sortir per les orelles

Al Josep Lloansí.
Si hagués pogut, segur que l'hauria subratllat molt.

«Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. Això sí que puc afirmar-ho, que no han sigut pocs. He tingut sort a la vida. Però fins i tot així, per exemple, enmig d'una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d'orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci. Després podia passar-me anys sense pensar-hi, però això no volia dir que no ho desitgés. I bé, ara sóc aquí, i és quasi exactament tal com m'ho havia imaginat». P. 13 

«Suposo que és que ara dono importància al temps. No pas a la velocitat amb què passa, si més a poc a poc o més de pressa, sinó que m'interessa senzillament com a temps, com l'element en què visc i que puc omplir amb coses i activitats físiques per tal de distribuir-lo i així distingir-lo sempre nítidament, que no se m'escoli entre els dits si bado». P. 14

«A la gent li agrada que els expliquis coses mentre no siguin excessives i ho facis en un to humil de confidència, perquè així es pensen que et coneixen, encara que no sigui veritat, ja que saben coses de tu sense saber què sents ni què penses, no saben de quina manera tot el que t'ha passat i totes les decisions que has pres t'han fet tal com ets. L'únic que fan és completar els forats amb sentiments, opinions i suposicions que els són propis, i amb tot això componen una vida nova que té molt poc a veure amb la teva, i d'aquesta manera quedes protegit. Ningú no et pot tocar si tu no ho vols. És qüestió de ser cordial, somriure i foragitar els pensaments paranoics, perquè ells parlaran de tu per més escarafalls que facis, és inevitable, i tu faries exactament el mateix». P. 74

«Quan algú diu que el passat és una terra ignota, que les coses allà són i es fan d'una manera diferent, puc dir que he tingut aquesta sensació la major part de la meva vida perquè no tenia més remei, però ara ja no. Si em concentro, puc endinsar-me en els magatzems de la memòria i trobar el prestatge adequat amb la pel·lícula adequada i fer-m'hi fonedís, notar en el meu cos encara l'excursió a cavall amb el pare bosc a través, l'ascens per una falda del turó fins molt amunt del riu i el descens per l'altra falda, el pas de la frontera amb Suècia cap endins del que, almenys per a mi, era una terra ignota». P. 219

Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club Editor, 2016.

 _______________
P.S.: Orella. Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.

avui, sessió del club

El Parlament debatrà dijous sobre l'aplicació
de l'article 155. Aquest vespre tinc club de lectura.

Del diari apòcrif de la sra. de Samsa.

paraula de traductora

CAROLINA MORENO TENA
L'univers Petterson
Núvol
14|10|2016

Una manera eficaç de triar un llibre a la taula de novetats d’una llibreria és obrir-ne un i llegir el primer paràgraf. De vegades, amb la primera frase n’hi ha prou. Ens captiva, el tanquem, paguem i fugim convençuts que aquell llibre ens canviarà la vida. Petterson, també. Només li cal una o dues frases per escriure una novel·la. Teclejada dalt de tot del document en blanc, és el punt de partida que marcarà el camí d’una història, dels seus personatges, del tema fins i tot.

La novel·la es va construint a mesura que l’escriptura avança, sense planificació prèvia ni meta fixada. Per això, només quan posa el punt final i torna enrere apareix amb nitidesa el tema que relliga i estructura el relat. Per Petterson és el que se’n diu -i així s’autodefineix- un escriptor intuïtiu. A Sortir a robar cavalls el punt de partida no va ser una frase sinó una fotografia amb un camp blanc, com un mapa antic, al marge un home i el seu fill, que s’estimen, sens dubte, i un riu que travessa el camp. De fet, la novel·la no és altra cosa que el relat d’aquesta fotografia, de la relació entre un pare i un fill, i de la relació d’ells dos amb el paisatge, no com un mer teló de fons sinó com a desencadenant d’experiències vitals determinants. Al capdavall, el motiu central de la novel·la és clàssic: el conflicte entre pare i fill, és a dir, la construcció de la identitat del fill en front d’un pare que no vol cedir perquè se sent encara jove, i la imatge sempre problemàtica que el fill té del pare (si és massa fort és un obstacle, si és massa dèbil és decebedor). En el cas del protagonista de Sortir a robar cavalls, el procés és produeix en l’absència del pare, que desapareix de la vida del fill quan encara és adolescent i, per tant, construeix la seva identitat a partir dels records, especialment del record de l’estiu que van passar plegats, i sols, a la cabana del bosc.

L’escriptura intuïtiva de Petterson impregna tot el seu projecte literari. D’una banda, desmunta les interpretacions més autobiografistes de l’obra de Petterson, l’anàlisi més fàcil i simplista de la seva obra: explicar-la des la constatació autobiogràfica. El conjunt de set novel·les i un llibre de relats conforma tota una constel·lació, ja que sis de les obres es poden considerar una única novel·la de mil pàgines sobre les vicissituds d’una família de classe treballadora noruega a través del segle XX. Les relacions i conflictes familiars hi planen recurrentment, així com la història de Noruega, en especial la segona guerra mundial i les decepcions i esquerdes en la consolidació de la societat del benestar als anys 80. Els paral·lelismes amb la pròpia família de l’escriptor i amb alguns fets dramàtics importants, com la mort del pare, la mare i dos dels seus tres germans en l’incendi del ferri Scandinavian Star l’any 1990, són massa evidents i ho ha posat molt fàcil a la crítica per definir la seva obra com a auto-ficció, fins al punt de comparar-lo amb Karl-Ove Knausgård. En una entrevista per a Bokklubben de l’any 2008, Petterson respon a la reiterada pregunta sobre el fons autobiogràfic de les seves novel·les, i ho aclareix així: “Sovint em dirigeixo a un punt de la meva vida que em fa mal. Això no vol dir que aquest punt sigui molt important, determinant o dominant en la meva vida, però em pregunto, i si ho hagués sigut? Com hauria estat aleshores la meva vida? Potser és una tècnica d’escriptura: el curiós és que quan començo un relat amb un narrador, un jo, aleshores deixo de ser jo mateix, m’allibero, i puc fer el que vull.” 

De fet, quan llegim Dins l’estela (2000) on les semblances entre Arvid Jansen, el protagonista de la novel·la familiar, llibreter esdevingut escriptor, en plena deriva psicològica hamsuniana per intentar recuperar-se de la pèrdua de la família en el naufragi de l’Scandinavian Star, i Petterson són patents; o Cap a Sibèria (1996), el relat dels anys d’infantesa i joventut de la mare d’Arvid, a Dinamarca, origen de les mare de Petterson, i el vincle intensíssim entre ella i el seu germà Jesper; o Maleeixo el riu del temps (2008), ubicada als anys 80 amb la relació d’Arvid i la mare al centre, en totes elles sembla que el lector s’endinsi en la història d’una mateixa família en diferents períodes i reconstruïda per veus diferents. Ara bé, els seus membres canvien subtilment a cada novel·la, no coincideixen del tot ni la geografia, ni els germans, ni les trajectòries, ni la cronologia, sempre hi ha algun desajust. No es tracta, per tant, d’un retrat familiar o històric tradicional, vuitcentista, ja que el lector té la percepció que alhora és i no és la mateixa família. En totes les novel·les hi ha una mirada enrere, la reconstrucció d’un passat, però és una mirada subjectiva, sovint en forma de somni, i és la pròpia de cadascun dels jo que l’expliquen, lluny de veritats objectives. El lector té indefugiblement la sensació que la memòria vacil·la, és fràgil. A Petterson no li interessa recuperar una infantesa perduda sinó explorar com ens reconstruïm en el pas del temps i com ens hi pensem, universalitza la fragilitat de la memòria a través de construcció literària. Així, la memòria esdevé un dels eixos vertebradors de la seva escriptura, un pou que l’autor sondeja a còpia de narrar la vida d’aquests personatges, els quals obren el relat de la mateixa història des de ferides diferents. L’important no està en els fets, per tràgics que siguin, sinó en l’abisme emocional que desencadenen, i és en aquest sentit que la memòria, el dolor, la pèrdua, la solitud, esdevenen els temes que la literatura de Petterson universalitza.

Més enllà dels temes i dels personatges al voltant dels quals gravita l’obra de Petterson, el que dóna cos al seu univers literari és la seva veu, l’estil. Des de la crítica s’ha remarcat la senzillesa i la immediatesa de la seva llengua literària: frases breus, poques paraules, sobrietat i laconisme, res d’adjectius en excés ni llargues descripcions a l’hora de narrar experiències d’una forta càrrega física i emotiva. El relat avança a cop d’episodis aparentment anecdòtics, sovint un gest, narrat sense dramatismes ni sentimentalismes, però d’una intensitat que deixa el lector sense alè. El contrast entre la dimensió tràgica i la senzillesa en la narració reforça l’efecte colpidor, i els buits que Petterson va deixant en no saturar el text amb explicacions exhaustives, dóna marge i llibertat a la imaginació del lector per omplir-los, i així aconsegueix que la seva escriptura tingui un poder evocador molt fort. La intuïció es trasllada al llenguatge i el fa molt més suggestiu que narratiu. No cal dir que això obliga el traductor a treballar amb altes dosis de traducció intuïtiva, conscient del risc de ser massa explícit i omplir buits amb la pròpia experiència com a lector…

D’altra banda, Petterson descriu amb els cinc sentits. El contacte amb la natura és omnipresent i determinant –el cos dins la natura, el cos contra la natura–, les experiències, els sentiments, tot és palpable: la por a la foscor, el cos arrossegat pel corrent del riu, capbussar-se dins l’aigua glaçada del fiord són experiències que sovint suposen posar-se a prova, situar-se al llindar del dolor com un fenomen físic i subjectiu alhora (“Tu decideixes si et fa mal o no”, és la frase emblema del pare a Trond, a Sortir a robar cavalls). Experiències sovint narrades com una anècdota però que tenen la mort a tocar, a frec de la pell. La natura revela d’una manera molt, massa tangible, la fina línia que separa la vida i la mort. La descripció d’escenes molt intenses, quasi eròtiques, amb la presència de grans animals com els cavalls i les vaques (la seva suor, l’olor, l’escalfor), com la trempada de Trond a l’estable de les vaques a Sortir a robar cavalls o quan els dos germans s’adormen sobre el llom de l’animal a Cap a Sibèria, o el contacte amb els cavalls i tota la seva força, en el sentit físic i abstracte, produeixen un efecte immediat en el lector.

És més, aquest episodis i d’altres, com la conducció temerària per la carretera, reapareixen en més d’una novel·la. Aparentment són la mateixa escena però en un context diferent, amb personatges diferents, resultats fins i tot diferents, i aquesta reiteració d’una mateixa experiència sense que en sigui una còpia, produeix el mateix fenomen que amb els temes i els personatges: la lectura en centres concèntrics, com anells a l’aigua. El lector s’endinsa en una novel·la i en totes, en un univers de paisatges vitals aïllats que s’evoquen entre sí, de veus que ressonen en un espai temporal subjectiu, per tant, no lineal, que s’obre a l’infinit.

Aquesta seria la singularitat de l’estil de Petterson, el que fa que el lector l’identifiqui a les primeres ratlles i entri en la seva particular manera d’explicar-se la condició humana, en el seu món, i que el lector hi quedi atrapat. És allò indescriptible que aconsegueixen els escriptors que Petterson llegia fascinat, allò que anava més enllà de la tècnica però que era inconfusible en cada escriptor, era el seu valor, allò que permetia que ell com a lector accedís al fur intern d’un autor, allò indefinible que estava més aviat en el com i no tant en el què. D’aquí que darrere la decisió de ser escriptor hi hagi una forta consciència del llenguatge, la ferma voluntat per construir una veu pròpia. És en aquest sentit que quan es parla dels escriptors que l’han influït, són molts els que han deixat empremta, que l’han colpit, que li han servit de referent a l’hora d’anar a buscar i construir la seva singularitat, però no s’assembla a cap d’ells. Hemingway, Carver, Faulkner, Aksel Sandemose, Karen Blixen, Hamsun, fins i tot Mercè Rodoreda, entre d’altres, han sigut importants en la seva trajectòria, però no perquè n’hagi tret un estil o una tècnica sinó el coratge de fressar l’espai intersticial entre vida i literatura. Per això la literatura juga un paper important en les seves obres, i sovint la lectura apareix com a catalitzador d’experiències vitals dels seus personatges, com és el cas de Dickens a Sortir a robar cavalls. És més, aquesta novel·la, malgrat que no té res a veure amb la família d’Arvid Jansen, entra també dins l’univers Petterson amb un joc metaliterari: quan Arvid a Dins l’estela aconsegueix obrir document en blanc i començar una nova novel·la, escriu: “Primers dies de novembre. Les mallerengues carboneres s’estavellen contra la finestra. Algunes fugen volant, atordides pel cop”… És l’inici de Sortir a robar cavalls, que Petterson publicaria tres anys més tard.

Petterson reconeix que el que pretén amb l’escriptura és fixar i retenir el que ens fa sentir vius, intenta esquivar l’extinció total que suposa la mort. I ho fa amb la mirada de qui es deixa sorprendre per la vida mateixa i pels plecs que la lectura i l’escriptura ens poden ajudar a obrir, la mateixa mirada que suggereix un vers del poeta Tomas Tranströmer: “Al mig del bosc hi ha una clariana inesperada que només pot trobar qui s’ha perdut”.

orelles de dickens

«Hi havia alguna cosa en aquell home, en les faccions del rostre que vaig entreveure a la llum erràtica de la llanterna, que em feia rumiar. I tot de cop, ho he vist clar. En Lars era aquell Lars que encara tenia deu anys quan el vaig veure per última vegada, i que ara ja deu rondar els seixanta. Si això passés en una novel·la, m'irritaria profundament. Sóc un bon lector, jo, he llegit molt, sobretot els darrers anys però abans també, i tant, reflexiono sobre el que llegeixo i aquesta mena de casualitats sempre resulten forçades en un llibre, o almenys a les novel·les modernes, i a mi em costen molt d'empassar. Podria funcionar en una novel·la de Dickens, però amb les novel·les de Dickens sempre tens la sensació de llegir la balada d'un món extingit, on al final tot es resol com una equació i l'equilibri perdut es recompon per a satisfacció dels déus. Un consol, potser, o una protesta contra un món que ha sortit de mare; però ara les coses ja no van així, el meu món no és aquell i no tinc cap simpatia per la gent que creu que el destí governa les nostres vides. Es lamenten, se'n renten les mans i volen que els compadeixis. Jo crec que cadascú es crea la pròpia vida, en tot cas he pogut crear la meva, per bé o per mal, i n'assumeixo tota la responsabilitat. Ara bé, amb tots els llocs que hi ha al món, ¿com és que he hagut d'anar a petar aquí?» P. 69

«Faig la feina, em poso un jersei, un parell de mitjons i m'assec a la taula de la cuina amb una copeta d'aiguardent i les últimes pàgines d'Història de dues ciutats. La vida de Sydney Carton s'acosta al seu final, la sang corre pertot arreu al seu voltant, veu la guillotina que no para a través d'un vel vermell, els caps cauen al cistell fins que s'omple i és substituït per un altre, i les dones, tot fent mitja a primera fila, van comptant, dinou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, i ell fa un petó a la dona que té al davant a la cua i li diu adéu, ens retrobarem en un país on no existeix el temps ni la tristor com aquí, i aviat només queda ell i murmura, adreçant-se a si mateix i al món: "This is a far, far better thing than I have ever done." Vés a contradir algú que es troba en una situació com la seva. Pobre Sydney Carton. He de dir que és una lectura realment estimulant. Somric sol, m'emporto el llibre a la sala i el poso al seu lloc, a la lleixa, entre els altres llibres de Dickens; torno a la cuina, buido la copeta d'un glop, apago el llum de damunt dels fogons, torno al dormitori i em fico al llit. Caic rodó, abans que el cap toqui el coixí.» P. 169

«Li explico que també escolto la ràdio, que quan em quedo a casa l'escolto tot el matí, i al vespre llegeixo, tinc un ventall variat de lectures però quasi sempre cau un Dickens.

Aleshores ella esbossa un somriure pur, sense ulls enterbolits ni arestes a la veu.

—Sempre llegies novel·les de Dickens quan eres a casa —diu. Ho recordo perfectament. T'asseies a la teva butaca i desapareixies d'aquest món, i jo venia, t'estirava pel braç i et preguntava què estaves llegint; d'entrada era com si no em reconeguessis, però després em contestaves, Dickens, amb ulls seriosos, i jo pensava que llegir Dickens devia ser molt diferent de llegir altres novel·les: que era una cosa poc normal, que potser no tothom ho feia, o almenys a mi m'ho semblava. Jo ni tan sols havia entès que Dickens era el nom de qui havia escrit el llibre que tenies a la falda. Em pensava que era una classe especial de llibres que només nosaltres teníem a casa. Recordo que de vegades llegies en veu alta.

—¿De veritat?

—Sí, de veritat. Era David Copperfield, ho vaig descobrir més tard, quan ja era gran i el vaig voler llegir jo sola. En aquells temps, no et cansaves mai de llegir David Copperfield.

—Fa molt que no el llegeixo, aquest.

—Però segur que el tens aquí.

—¡I tant que el tinc!

—Doncs l'hauries de tornar a llegir ara, trobo —repenja la barbeta a la mà i el colze a la taula i recita: —"Si seré jo l'heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran..." —i torna a somriure abans d'afegir: —Sempre em va semblar que era un començament una mica sinistre perquè obre la porta a la possibilitat que nosaltres no siguem necessàriament els protagonistes de les nostres vides. Jo no entenia com era possible una cosa tan sinistra, una mena de vida espectral en què jo no podia fer altra cosa que observar què feia qui m'havia pres el lloc i potser odiar-lo, i molt, i envejar-lo, però sense poder fer-hi res perquè era com si en algun moment m'haguessin arrencat de la meva vida, com del seient d'un avió, així m'ho imaginava, i hagués sortit volant i flotés lliurement per l'aire sense poder tornar enrere, mentre algú altre ocupava el meu seient amb el cinturó de seguretat posat, malgrat que era el meu seient i jo tenia el bitllet a la mà.

No m'és gens fàcil respondre. Jo no sabia que tingués aquests pensaments. No me n'havia dit mai res, però pot ser que tingui una explicació ben senzilla, com per exemple que jo no fos a casa quan ella tenia la necessitat de parlar-ne, però ella no sospita la quantitat de vegades que he pensat exactament el mateix, quantes vegades he llegit les primeres ratlles de David Copperfield i he hagut de seguir, pàgina rere pàgina, quasi petrificat pel terror que al final les coses no vagin com han d'anar, i sempre hi van, però sempre passava molta estona abans no em sentia segur. En el llibre, és clar. En la realitat, la cosa és diferent. En la realitat el que passa és que no he tingut el valor de formular a en Lars la pregunta palmària: ¿Vas ocupar el meu lloc? ¿Vas viure uns anys que pertanyien a la meva vida?» P. 203

Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club Editor, 2016.

_______________
P.S.: Orella. Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.

som el que llegim, també

Jean Rhys. Voyage in the Dark.

«Tot escriptor és un lector abans de ser escriptor. Sempre he llegit molt. Mai no he parat de llegir. No pot haver-hi un escriptor aliè a la tradició, la seva tradició particular i la tradició de la literatura del món. Veuràs que a la pàgina del copyright identifico de l’origen d’una frase de Sortir a robar cavalls. L’he hagut d’identificar perquè no és meva. És de Jean Rhys. Adoro Jean Rhys. Crec que és una de les grans autores del segle passat. I una mica més i la seva extraordinària vida no li hauria permès fer la seva obra. Una nit, mentre escrivia Sortir a robar cavalls, me’n vaig anar a dormir en un moment problemàtic del capítol 17. Em faltava una frase per començar el capítol. En despertar-me ja tenia la frase al cap, però no era meva. No recordava de qui era la frase i me la repetia una i altra vegada.

Vaig anar a la sala on tinc la biblioteca i vaig repassar els lloms dels llibres als prestatges fins que vaig trobar Voyage in the Dark. Què havia de fer? Posar la frase a la meva novel·la. Som el que llegim i el que escrivim. El que hem llegit forma part de nosaltres. Martin Eden, de Jack London, em va ensenyar el poder de la literatura i encara és amb mi. Com Hemingway i molts altres, Jayne Anne Phillips, Joseph Conrad...»

SAM ABRAMS. Entrevista a Per Petterson. Avui Cultura. 18|12|2016.

_____________________

P.S.: Així és com comença el capítol 17 de Sortir a robar cavalls, en versió de Carolina Moreno:

«Era com si hagués caigut un teló i tot el que jo havia vist i conegut hagués quedat colgat. Era com començar la vida de cap i de nou. Els colors eren diferents, les olors eren diferents, els sentiments que deixaven una empremta profunda eren diferents. No es tractava només de la diferència entre calor i fred, llum i foscor, lila i gris, sinó que la diferència raïa en la meva manera d'estar espantat i d'estar content». 

