el prologuista

«Potser la millor manera de presentar aquesta novel·la —que en la tercera lectura que en faig em sorprèn encara més que en la primera— és parlar del primer contacte que hi vaig tenir. Quan l'any 1976 impartia classes a Loyola vaig començar a rebre trucades d'una senyora desconeguda. El que em demanava no tenia solta ni volta: no era que ella volgués apuntar-se a la meva assignatura perquè havia escrit un parell de capítols d'una novel·la, sinó que jo em llegís tota una novel·la que el seu fill difunt havia escrit al començament dels anys seixanta. Jo li vaig demanar perquè me l'havia de llegir, i ella em va respondre que perquè era una novel·la molt bona. 

Amb els anys he anat aprenent a espolsar-me del damunt les coses que no tinc ganes de fer. I una de les coses que menys tenia ganes de fer era aquella: tenir tractes amb la mare d'un novel·lista difunt, i, menys encara, haver de llegir un original que ella deia que era «molt bo» i que va resultar ser una còpia en paper carbó mig esborrada i pràcticament il·legible.

Com que era una senyora insistent, però, al final se'm va presentar al despatx a portar-me l'original, que feia un bon gruix. No tenia escapatòria; l'única esperança que em quedava era llegir-ne unes quantes pàgines i que em semblessin prou dolentes per abandonar-ne la lectura sense cap escrúpol de consciència. És el que acostumo a fer; de fet, amb el primer paràgraf n'hi sol haver prou. L'única por que tenia era que aquesta novel·la no fos del tot dolenta, o fos relativament bona, i que això m'obligués a continuar llegint.

En aquest cas vaig anar llegint, i llegint, i llegint; primer, amb la incòmoda sensació que no era prou dolenta per parar; després, amb un pessigolleig de curiositat, més tard, amb un entusiasme creixent, i finalment, amb incredulitat: no podia ser que fos tan bona. Em resistiré a la temptació de dir què va ser la primera cosa que em va fer contenir una exclamació, riure per sota el nas, deixar anar una riallada o remenar el cap d'admiració; val més que el lector ho descobreixi pel seu compte.

Qui aquí tenim és l'Ignatius Reilly, sense progenitor conegut en cap literatura, un individu estrafolari i indolent —un Oliver Hardy boig, un Quixot gras i un Tomàs d'Aquino pervers fosos en una sola persona— que està violentament en contra de l'època moderna en conjunt i es passa el dia amb una camisa de dormir de franel·la jaient a la seva habitació de Constantinople Street, a Nova Orleans, i que, enmig de monstruosos atacs de gasos i rots, no para d'omplir d'improperis una llibreta de notes darrere l'altra.

La seva mare creu que necessita sortir a treballar. Ho fa, i va passant d'una feina a una altra. Cada feina es complica ben aviat i acaba en una aventura esbojarrada i en un desastre absolut; però cada cas té, com passa amb el Quixot, la seva enrevessada lògica particular.

La seva amiga, la Myrna Minkoff, del Bronx, creu que l'Ignatius necessita sexe. La relació existent entre la Myrna i l'Ignatius no es pot comparar amb cap altre relat que jo conegui de relacions entre un noi i una noia.

Un dels grans mèrits de la novel·la de Toole és la manera que té de retratar les particularitats de Nova Orleans, els seus carrers, els barris perifèrics, el seu parlar característic, els seus blancs de diferents ètnies, i un negre amb el qual Toole ha aconseguit pràcticament l'impossible, un extraordinari personatge còmic carregat d'enginy i d'inventiva sense cap rastre de burla racista.

La proesa més gran de Toole, però, és l'Ignatius Reilly mateix, intel·lectual, ideòleg, dropo, mandrós, golafre, que sembla que hagi de repugnar el lector amb els seus tecs descomunals, el seu menyspreu visceral i la seva solitària guerra contra tot i tothom: Freud, els homosexuals, els heterosexuals, els protestants i la diversitat d'aberracions dels temps moderns. Imaginem-nos un Tomàs d'Aquino que no hi és tot transportat a Nova Orleans, des d'on fa una caòtica excursió travessant els aiguamolls fins a Baton Rouge, on li roben el gec de llenyataire mentre està assegut als lavabos del professorat masculí, víctima de formidables problemes gastrointestinals. La vàlvula pilòrica se li tanca periòdicament com a reacció a l'absència d'una «geometria i teologia com cal» en el món modern.

No em decideixo a aplicar-hi el qualificatiu de comèdia — tot i ser una comèdia— perquè es podria donar a entendre que es tracta d'un llibre divertit i prou, i aquesta novel·la és molt més que això. Seria més adequat definir-la com una gran farsa tumultuosa de proporcions falstaffianes; i el terme commedia encara s'hi acostaria més.

També és un llibre trist. No acabes de saber del tot  d'on ve la tristesa: si de la tragèdia que hi ha a l'arrel de les grans ires flatulentes i les aventures esbojarrades de l'Ignatius o de la tragèdia inherent al llibre mateix.

La tragèdia del llibre és la tragèdia de l'autor, que es va suïcidar el 1969 a l'edat de trenta-dos anys. Una altra tragèdia és el conjunt d'obra que se'ns ha negat.

És una gran pena que John Kennedy Toole no sigui viu i amb salut per escriure. Però és així mateix, i l'únic que podem fer és procurar que aquesta descomunal i convulsa tragicomèdia humana estigui a l'abast del màxim possible de lectors».

Walker Percy. Pròleg a: Una confabulació d'imbècils. John Kennedy Toole. Traducció de Xavier Pàmies. Anagrama, 2015.