quatre grans motius per escriure

«Deixant de banda la necessitat de guanyar-se la vida, penso que hi ha quatre grans motius per escriure, en tot cas per escriure prosa. Existeixen en graus diferents en tots els escriptors i, en cada escriptor, les proporcions variaran segons l'ambient on visqui. Són:

1. Pur egoisme. El desig de semblar intel·ligent, que es parli de tu, de ser recordat després de la mort, de rescabalar-te de la superioritat amb què et tractaven els adults de petit, etcètera. És una bestiesa pretendre que això no és motiu, i potent. Els escriptors comparteixen aquesta característica amb científics, artistes, polítics, advocats, soldats, homes de negocis triomfants...en resum, amb el bo i millor de la humanitat.

El gruix dels éssers humans no tenen un egoisme incisiu. A partir dels trenta anys, si fa no fa, abandonen l'ambició individual —en molts casos, de fet, gairebé abandonen la sensació de ser individus— i viuen principalment per als altres, o simplement viuen ofegats sota la feina rutinària. Però també hi ha la minoria de persones dotades, obstinades, que estan decidides a viure la seva pròpia vida fins al final, i els escriptor pertanyen a aquesta classe. Haig de dir que els escriptors seriosos en general són molt més vanitosos i egocèntrics que els periodistes, per bé que tenen menys interès en els diners.

2. Entusiasme estètic. La percepció de la bellesa en el món extern o, potser, en les paraules i la manera adequada de disposar-les. El plaer que produeix l'impacte d'un so sobre un altre, la solidesa de la bona prosa o el ritme d'una bona història. El desig de compartir una experiència personal té molt valor i no hauria d'ignorar-se. La motivació estètica és molt feble en molts escriptors, però fins i tot un escriptor de pamflets o de llibres de text se sentirà atret per paraules i expressions determinades sense tenir raons utilitàries; o també es pot tenir una forta tirada per la tipografia, l'amplada dels marges, etcètera. Per damunt del nivell d'una guia ferroviària, no hi ha cap llibre que sigui aliè a les consideracions estètiques.

3. Impuls històric. El desig de veure les coses tal com són, de descobrir la veritat i conservar-la per fer-la servir a la posteritat.

4. Propòsit polític, i dic «polític» en el sentit més ampli possible. El desig d'empènyer el món en una direcció determinada, d'alterar la idea dels altres sobre la mena de societat a la qual haurien d'aspirar. Un cop més, no hi ha cap llibre totalment aliè al biaix polític. L'opinió que l'art no té res a veure amb la política és en si mateixa una actitud política.»

George Orwell. «Per què escric». A: Llibres o cigarrets. Traducció de Dolors Udina. Viena, 2016. P. 15- 22.