els boys de toni sala

«Fa poques setmanes Àlex Susanna –director de l’Institut Ramon Llull– va penjar una fotografia de Toni Sala llegint un fragment d’ Els nois. Era a l’International Festival of Authors de Toronto, que va tenir la literatura catalana com a convidada d’honor. Sala, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1969, està assegut en una tauleta, vesteix texans i duu les mànigues d’una camisa negra arremangades. Tot ell està com il·luminat per un focus i al fons, expectants a l’ombra, l’escolten uns nois. Al cap de tres o quatre dies Sala presentava a San Francisco la traducció anglesa de la seva darrera novel·la —obra de Mara Lethem—, que està rebent una atenció de la crítica més que considerable. Per sort sembla que ja no sigui notícia, però no havia passat mai: surfejant sobre l'onada impulsada per la Fira de Frankfurt, alguns dels nostres millors escriptors estan accedint per primera vegada al dificilíssim circuit de l'edició en anglès. En aquell Festival al Canadà The boys s'exposava al costat d'un exemplar de War, so much war de Rodoreda. Enguany ha estat també l'any de les traduccions de La vida amarga de Pla i El mar de Blai Bonet i ara s'acaba de distribuir Private Life de Sagarra en versió de Mary Ann Newman. Deixant de banda la projecció de Barcelona, no hi ha passaport millor per Catalunya que la seva literatura. 

Quan vaig veure la fotografia de Toni Sala al compte de Twitter de Susanna, vaig recordar una imatge de fa més o menys uns 15 anys. No la vaig veure, però l'he llegida. Sala en tenia poc més de 30 i havia publicat un llibre que era en boca de tothom: Petita crònica d'un professor de secundària. "Vaig trobar-me que havia posat per escrit el que tothom veia i el poder negava", explica a l'agre, incòmode i agressiu El cas Pujol, tan intens, potser el primer llibre que ha furgat de debò en la tragèdia del pujolisme. En aquest llibre, escrit a fuetades durant l'estiu del 2014, Sala es recordava assegut en una butaca al hall de l'hotel Calderón de la Rambla de Catalunya esperant Pilar del Castillo. Era una més de les experiències decebedores que va viure durant aquella temporada: la sensació que poders de diverses menes fagocitaven el prestigi d'aquell llibre sobre educació fresc i honest sense que, en el fons, s'atrevissin a encarar el problema amb fermesa. Passats els anys, el seu diagnòstic encara és més sever: "No cal dir que les condicions a secundària han continuat agreujant-se".

Dels molts fils d'El cas Pujol —que l'any passat va ser premi Ciutat de Barcelona— potser el més crític sigui el de la relació dels polítics amb la cultura. Enfront de l'aprimament de la cultura com a conseqüència de la seva instrumentalització per part de la política, Sala reivindica la seva importància medul·lar perquè segueixi vivificant l'arrel moral (l'expressió és seva) d'una Catalunya que l'entén singular perquè la concep com una nació cultural. Cultura no al servei de la nació sinó com un organisme autònom constituït per una tradició viva en una determinada llengua que, endinsant-s'hi, possibilita l'alliberament de la consciència de cada un dels lectors. Com els poetes Enric Casassas o Perejaume, m'explica l'editor Jordi Cornudella, Toni Sala és un narrador que ha madurat com a escriptor en la mesura que ha fet un treball sistemàtic d'interiorització d'aquesta tradició a la qual s'adscriu. N'és una prova el volum Notes sobre literatura, del 2012, que aplega textos sobre Verdaguer o Ruyra, sobre Gaziel o un Porcel de qui admira l'ambició per captar la dimensió no civilitzada dels homes a través dels seus personatges.

Les anàlisis que hi fa de Solitud de Víctor Català ("és un malson") i de Quanta, quanta guerra de Rodoreda ("els personatges hi són i no hi són i els llocs són i no són, existeixen i no existeixen") són il·luminadores per entendre la tenebra d'Els nois. A diferència de l'art escapista, que mitjançant la frivolitat t'immunitza contra allò que és inajornable, aquí no hi ha dreceres per fugir. A la novel·la es reactualitza a fons, potser com en cap altra faula recent, el gènere del drama rural. Des del començament, just després de la mort en accident de cotxe de dos germans de Vidreres que donen títol al llibre, l'ona expansiva de la mort ho penetra tot. La lletra i l'esperit. Emergeix del paisatge, es reconverteix en soliloqui obsessiu, assetja el pensament dels protagonistes.

El llibre creua quatre trossos de vida somnàmbula que s'entrellacen, inventats per un narrador que se sap metòdicament morbós. La suma constitueix un fresc desolat de l'era de la crisi econòmica ("tot el país en venda, com una puta", "cases i pisos en venda per una banda, gent desnonada per l'altra"), ple d'imatges inquietants (el Lloret inhòspit, el cementiri de gossos sota un cirerer), que et deixa abatut com una ressaca postmoderna. No te la pots treure de sobre. Ni que ho intentis. Queda arrapada a la memòria.»

Jordi Amat. Els 'boys' de Toni Sala. La Vanguardia. 13|12|2015.

_______________

P.S.: L’edició nord-americana d’Els nois (’The boys’, editorial Two Lines Press, traducció de Mara Faye Lethem) va portar Toni Sala a fer dues gires pels Estats Units (una el novembre del 2015 i l’altra el febrer del 2016). Donada l’excel·lent acollida crítica del llibre, la revista canadenca ‘Literary Hub’ va encarregar a l’autor una crònica de les seves estades en nou ciutats americanes. Aquí, la versió catalana dels fets.