Torna a repetir el fragment (íntegre) dues pàgines després.

a la solapa

JOSEP M. RIPOLL

Tria personal

Serra d’or

Núm. 686, febrer 2017

De vegades, les frases que s’inclouen a la contracoberta o a la solapa d’un llibre són propaganda pura segons la qual aquell volum és imprescindible; d’altres, però, donen una idea ajustada d’allò què hi trobarem. Aquest últim cas és el de Sortir a robar cavalls, cinquena novel·la del noruec Per Petterson, publicada al seu país el 2003 —després n’ha publicat dues més— i traduïda ara al català després d’haver-ho estat a una cinquantena de llengües. En efecte, a la solapa del volum s’hi enumeren els grans temes presents en la seva narrativa: «La infantesa, els vincles familiars, la relació amb el paisatge, la pèrdua i la memòria com a gran constructora.»

No es podia dir millor.

En efecte, en aquesta obra sòbria, vitalista i melancòlica alhora, assistim als records en primera persona d’un protagonista ja vell, que viu sol en plena muntanya, a l’entorn de la relació que d’adolescent havia tingut amb el seu pare, que just quan aquesta relació sembla més càlida abandona la família sense, pràcticament, explicacions. Una altra relació important és la que aquest narrador i protagonista estableix amb el seu veí, amb qui s’havien conegut de petits i l’existència del qual està marcada per haver matat involuntàriament el seu germà bessó en la infantesa. Més que la història o les històries en si, però —de construcció impecable, val a dir-ho—, allò que és fonamental és l’atmosfera, les sensacions sovint físiques que l’autor aconsegueix transmetre, l’ambient sempre relacionat amb el contacte amb la naturalesa, la subtilesa en recrear els mecanismes de la memòria, o la sobrietat en la narració, que no es recrea en la descripció dels sentiments —que els personatges no expressen directament—, però que els transmet d’una manera implícita. Petterson reflecteix així, d’una banda, l’univers propi del seu país, avesat a la vida en solitud entre muntanyes i a la parquedat a l’hora d’expressar emocions, però també reprèn, de l’altra, alguns dels grans motius de la literatura universal, assenyaladament el pas del temps i la complexitat dels lligams familiars —són significatives sobre això les referències a Dickens, un autor aparentment tan diferent—. Alternant el descobriment juvenil del món amb l’actitud reflexiva de la vellesa, la novel·la sembla anar-se construint a ella mateixa a mesura que avança, talment el riu que transporta els troncs tallats pel protagonista i el seu pare; i flueix amb la mateixa cadència natural, en un estil evocador i enormement precís que la traductora, Carolina Moreno, ha recreat amb una riquesa extraordinària. Una novel·la magnífica.

orelles

«Poso la ràdio. Enganxo les notícies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornen a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé. Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel·la té cent anys En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin après la lliçó, que no entenguin que al final seran ells que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys.»

Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club editor, 2016. P. 119.

_______________
P.S.: orella Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.

llegir a les sèries

Com si fos ahir. Capítol 18. Emès el dilluns 9|10|2017. 

noruega, un país ple de bons escriptors

JORDI NOPCA
Noruega, un país ple de bons escriptors
Ara llegim
29|10|2016

El sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, és un dels fenòmens que han dividit la comunitat literària internacional. Els entusiastes destaquen la meticulositat de la prosa i la profunditat de l’aproximació autobiogràfica de l’autor noruec. Els detractors consideren que l’anomenada slow literature no funciona, com a mínim en les grans dosis que proposa Knausgård: cadascun dels sis llibres -encara en procés de publicació en la majoria de les 22 llengües a les quals està sent traduït- supera les 500 pàgines. 

[...] Les lletres noruegues no s’han d’identificar només amb Knausgård. Encara que sigui una literatura de dimensions reduïdes, adreçada a un país de 5,2 milions d’habitants, ha sigut recompensada en tres ocasions amb el premi Nobel de literatura. El van rebre Bjørnstjerne Bjørnson el 1903, Knut Hamsun el 1920 i Sigrid Undset el 1928. Fa anys que a les travesses del Nobel hi ha entrat el dramaturg Jon Fosse -que, per força, és comparat amb un precedent il·lustre, Henrik Ibsen-; així i tot, Noruega és un país on abunden els novel·listes. N’hi ha que es dediquen al thriller, com els supervendes Jo Nesbø, Karin Fossum i Anne Holt; d’altres han fet fortuna amb la divulgació filosòfica -com és el cas de Jostein Gaarder i El món de Sofia, del qual es van vendre 40 milions d’exemplars-, i n’hi ha que s’han especialitzat en el reportatge narratiu, com Åsne Seierstad i Erika Fatland. Entre els autors més literaris destaquen Dag Solstad, Kjartan Fløgstad, Kjersti Annesdatter, Carl Frode Tiller i Per Petterson.

[...] Amb una trajectòria de gairebé tres dècades, Per Petterson (Oslo, 1952) ha convertit l’exploració dels vincles familiars en el gran tema que recorre totes les seves novel·les. Club Editor va publicar Maleeixo el riu del temps el 2009, un any després que sortís en noruec. Allà, un jove pare de família que s’acaba de separar de la dona passa uns dies a Jutlàndia amb la mare, a qui acaben de diagnosticar un càncer. “La meva mare va tenir el mateix tipus de càncer i va sobreviure, però no li va servir de gaire -explica Petterson-. El 1990 va morir en un accident de ferri amb el pare, un germà i una neboda. Va ser una tragèdia nacional en què van morir 159 persones”. Un accident semblant al que van patir els familiars de l’escriptor és el punt de partida de I kjølvannet  (Despertant-se, 2000), tot i que l’acció ràpidament es distancia de l’autobiografia. “Aquella novel·la va acabar tractant d’una relació dolorosa entre un pare i un fill -fa memòria-. No havia planificat res, perquè escric des de la intuïció. El pare i el fill del llibre són poc comunicatius, i les coses importants no se les han dit. Ja no hi ha res a fer. És una novel·la dura. No vaig poder escriure-la fins gairebé deu anys després de la tragèdia”.

En aquells moments, Petterson s’acostava als 50 anys, i les seves novel·les havien tingut una repercussió internacional moderada. L’esclat arribaria amb Sortir a robar cavalls (2003), inèdita en català fins a l’edició actual de Club Editor: a partir del premi IMPAC 2007 -un dels més ben dotats del món: 100.000 euros-, editors de tot el món es van interessar per publicar-lo, i ara per ara es pot llegir en 51 llengües, una fita que pocs escriptors assoleixen. Podrien ser 52 aviat: “Estem parlant amb una editorial iraniana”, avança Petterson.

Sortir a robar cavalls és una novel·la poderosa, subtil i corprenedora, estructurada amb una precisió admirable al voltant de dos moments: el 1999, quan el Trond viu sol i retirat en una cabana, i el 1948, durant l’estiu que va passar amb el seu pare quan tenia 15 anys. “Volia que fos un llibre amb llum, en el qual pare i fill s’estimessin des del principi i fins al final. No tenia cap altra aspiració -explica-. El punt de partida me’l va donar el meu sogre, un dia que vam començar a parlar a casa seva. Em va dir que durant la Segona Guerra Mundial vivia en una cabana al sud de Noruega que quedava a prop d’un riu que venia de Suècia i, després d’un breu trajecte pel nostre país, tornava a Suècia. De la manera com me’n va parlar em vaig adonar de seguida que eren un lloc i un moment importants per a ell. Li vaig demanar que no m’expliqués res més. Volia pensar-hi a fons. Aquell dia, tornant a casa, em vaig adonar que ja tenia escenari per a la pròxima novel·la. Una mica més endavant, el meu millor amic em va dir: «¿T’he explicat mai quan sortia a robar cavalls?» I li vaig respondre: «Calla! No en vull saber res!» Va ser així com vaig trobar el títol”.

Petterson es va posar a escriure, i mentre anava avançant es va adonar que la resistència clandestina als nazis durant la Segona Guerra Mundial tindria un paper important en l’acció. “Vaig saber que havia de parlar-ne perquè els pares del Trond i el Jon són incapaços de mirar-se als ulls. Per què passava això? Es tractava d’investigar-ho”, diu. Per a Petterson, una novel·la implica “anar seguint els personatges i estrenyent el seu camí”. No és un autor interessat a fer autoficció ni autobiografia. “Els sentiments i les emocions que explico han de ser reals, però no necessàriament han de venir de la meva vida”, diu. Sortir a robar cavalls és una novel·la. “El debat entre literatura real i literatura de ficció em sembla absurd, i a Noruega encara és obert -diu-. Espero que aviat tornem a parlar de les qualitats intrínseques dels llibres i deixem de banda si les coses terribles que hi llegim van passar de veritat o no. Quina importància té?”...

l'exotisme del nord

«Hi ha un exotisme del sud i un exotisme del nord. La principal diferència és que el del sud ens sembla exòtic i el del nord, no. Si seguim la definició dels diccionaris, trobem tan «estranys i estrangers» els pobles de l'Àfrica negra com els indonesis o els andins —per posar tres exemples de l'equador avall—,  però resulta més difícil veure com a exòtics els països nòrdics, i en especial els escandinaus. Malgrat que les diferències culturals i socials són òbvies, potser els tenim massa a prop per considerar-los lluny, o potser és el color de la pell, o les tradicions religioses. En tot cas, hi ha un tret del tarannà nòrdic que els mediterranis en general no compartim: la importància de l'individu.

