divendres, 25 de gener de 2019

l'art de l'insult


«L'art de l'insult ha passat èpoques millors. El llenguatge groller ha perdut ornamentació i sol quedar reduït a les imprecacions més primàries. L'eficàcia de l'ofensa, però, sol tenir relació directa amb l'elaboració retòrica i no pas en la reiteració de la paraulota. A la llengua anglesa, l'ús de fuck! i de fuck you! s'ha generalitzat tant que ja es confon amb un mer recurs de puntuació quan un està enfadat. El fenomen és observable a les pel·lícules americanes —sobretot si hi ha policies pel mig—. L'única variable és en el nombre de vegades que es repeteix la mateixa paraula. Tot això fa enyorar aquelles maneres tan expressives de canalitzar la mala llet que tenien els polítics anglosaxons del passat. Hi ha perles inoblidables. Benjamin Disraeli —primer ministre de la reina Victòria— va adreçar-se amb males maneres a un diputat («Senyor: vostè morirà al patíbul o víctima d'alguna malaltia indescriptible!»), però el nostre diputat s'hi va tornar amb gran estil:  «Primer ministre: això dependrà de si abraço la seva política o de si em poso al llit amb la seva amant». De l'inevitable Churchill n'hi ha un munt, però val la pena recordar-ne una de les més elegantment devastadores: «Vostè té totes les virtuts que em desagraden i cap dels vicis que jo admiro». Hi ha una escola d'insultadors que actuen quan l'altre ja no hi és. Són els que es vanten de no haver matat mai ningú, però que admeten llegir alguns obituaris amb satisfacció. Mark Twain ho va resumir a la seva manera: «No vaig poder assistir al seu funeral, però vaig enviar una nota amable dient que hi donava el vistiplau». En aquesta línia destaca algun comentari cèlebre, enviat a un adversari: «M'acabo d'assabentar de la seva malaltia. Esperem que no sigui res trivial». A vegades no cal ser tan macabre o despietat. El gran Oscar Wilde, que va rebre insults i l'escarni de tanta gent per la seva inclinació homosexual, era el més fi de tots: «Aquest home no té enemics, però els seus amics no li tenen cap simpatia».

Miquel Berga. Un aire anglès. Edicions del periscopi, 2018. P. 109-110.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada