dissabte, 7 d’abril de 2018

l'aigua és això


La tia de Nabokov (ho explica ell mateix a les memòries), Paixa, mor el 1910. En el moment de la mort diu: «És interessant. Ara ho entenc. Tot és aigua».
Al vell guepard, el príncep Salina, li sobrevé el cansament. Són les dues de la matinada, el ball s'allarga. Busca «un racó tranquil on seure», el troba a la biblioteca. Durant el ball ha passat de la dansa a l'odi, i de l'odi a una compassió infinita. Com es pot odiar aquests «éssers efímers» que corren darrere el raig de llum que els ha estat concedit entre dues tenebres? Com es pot voler mal a qui ha de morir. «No era lícit odiar res que no fos l'eternitat.»
Seu, en el silenci de la biblioteca, «il·luminada i buida». Però s'aixeca. Beu un glop d'aigua d'una gerra que hi ha en una tauleta. «És l'única cosa que val la pena», pensa («com a bon sicilià», afegeix Lampedusa). Torna a seure. Però no s'eixuga els llavis.
M'agrada que no s'eixugui els llavis.

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 148.


_______________
P.S.: «Fins a aquell moment la irritació acumulada li havia donat energia; ara, amb la distensió, sobrevingué el cansament: s'havien fet les dues. Buscà un racó tranquil per seure, lluny de la gent, estimada i fraterna, sí, però no per això menys avorrida. El trobà a la biblioteca, petita, silenciosa, il·luminada i buida. Tot just s'havia assegut que es tornà a alçar per fer un glop d'aigua de la gerra que hi havia en una tauleta. «És l'única cosa que realment val la pena», pensà com a bon sicilià; i no s'eixugà els llavis.»
Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 303-304.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada