deu anys amb balzac

«Vaig començar el procés de posar-me d'acord amb mi mateix fa deu anys, quan vaig fer amistat amb Balzac. Mentre llegia els seus cinquanta volums no vaig notar el que passava dins meu, fins que vaig arribar al final. Aleshores em vaig trobar a mi mateix i vaig poder fer la síntesi de totes les antítesis irresoltes de la meva vida fins aquell moment. Però també havia après, mirant les persones amb els seus binocles, a contemplar la vida amb tots dos ulls, quan abans la mirava a través d'un monocle. Balzac, aquell gran mag, m'havia proporcionat no només una certa resignació, una submissió al destí o a la providència que em redimia del dolor dels embats de la vida, sinó que m'havia inoculat una mena de religió que m'agradaria anomenar cristianisme laic. Al llarg del viatge que vaig fer de la mà de Balzac a través de la seva comèdia humana, on vaig conèixer fins a quatre mil persones (un alemany els ha comptat!) em va semblar que vivia una altra vida, més extensa i més rica que la meva, de manera que cap al final vaig tenir la sensació d'haver viscut dues vides humanes. Del seu món en vaig treure un nou punt de vista sobre el meu; i després de recaigudes i crisis em vaig aturar finalment en una mena de reconciliació amb el sofriment, quan al mateix temps vaig descobrir que la pena i el dolor cremen les escombraries de l'ànima, refinen els instints i els sentiments i, fins i tot, obsequien amb les qualitats més altes l'ànima que s'ha alliberat d'un cos flagel·lat. D'aleshores ençà he pres el calze amarg de l'existència com una medicina, convençut que era el meu deure patir-ho tot...excepte la humiliació i l'esclavatge!»

August Strindberg. Tot sol. Traducció de Carolina Moreno Tena. L'Avenç, 2015. P. 35-36. 

«El meu entorn es redueix actualment a les relacions impersonals que estableixo a través dels llibres. Els cinquanta volums de l'obra de Balzac han estat la meva lectura al llarg dels darrers deu anys i s'ha convertit en un amic personal de qui no em canso mai. Certament, no va crear el que podem anomenar una obra mestra, especialment en els temps que corren en què l'art i la literatura són una mateixa cosa. Les seves novel·les no tenen res d'artístic: no s'hi veu la composició enlloc i mai no he sabut distingir el seu estil. No juga amb les paraules, ni fantasieja amb imatges sobreres, les quals, dit sigui de passada, formen part de la poesia; en canvi, té un sentit de la forma tan consistent que el contingut sempre s'expressa d'una manera diàfana que la paraula cobreix uniformement. Rebutja les futileses i actua com un narrador directe i immediat en una vetllada: ara explica una història, adés introdueix la veu d'un personatge, de vegades fa un comentari o una explicació. Per a ell, tot és història, la història del seu present; cadascun dels seus personatges, per insignificants que siguin, es mostren a la llum del seu temps i, a més a més, compten amb uns orígens i despleguen tota la seva trajectòria vital sota una o altra forma, la qual cosa eixampla el camp visual i li posa un fons a cada figura. Quan penso en totes les insensateses que s'han escrit sobre Balzac per part dels seus coetanis em poso les mans al cap...»

Ibídem. P. 83.