divendres, 17 de novembre del 2017

una llibreria, una casa


Najat El Hachmi
Una llibreria, una casa
elPeriódico
13|11|2017

Tantes hores passades a les llibreries. En diferents ciutats, en moments de gran incertesa i en altres de plenitud absoluta, temps de desconsol, de confusió o de clarividència, de grans canvis o de confortable rutina. Anys de trasbalsos i d’altres ben plàcids. Sola, moltes hores sola a les llibreries i també acompanyada. En entrar cadascú se’n va, en silenci i sense recança, als seus racons predilectes, a la intimitat de la lectura de cobertes, biografies de l’autor o les primeres pàgines o les últimes pàgines o les del mig. Hores de sostenir el llibre entre les mans, girar-lo i tombar-lo per decidir si val la pena, si és el necessari. Acompanyada també pels petits mentre creixien. Quan encara són petits s’esmunyen cap al seu racó i agafen un «conte» i se’l miren en silenci. Quin miracle el del silenci dels nens en una llibreria. El silenci dels infants quan encara no saben llegir i miren i palpen i gaudeixen de les il·lustracions es converteix en un silenci dens quan ja han après a desxifrar l’enigma. Tants anys en llibreries i ara ho veig, que m’hi han crescut els fills.
Diu Margarit que la llibertat és una llibreria. Per als qui no disposàvem de pressupost per a aquest gran luxe a les llibreries ens conformàvem amb ensumar una mica l’aire de llibertat tocant i remenant les novetats dels taulells per després anar a parar a la llibertat prestada de les biblioteques. Durant molts anys jo era usuària de la Jaume Balmes a Vic, quan era al palau Bojons i es deia així, abans de ser Joan Triadú i traslladar-se a l’edifici del Museu de l’Art de la Pell i ben a prop hi havia La Mots, una llibreria petita però farcida, arrecerada al carrer Cardona. Tantes hores passades allà en silenci, somniant desperta, fent llistes dels llibres que algun dia em compraria. Fa uns dies vaig passar per davant d’on era, el local buit, reixat i ple de pols. Una pena, perquè una llibreria és molt més que una botiga.
La llibreria d’Isabel Coixet representa aquesta sensació de confort, de sentir-se a casa, que provoquen molts espais destinats a vendre llibres. I sobretot retrata la distància abismal que s’estableix entre els qui llegeixen i els qui no. Ara que la literatura només té forma escrita en les nostres latituds perquè ja és difícil trobar algú que narri amb calma i intenció de crear bellesa, com més llegim més ens apartem d’aquells que no ho fan. 
Espai de llibertat
Al poble de la pel·lícula els veïns no en tenen prou amb deixar que la llibretera habiti el seu món acompanyada de tants autors, no suporten l’espai de llibertat que hi ha bastit i fan tots els possibles per obligar-la a tancar-lo. I la paraula amb què descriuen la protagonista és coratge, que és el que tenen tants llibreters a dia d’avui perseverant en la tasca de nodrir els seus lectors.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada