dijous, 26 d’octubre de 2017

sortir per les orelles

Al Josep Lloansí.
Si hagués pogut, segur que l'hauria subratllat molt.

«Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. Això sí que puc afirmar-ho, que no han sigut pocs. He tingut sort a la vida. Però fins i tot així, per exemple, enmig d'una abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau d'orella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci. Després podia passar-me anys sense pensar-hi, però això no volia dir que no ho desitgés. I bé, ara sóc aquí, i és quasi exactament tal com m'ho havia imaginat». P. 13 
«Suposo que és que ara dono importància al temps. No pas a la velocitat amb què passa, si més a poc a poc o més de pressa, sinó que m'interessa senzillament com a temps, com l'element en què visc i que puc omplir amb coses i activitats físiques per tal de distribuir-lo i així distingir-lo sempre nítidament, que no se m'escoli entre els dits si bado». P. 14
«A la gent li agrada que els expliquis coses mentre no siguin excessives i ho facis en un to humil de confidència, perquè així es pensen que et coneixen, encara que no sigui veritat, ja que saben coses de tu sense saber què sents ni què penses, no saben de quina manera tot el que t'ha passat i totes les decisions que has pres t'han fet tal com ets. L'únic que fan és completar els forats amb sentiments, opinions i suposicions que els són propis, i amb tot això componen una vida nova que té molt poc a veure amb la teva, i d'aquesta manera quedes protegit. Ningú no et pot tocar si tu no ho vols. És qüestió de ser cordial, somriure i foragitar els pensaments paranoics, perquè ells parlaran de tu per més escarafalls que facis, és inevitable, i tu faries exactament el mateix». P. 74
«Quan algú diu que el passat és una terra ignota, que les coses allà són i es fan d'una manera diferent, puc dir que he tingut aquesta sensació la major part de la meva vida perquè no tenia més remei, però ara ja no. Si em concentro, puc endinsar-me en els magatzems de la memòria i trobar el prestatge adequat amb la pel·lícula adequada i fer-m'hi fonedís, notar en el meu cos encara l'excursió a cavall amb el pare bosc a través, l'ascens per una falda del turó fins molt amunt del riu i el descens per l'altra falda, el pas de la frontera amb Suècia cap endins del que, almenys per a mi, era una terra ignota». P. 219

Per Petterson. Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno. Club Editor, 2016.

 _______________
P.S.: Orella. Senyal que es fa en doblegar la punta d'una pàgina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada