dimarts, 29 d’agost de 2017

records d'un llibreter


Quan treballava en una llibreria de segona mà —un lloc tan fàcil d'imaginar, si no és que hi treballes, com una mena de paradís ple de senyors grans ben educats que fullegen eternament llibres enquadernats amb pell— el que més em cridava l'atenció era que hi hagués tan poques persones realment amants dels llibres. La nostra llibreria tenia un fons d'un interès excepcional, però dubto que ni un 10 per cent dels nostres clients fossin capaços de distingir un llibre bo d'un de dolent.
Els esnobs aficionats a les primeres edicions eren molt més habituals que els amants de la literatura, però encara eren més comuns els estudiants orientals que regatejaven per llibres de text barats, i les més comunes de tots eren les dones sense un criteri definit que buscaven regals d'aniversari per als seus nebots.
Moltes de les persones que venien a la llibreria eren d'aquelles que farien nosa a tot arreu, però que tenen una oportunitat especial en una llibreria. Per exemple, la velleta encantadora que «vol un llibre per a un invàlid» (una petició molt comuna, aquesta), i l'altra velleta que va llegir un llibre meravellós el 1897 i li agradaria poder-ne trobar un exemplar. Desgraciadament, no es recorda del títol ni del nom de l'autor, ni de què anava el llibre, però recorda perfectament que la coberta era vermella. A part d'aquests dos tipus de clients, hi ha dues classes de paparres molt conegudes que assetgen totes les llibreries de segona mà. Una és la persona més aviat decadent que fa olor de pa ranci i que ve cada dia, de vegades unes quantes vegades al dia, i mira de vendre llibres sense valor al llibreter. L'altra és la persona que encarrega una gran quantitat de llibres pels quals no té la més mínima intenció de pagar res. [...] En una ciutat com Londres, sempre hi ha pel carrer una gran quantitat de llunàtics no prou greus per ser internats que tendeixen a gravitar cap a les llibreries, perquè una llibreria és un dels pocs llocs on pots passar l'estona que vulguis sense gastar res. Al final, un arriba a conèixer aquestes persones a primer cop d'ull.
[...] M'agradaria ser llibreter d'ofici? En general, malgrat l'amabilitat de la persona que em va contractar i els dies feliços que vaig passar a la botiga, no m'agradaria.
Amb un bon llançament i la quantitat adequada de capital, qualsevol persona culta hauria de guanyar-se una mica bé la vida amb una llibreria. [...] A més a més, és un ofici humà que no es pot vulgaritzar més enllà d'un punt determinat. Els grans grups no poden ofegar els petits llibreters independents fins a fer que deixin d'existir, com han fet ja amb els petits comerços d'alimentació i les lleteries. Tanmateix, la jornada laboral és molt llarga —jo només era un treballador temporal, però el meu cap treballava setanta hores a la setmana a la llibreria, a part de les expedicions constants fora d'hores per comprar llibres— i és una vida poc sana. Com a norma, en una llibreria a l'hivern fa un fred horrible, perquè si fa massa calor els vidres de l'aparador s'omplen de baf, i un llibreter viu de l'aparador. I els llibres deixen anar més pols i més desagradable que cap altra classe d'objectes inventats fins ara, i la part de dalt d'un llibre és el lloc que moltes mosques triarien per morir.
Tanmateix, la veritable raó per la qual no m'agradaria fer de llibreter tota la vida és que, quan en feia, vaig perdre l'amor pels llibres. Un llibreter ha de dir mentides espantoses sobre els llibres, i això li provoca repulsió; encara pitjor és el fet d'haver de treure'ls contínuament la pols i traginar-los d'un lloc a l'altre. Hi va haver un temps en què els llibres m'agradaven de debò: m'agradava mirar-los, olorar-los i tocar-los, sobretot si tenien cinquanta anys o més. [...] Però tan bon punt vaig entrar a treballar a la llibreria, vaig deixar de comprar llibres. Vistos a l'engròs, cinc mil o deu mil alhora, els llibres em semblaven avorrits i fins i tot lleugerament desagradables. Avui dia en compro algun de tant en tant, però només si és un llibre que vull llegir i no puc demanar prestat, i mai no compro inutilitats. La simple olor del paper mig florit ja no m'atrau. La tinc massa associada mentalment als clients paranoics i a les mosques mortes.
Fortnightly, novembre del 1936.

George Orwell. «Records d'un llibreter». A: Llibres o cigarrets. Traducció de Dolors Udina. Viena, 2016. P. 15- 22.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada