la generació de sylvia plath

LAURA FREIXAS
La generació de Sylvia Plath
A: Lucia Berlin: dona de fer feines, grandíssima escriptora
La Vanguardia. Cultura|s.
12|3|2016

Dues o tres generacions d'escriptores britàniques i dels Estats Units van créixer en l'època en què el vot femení s'estenia per Europa i Amèrica. I això les va marcar, com marquen sempre (com la pèrdua de les colònies per a la generació espanyola del 98) les experiències històriques compartides. L'obra de Lucia Berlin, nascuda el 1936, té molt en comú amb les de Elizabeth Smart (1913), Penelope Mortimer (1918), Doris Lessing (1919), Sue Kaufman (1926), Marilyn French (1929), Edna O'Brien (1930), Alice Munro (1931), Sylvia Plath (1932)...Les vivències són semblants: aquestes dones estrenen la possibilitat de votar, anar a la universitat, exercir professions abans reservades als homes...però aviat descobreixen el preu de la llibertat. Han perdut la protecció del pare-marit de què gaudien les dames victorianes; estan soles, es descobreixen vulnerables..."Quan li va venir el període?", pregunta una infermera a la mare d'una jove pacient en un relat de Manual per a dones de fer feines; i quan li contesten, diu en veu alta: "Ara és una dona", mentre pensa en veu baixa: "Ara està en perill".

La llibertat sexual, per exemple, una de les conquestes més anhelades, pot convertir-se en una trampa. Aquestes joves volen divertir-se, i troben homes que també ho volen...per una estona, mentre les seves legítimes i avorrides esposes els esperen a casa. O que es donen a si mateixos totes les llibertats, però castiguen les seves dones si elles se les agafen. I resulta, a més, que aquesta mateixa societat que accepta sense parpellejar la llibertat sexual en els homes, a elles els diu putes...És el que retrata Elizabeth Smart en aquella joia poètica i sarcàstica que és A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar; o Plath, sobretot als seus diaris (quan s'animarà a reeditar-los alguna editorial espanyola?); o la punyent Edna O'Brien en la seva inoblidable trilogia Chicas de campo, La chica de ojos verdes i Chicas felizmente casadas.

I la maternitat? Què fer amb ella? Ara tot sembla fàcil: es pot avortar més o menys legalment, o tenir fills fora del matrimoni...Sí, però l'avortament és viscut com una cosa traumàtica i vergonyosa, els pares poden desentendre's dels fills sense patir cap censura social, i les mares acaben assumint en solitari la pesada càrrega de cuidar-los i mantenir-los. Són experiències que reflecteix Penelope Mortimer en el seu impactant El devorador de calabazas, i també Doris Lessing, Alice Munro o Lucia Berlin en diversos relats o novel·les. Finalment, i importantíssim: els diners. De què serveix ser legalment lliure, legalment igual, si en el pla laboral i econòmic continua regnant la desigualtat de facto? La narradora de Manual per a dones de fer feines, com en la vida real la mateixa Lucia Berlin, s'eslloma en feinetes mal pagades: dona de fer feines, ajudant d'infermeria, secretària; la del deliciós Diario de una ama de casa desquiciada de Sue Kaufman topa de cara amb la realitat que els diners que guanya el seu marit no són dels dos, sinó d'ell; la de Sólo para mujeres, de Marilyn French, sacrifica la seva carrera acadèmica per la del seu marit, i després del divorci es troba en el punt més baix de l'escala professional...

Les històries que expliquen aquestes escriptores són tristes: històries de solitud, vides difícils, desil·lusió. Tanmateix, el to que empren no ho és. Hi ha en elles una energia, una vitalitat, un sentit de l'humor, una humanitat, realment admirables. Llegeixin-les: són una generació meravellosa.