una obra important

Josep M. Ripoll
«Tria personal»
Serra d’Or. Núm. 676. Abril 2016

Ja fa temps que Emmanuel Carrère és considerat un dels millors escriptors francesos actuals. Autor tant de novel·les de ficció —recordem la inquietant El bigoti— com de no-ficció —L’adversari o Limonov— es lliura en El Regne a un singular exercici de barreja de gèneres que comprèn la investigació històrica, l’assaig i l’autobiografia, tots ells convenientment novel·lats. Considerat un dels millors llibres del 2014 a França —aquí s’ha traduït i editat el 2015—, suposa una apassionant investigació sobre els inicis del cristianisme a partir d’una lectura summament atenta dels evangelis, el Llibre dels fets dels apòstols o les cartes de Pau. La singularitat de l’obra rau en el fet que no es tracta d’una simple síntesi, explicació o estudi sobre aquestes obres, sinó d’una visió molt personal feta des de l’agnosticisme i l’evocació autobiogràfica d’una etapa de fervent religiositat. Lluny de qualsevol temptació dogmàtica, Carrère estudia els textos fundacionals del cristianisme entrellaçant-los en una novel·la total en què va aportant la pròpia visió subjectiva del fet religiós tant des de la perspectiva de l’actualitat com des de les pròpies vivències, sovint a través de la paradoxa i, fins i tot, la contradicció permanents.

En l’obra, dividida en quatre parts força extenses —«Una crisi», «Pau», «La investigació», «Lluc»— i un pròleg i un epíleg, l’autor combina l’autobiografia novel·lada —sobretot la primera part— amb la investigació sobre Pau, Lluc i les diferents versions de la vida de Jesús que aporten els evangelis, tot comparant-les entre elles.

A partir d’aquí va establint hipòtesis, sempre personals i provisionals, sobre la possible part de veritat i de ficció que poden contenir. Com a obra total que és, a El Regne hi tenen cabuda els elements més diversos, des de l’evocació dels últims anys de bogeria de l’escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick fins a la presència de personatges de ficció inspirats en altres de reals, com la padrina Jacqueline o el periodista Hervé, a banda d’una colla de referències que van de Nietzsche a Renan, de l’Odissea a Marcial o, simplement, a nombrosos fets d’actualitat. Això no vol dir en absolut que ens trobem amb una obra difícil: estructurada en capítols breus, El regne és una lectura planera que aconsegueix crear addicció. També una obra alhora agosarada i respectuosa, en cap moment gratuïta —malgrat algun episodi que d’entrada ho pot semblar—, molt documentada —tot i que hi ha qui hi ha trobat alguna inexactitud— i que, sobretot, invita a la reflexió. Escrita des del dubte permanent —s’acaba amb un significatiu «No ho sé»—, suposa un híbrid de gèneres d’una gran habilitat i un exercici narratiu i, en menor mesura, assagístic d’un virtuosisme considerable. Sense cap dubte, una obra important.