escriure

«Tot en aquesta vida costa molt. Sobretot si es tracta d'activitats prescindibles, com per exemple escriure una columna setmanal. Aquesta obvietat s'ha expressat de maneres diverses. Gil de Biedma sempre ens recordava que el normal és llegir, i no pas escriure. O per dir-ho d'una manera més gràfica: a qui se li acut passar-se un any escrivint una novel·la si se'n pot comprar una per pocs euros? El sentit comú ens aboca forçosament a la no-escriptura. Persistir en la direcció contrària ha de ser per força una anomalia de l'individu. El novel·lista més prolífic de la història, Georges Simenon, un grafomaníac desenfrenat, ho tenia clar: «Escriure no és cap professió. És una vocació especial per a la infelicitat». L'individu atrapat en l'anomalia d'escriure està condemnat a patir. Per més èxit que tinguin, o hagin tingut, els seus textos.

Arthur Miller, el famós dramaturg americà, confessava com era la seva vida diària: «Em llevo, esmorzo i em poso a escriure. Després estripo el que he escrit. Aquesta és la rutina». El gran Oscar Wilde ja havia intuït que les coses anirien per aquí, i deia que el seu mètode de treball consistia a esborrar una coma al matí i tornar-la a posar a la tarda. Alertats per constatacions d'aquesta mena, alguns pretenen posar fi als sofriments dedicant-se a escriure purament per plaer, diuen. Però això tampoc funciona: el que s'escriu sense esforç és llegit generalment sense plaer. Altres troben que tot l'esforç queda compensat per la suposada existència de grans quantitats de lectors desconeguts que et consideren un amic tot i haver-te llegit. En fi, cal ser comprensiu amb els deliris propis d'una activitat tan ingrata...Alguns pensen que l'única solució és l'aposta radical per la brevetat. Apel·len a dites sàvies: menys és més; si és bo i breu, doblement bo. Però fins i tot aquí, quan s'aconsegueix una petita joia, els persegueix la sospita que té qualsevol persona entaulada: si és bo, però n'hi ha poc, escàs. La cosa no té remei. El consol, amable lector, si és que n'hi ha, deu ser el d'arribar junts fins aquí.»

Miquel Berga. «Escriure». A: Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 19-20.