A grans trets es tracta de la capacitat d'estar sol i no sentir-se sol, de cultivar una vida interior que t'escalfa més que un abric de pell de foca. De fet, les llengües escandinaves —igual que l'anglès— fan una distinció entre loneliness i solitude. A la majoria de llengües romàniques el matís es perd, perquè ens veiem obligats a traduir-ho sempre per solitud (o soledat), i ens cal un verb: estar sol, sentir-se sol. La poeta Marianne Moore deia: «The cure for loneliness is solitude», que podríem traduir així: «La cura per no sentir-se sol és gaudir de la soledat».

Fa poc s'ha publicat a Club Editor la novel·la Sortir a robar cavalls (2003), de Per Petterson. La història comença de manera semblant al clàssic noruec Pan, de Knut Hamsun (1894): amb un home que viu tot sol en una cabana al bosc, acompanyat d'un gos. En el cas de Pan, és un noi jove i la vida l'ha portat a aquella situació; a Sortir a robar cavalls, és un home vell que ha pres la decisió per voluntat pròpia. El mateix narrador escriu al principi: «Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. [...] per exemple, enmig d'una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d'orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci».

La soledat reflexiva, l'organització de la vida frugal i la presència d'un altre home solitari, en una cabana no gaire lluny de la seva, li remouen la memòria i la calma, i aviat comença a recordar un estiu de molts anys enrere, durant l'ocupació nazi de Noruega, quan el narrador i el seu pare van viure uns fets extraordinaris. Com en aquest cas, la majoria de novel·les de Per Petterson parlen de les relacions entre pares i fills, entre germans, i gairebé sempre per subratllar el pes d'una certa desafecció sanguínia. Parlant-ne amb la traductora de Petterson, Carolina Moreno, que ha viscut temporades a Suècia, em deia que a les societats escandinaves preval més el nucli individual que no el nucli familiar, la llibertat de triar el teu destí. No tothom viu sol, per descomptat, però l'opció no està tan mal vista per la societat més tradicional. A més, es tracta de països amb una densitat de població molt baixa.

La soledat, doncs, volguda o no, és una de les conseqüències d'aquest desarrelament familiar. Ho veiem a les pel·lícules de Thomas Vinterberg o de Roy Andersson, per exemple. Durant el mes de novembre, el Documental del Mes que es va axhibir a diverses sales de Catalunya era La teoria sueca del amor, d'Erik Gandini, que precisament se centra en les relacions personals entre els suecs. A l'inici del film, una veu en off explica: «Tot era fantàstic a Suècia. La gent gaudia d'una vida acomodada. Un nivell de vida molt elevat. Progrés. Mentalitat moderna. [...] Havia arribat l'hora de fer una passa més i alliberar-nos de les estructures familiars antiquades i obsoletes que encara dominaven la nostra manera de viure plegats i ens feien dependents els uns dels altres».

Som a l'any 1972 i el govern fa redactar un manifest, titulat La família del futur, que proclama la necessitat de la independència personal. Tothom té el dret de ser considerat «com un ésser autònom i no com un apèndix del seu cuidador». El documental, llavors, mostra algunes històries que són conseqüència d'aquella decisió. Avui dia, resulta, gairebé la meitat de la població sueca viu sola. Hi apareixen elements d'èxit del model, però també del fracàs, des de la mare soltera que no vol cap relació amorosa perquè «necessita espai», fins a una comuna de joves que viuen al bosc per evitar la soledat, o dos agents socials que tenen la feina d'entrar als pisos en què han mort les persones que vivien soles. Hi ha també a l'interior d'aquests pisos, lluminosos i tanmateix freds, una estranyesa que ens és massa familiar per considerar-la exòtica. Qui no ha tingut un accés de melancolia mentre comprava a IKEA?».

Jordi Puntí. «L'exotisme del nord». L'avenç, núm. 429, desembre 2016. P. 82.