dimecres, 24 de maig del 2017

nota del traductor


La novel·la del malaguanyat John Kennedy Toole va ser traduïda per Maria Antònia Oliver amb el títol originari d’ Una conxorxa d’enzes (Pòrtic, 1988), i uns quants anys més tard va reaparèixer amb el títol La conxorxa dels ximples (Columna, 1997). Ara, vint-i-set anys després d’aquella primera traducció en català, se’n publica aquesta altra amb el títol Una confabulació d’imbècils, amb uns criteris de traducció bastant diferents de la versió anterior.
A les Actes del III Congrés internacional sobre traducció (UAB, 1996), Josep Julià feia referència a dos aspectes essencials en la traducció d’Oliver: per una banda, l’adscripció del català triat a la variant central, concretament a la variant barcelonina, amb castellanismes inclosos; i, per una altra, la “convencionalitat” de la parla del negre Burma Jones, el personatge de la novel·la que utilitza un registre més vulgar i característic.
Julià equipara “convencionalitat” amb artifici i inversemblança, un recurs que Oliver ja reconeix en una nota introductòria de la seva traducció. Pel que fa a la meva opció com a traductor, el meu principi essencial és precisament el contrari: perseguir la màxima versemblança i la màxima naturalitat possibles.
Des del to elevat fins al vulgar
Hi ha uns quants treballs (estudi de Fennell i Bennet dins Americ an Speech, hivern 1991; tesi de Vighy Hanna sobre la parla de Burma Jones, Universitat de São Paulo, 2006) que tracten de la gran variació lingüística que apareix a la novel·la de Toole, des del to elevat i grandiloqüent de l’Ignatius fins al registre vulgar de Jones, passant pels altres registres vulgars de la mare de l’Ignatius, la seva amiga Santa Battaglia i la Darlene, o els registres més estàndards de l’agent Mancuso, el senyor Robichaux, el matrimoni Levy i Myrna Minkoff, entre d’altres.
En tot cas, aquesta variació lingüística s’havia d’intentar mantenir a la traducció. Partint de la base que l’anglès de Nova Orleans no és de cap manera una llengua minoritzada i colonitzada pel castellà com sí que ho és el català, la meva decisió va ser utilitzar com a base la meva variant lingüística pròpia (central no estrictament barceloní) sense recórrer a cap castellanisme flagrant (dels que encara avui dia alguns novel·listes catalans destaquen amb cursiva a les seves obres), i marcant les variacions de l’original amb els diferents registres propis de què disposa el català genuí, és a dir, el que està contingut dintre els límits de la seva evolució interna i la seva convergència natural amb el castellà.
També per criteris de versemblança, he renunciat a utilitzar casticismes decimonònics com els de Juli Vallmitjana per traduir termes argòtics. Així, per exemple, he traduït el terme col·loquial Angola (utilitzat per Burma Jones per referir-se a la Louisiana State Penitentiary) com a presidi, no com a cangrí (opció de Maria Antònia Oliver).
Un altre exemple amb voluntat de versemblança és l’ús deliberat de palomites per traduir popcorn, això que tant es menja als cines. La novel·la està escrita a finals de la dècada de 1970 i està situada a l’any 1963, i vaig considerar que traduir-ho per l’actual crispetes era un anacronisme.
Pel que fa als registres més vulgars, sovint he marcat contraccions i elisions, i he incorporat variants populars com tenir de (a tenir que no m’hi he atrevit); des de que i altres no-caigudes de de davant de que; aixís; tindre i vindre; volguer i poguer; donc (or., occ. i bal.), hi (or. i bal.) i vui (Pir-or., or., occ. i bal.) -primera persona singular del present de donar, haver auxiliar i voler respectivament-; enrecordar-se’n i altres verbs similars; dingú, o podé. Encara que sempre parteixo del meu coneixement de la variant central, barceloní però ampliat a la meva Osona adoptiva, procuro que aquests vulgarismes que utilitzo siguin també d’ús en alguna de les altres variants.
Qualsevol traducció literària és un seguit de tries subjectives, però que per anar bé han de posseir una coherència general i uns principis bàsics justificats. És el que s’ha intentat en aquesta traducció.

Xavier Pàmies. Nota del traductor. Ara llegim. 23|5|2015.

6 comentaris:

  1. La novel·la va ser escrita a principis dels 60 (no finals del 70, quan Toole ja era mort). I jo he sentit dir "crispetes" tota la vida, "palomitas" em fa mal als ulls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, per sort, dimarts en podrem parlar amb ell, d'això de les palomitas i del que s'escaigui. Iupi!

      Elimina
  2. L'Allau té raó sobre la data. La novel·la va ser escrita el mateix any en què està situada (1963). Mea culpa

    ResponElimina
  3. Sobre els criteris de traducció, ja dic que són subjectius. Sempre m'ha agradat el que en una entrevista va dir el traductor de Guimarães Rosa a l'alemany: “minha tradução deveria ser avaliada em bloco, da primeira à última frase composta por duzentas mil palavras, e não com base em amostragems, catadas ociosamente aqui e ali”

    Salut!

    ResponElimina
  4. Ego te absolvo. Serà un plaer comptar amb la teva presència, el proper dimarts. Merci!

    ResponElimina
  5. Ha, ha, tindrem el dimarts per discutir-ho.

    ResponElimina