aquest vici impune

«Si volgués explicar la meva vida, perquè la meva explicació sigui versemblant, hauria de tenir, obligatòriament, dues parts: el que he viscut i el que he llegit. No hi ha una jerarquia d'aquestes dues divisions essencials, no he dit el que he viscut de debò i el que tan sols he llegit, la vida i la lectura no són dues nocions complementàries, sinó oposades, que no se sumen, sinó que es descompten l'una de l'altra. Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s'ha quedat llançada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres; durant les hores, les setmanes, els anys de lectura no he viscut per a mi, de manera que em sembla gairebé injust que aquest temps s'afegeixi a la meva edat.

Quan vaig llegir per primera vegada Els germans Karamàzov, tancava el llibre i mirava el meu voltant i el món real em resultava inversemblant, m'insultava la seva manca de contorns. En les pauses de lectura vivia com en una espècie de mareig, incapaç de dir res, desconcertada per saber que pertanyia a un univers tan aliè. De fet, sempre he recordat molt vagament els esdeveniments que he viscut que no pas les pàgines que he llegit. 

L'escriptor i el lector que porto dins no s'estimen. El primer és obligat a viure la seva pròpia vida, única, reveladora, l'altre està sempre disposat a relliscar envers altres vides; el primer s'és suficient a si mateix, l'altre sempre necessita dels altres; el primer és revoltat i egòlatra, l'altre sotmès, desitjós de ser senyorejat; mai la pàgina escrita pel primer és estimada per l'altre, mai podré ser el meu propi lector.

Durant una temporada em meravellava el gran nombre de persones apassionades per les descripcions de viatges. Només quan vaig comprendre que la lectura és un viatge, vaig entendre també el desig de sortir a un espai inèdit, impossible d'atènyer d'una altra manera. Alguns llegeixen per llegir, altres perquè es vegi que han llegit, altres per divertir-se, altres per aprendre, però la majoria, els lectors de debò, són els que s'evadeixen a través de la lectura. En aquest sentit cap altre art no pot ser comparat amb la literatura, en aquest punt la literatura és comparable amb les drogues. Valery Larbaud exclamava: "Aquest vici impune, la lectura!" I, és clar, només el fet que encara era poc practicat li va impedir a Déu incloure també aquest pecat a les taules de la llei.»

Ana Blandiana. La por de la literatura. Traducció de Corina Oproae. Àdia; Cafè Central, 2017. P. 19.