dilluns, 9 d’octubre del 2017

noruega, un país ple de bons escriptors


JORDI NOPCA
Noruega, un país ple de bons escriptors
Ara llegim
29|10|2016

El sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, és un dels fenòmens que han dividit la comunitat literària internacional. Els entusiastes destaquen la meticulositat de la prosa i la profunditat de l’aproximació autobiogràfica de l’autor noruec. Els detractors consideren que l’anomenada slow literature no funciona, com a mínim en les grans dosis que proposa Knausgård: cadascun dels sis llibres -encara en procés de publicació en la majoria de les 22 llengües a les quals està sent traduït- supera les 500 pàgines. 
[...] Les lletres noruegues no s’han d’identificar només amb Knausgård. Encara que sigui una literatura de dimensions reduïdes, adreçada a un país de 5,2 milions d’habitants, ha sigut recompensada en tres ocasions amb el premi Nobel de literatura. El van rebre Bjørnstjerne Bjørnson el 1903, Knut Hamsun el 1920 i Sigrid Undset el 1928. Fa anys que a les travesses del Nobel hi ha entrat el dramaturg Jon Fosse -que, per força, és comparat amb un precedent il·lustre, Henrik Ibsen-; així i tot, Noruega és un país on abunden els novel·listes. N’hi ha que es dediquen al thriller, com els supervendes Jo Nesbø, Karin Fossum i Anne Holt; d’altres han fet fortuna amb la divulgació filosòfica -com és el cas de Jostein Gaarder i El món de Sofia, del qual es van vendre 40 milions d’exemplars-, i n’hi ha que s’han especialitzat en el reportatge narratiu, com Åsne Seierstad i Erika Fatland. Entre els autors més literaris destaquen Dag Solstad, Kjartan Fløgstad, Kjersti Annesdatter, Carl Frode Tiller i Per Petterson.
[...] Amb una trajectòria de gairebé tres dècades, Per Petterson (Oslo, 1952) ha convertit l’exploració dels vincles familiars en el gran tema que recorre totes les seves novel·les. Club Editor va publicar Maleeixo el riu del temps el 2009, un any després que sortís en noruec. Allà, un jove pare de família que s’acaba de separar de la dona passa uns dies a Jutlàndia amb la mare, a qui acaben de diagnosticar un càncer. “La meva mare va tenir el mateix tipus de càncer i va sobreviure, però no li va servir de gaire -explica Petterson-. El 1990 va morir en un accident de ferri amb el pare, un germà i una neboda. Va ser una tragèdia nacional en què van morir 159 persones”. Un accident semblant al que van patir els familiars de l’escriptor és el punt de partida de I kjølvannet  (Despertant-se, 2000), tot i que l’acció ràpidament es distancia de l’autobiografia. “Aquella novel·la va acabar tractant d’una relació dolorosa entre un pare i un fill -fa memòria-. No havia planificat res, perquè escric des de la intuïció. El pare i el fill del llibre són poc comunicatius, i les coses importants no se les han dit. Ja no hi ha res a fer. És una novel·la dura. No vaig poder escriure-la fins gairebé deu anys després de la tragèdia”.
En aquells moments, Petterson s’acostava als 50 anys, i les seves novel·les havien tingut una repercussió internacional moderada. L’esclat arribaria amb Sortir a robar cavalls (2003), inèdita en català fins a l’edició actual de Club Editor: a partir del premi IMPAC 2007 -un dels més ben dotats del món: 100.000 euros-, editors de tot el món es van interessar per publicar-lo, i ara per ara es pot llegir en 51 llengües, una fita que pocs escriptors assoleixen. Podrien ser 52 aviat: “Estem parlant amb una editorial iraniana”, avança Petterson.
Sortir a robar cavalls és una novel·la poderosa, subtil i corprenedora, estructurada amb una precisió admirable al voltant de dos moments: el 1999, quan el Trond viu sol i retirat en una cabana, i el 1948, durant l’estiu que va passar amb el seu pare quan tenia 15 anys. “Volia que fos un llibre amb llum, en el qual pare i fill s’estimessin des del principi i fins al final. No tenia cap altra aspiració -explica-. El punt de partida me’l va donar el meu sogre, un dia que vam començar a parlar a casa seva. Em va dir que durant la Segona Guerra Mundial vivia en una cabana al sud de Noruega que quedava a prop d’un riu que venia de Suècia i, després d’un breu trajecte pel nostre país, tornava a Suècia. De la manera com me’n va parlar em vaig adonar de seguida que eren un lloc i un moment importants per a ell. Li vaig demanar que no m’expliqués res més. Volia pensar-hi a fons. Aquell dia, tornant a casa, em vaig adonar que ja tenia escenari per a la pròxima novel·la. Una mica més endavant, el meu millor amic em va dir: «¿T’he explicat mai quan sortia a robar cavalls?» I li vaig respondre: «Calla! No en vull saber res!» Va ser així com vaig trobar el títol”.
Petterson es va posar a escriure, i mentre anava avançant es va adonar que la resistència clandestina als nazis durant la Segona Guerra Mundial tindria un paper important en l’acció. “Vaig saber que havia de parlar-ne perquè els pares del Trond i el Jon són incapaços de mirar-se als ulls. Per què passava això? Es tractava d’investigar-ho”, diu. Per a Petterson, una novel·la implica “anar seguint els personatges i estrenyent el seu camí”. No és un autor interessat a fer autoficció ni autobiografia. “Els sentiments i les emocions que explico han de ser reals, però no necessàriament han de venir de la meva vida”, diu. Sortir a robar cavalls és una novel·la. “El debat entre literatura real i literatura de ficció em sembla absurd, i a Noruega encara és obert -diu-. Espero que aviat tornem a parlar de les qualitats intrínseques dels llibres i deixem de banda si les coses terribles que hi llegim van passar de veritat o no. Quina importància té?”...


2 comentaris:

  1. Quina manera més bonica d´explicar-nos la literatura d´un país, Noruega, fins arribar al títol del llibre que estem llegint Sortir a robar cavalls.

    I.

    ResponElimina
  2. Una repassadeta ràpida, per fer-nos una idea de l'estat de la qüestió, sí.

    El llibre que ens ocupa té moltes'qualitats intrínseques', que diu en Petterson. Moltes. M'ha encantat.

    ResponElimina