gran enteresa moral.
Enunciat així, el pla de l'obra pot semblar d'un esquematisme poc engrescador: Sala, però, en fa una crònica admirable, que analitza el pànic d'homes i dones, els mecanismes d'autodefensa, la usura i el càlcul, la hipocresia i la vilesa. I tot això passa ara mateix, en un moment en què la florida d'estelades als carrers conviu amb la ressaca de la crisi més implacable de les últimes dècades; i el desig de construir un país nou, renovellat, amb el país real (en tants aspectes, una completa misèria).
Hi ha pàgines que duen a la memòria l'Elegia de Philip Roth: la reflexió és crua, de vegades potser massa crua i tot (retòricament massa crua, vull dir). No hi ha gota d'ironia (si de cas, uns quants pessics de causticitat). Per aquest relat, els morts flueixen hiperbòlics, que diria en Vinyoli, i el lector té la sensació que, d'un moment a l'altre, en poden aparèixer més. L'excel·lència de Sala com a novel·lista no es troba tant en la construcció d'un artefacte infal·lible i ambiciós, en la presentació d'una obra en què harmonitzen les diverses parts, sinó, sobretot, en els passatges pròxims a l'esperit de la crònica, en el dibuix dels personatges i en l'administració d'uns detalls que resulten fascinadors: "Van passar uns cotxes que venien del poble. Els conductors afluixaven la marxa i donaven un cop d'ull a l'arbre".
És una obra complexa. La Iona decideix plantar cara a la tragèdia negant la mort del seu xicot. No sé si resulta gaire creïble. Més endavant, llegim que "els mals pitjors se'ls fa un mateix".
La prosa és precisa, neta, feridora. Els paràgrafs de l'enterrament dels gossos són un portent narratiu. Un ja ha llegit abans, en el mateix autor, moltes escenes de degradació i incúria. Tant se val. Hi torna, i no se'n cansa. Sembla que Sala li ho hagi explicat per primer cop. Un gran llibre.»

Jordi Llavina. «El món segons Sala». El Temps. Núm. 1556 (8 abril 2014).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada