dijous, 14 de febrer del 2019

un raper poeta entre el genocidi i la guerra

´
ANNA ABELLA
Un raper poeta entre el genocidi i la guerra
elPeriódico
27|2|2018
El raper i escriptor Gaël Faye torna a la seva infància en un Burundi en guerra i a la massacre tutsi de Ruanda a 'Un petit país', un fenomen literari que ha venut 700.000 exemplars a França.
Entre anunci i anunci a la ràdio i a la tele ruandeses del 1994, sonaven falques com aquesta: «Tots els escarabats han de morir». «Eren crides a l’assassinat dels tutsis. Els hutus deien a la població que els tutsis no eren éssers humans. Un genocidi és una cosa ideològica. Fa falta preparar els cervells per a l’acte assassí. A Europa això va durar segles abans de l’extermini dels jueus. A Ruanda va durar 40 anys convèncer la gent que part de la població no mereixia viure perquè no era digna de ser humana». Aquesta realitat és un dels records d’infància que nodreixen Un país petit (Empúries / Salamandra), primera novel·la de Gaël Faye (Bujumbura, 1982), premi Goncourt des Lycéens 2016 i fenomen literari a França (700.000 exemplars venuts).
Raper i escriptor de pare francès i mare ruandesa exiliada a Burundi, on ell va néixer, Faye continua: «A Ruanda van matar un milió de persones en tan sols tres mesos. Per portar a terme una matança com aquesta van haver de mobilitzar dos milions d’assassins que mataven, violaven i robaven. Però allà no hi havia dos milions de psicòpates. Era gent que es va trobar en un engranatge de terror, que va matar per por, per la pressió del grup, que seguia el missatge d’odi d’ideòlegs i polítics».    
Gairebé tota la seva família de Ruanda va morir. Mentrestant, Faye creixia en un barri burgès de Bujumbura, la capital de Burundi, el país veí, on va tenir «una infància feliç que es va truncar de manera brutal» per la guerra abans de ser repatriat amb 14 anys a França. «Amb 13 vaig començar a escriure poesia. Va ser el meu refugi, em va permetre expressar el terror i fugir de l’immens soroll de la guerra en una ciutat arrasada a sang i foc, amb violència a tot arreu».
I aquesta poesia va mutar d’adolescent en rap i va derivar en lectures en una biblioteca parisenca. I, després de treballar en un fons d’inversió de Londres, es va bolcar en la música amb el seu primer disc autobiogràfic, Pili Pili sur un croissant au beurre (2013), que contenia la cançó Petit pays. Però per a Faye –que acaba de rebre un premi Victòria de la Música francesa–, aquell format no era suficient per expressar «els sentiments i les sensacions de la por, el companyerisme, la meravella de sentir la naturalesa, la curiositat de la infància», i es va atrevir amb la novel·la, que li proporcionava la «llibertat d’inventar el que havia oblidat».
«Mentre els nens anàvem a l’escola, la gent es matava pels carrers. Anant a comprar el pa, vèiem execucions. La guerra no són només els bombardejos. És també aquella impunitat quotidiana». El trauma, confessa, el va perseguir en forma de malsons durant anys. Faye, que ara viu entre Ruanda i França, carrega contra la ceguesa d’Occident davant les matances del 1994. «Les Nacions Unides eren allà. Hi havia informes de risc de genocidi. De venda d’armes i matxets, d’esquadrons de la mort i llistes de persones que havien de ser assassinades. La premsa internacional va mostrar al món com assassinaven dones, nens i gent gran. I els occidentals van retirar les tropes, se’n van anar i van dir: ‘Que s’arreglin solets’. Va ser un escàndol».
‘Charlie Hebdo’ i Bataclan
El 2015, mentre escrivia, van tenir lloc els atemptats contra Charlie Hebdo i la sala Bataclan. «Em va inspirar. Sempre som o botxins o víctimes. ¿Què fer? ¿Atacar o fer un esforç de pedagogia i pau per crear un diàleg i sentir empatia i col·locar-se en la pell de l’altre? Això exigeix molt més esforç. És més senzill fer la guerra que la pau», explica.
L’exemple és a Ruanda. «Ha fet un treball immens de justícia i reconciliació. És un país més petit que Bèlgica on els botxins i les víctimes aprenen a conviure. S’han eliminat les divisions ètniques. És un laboratori del que podria ser la humanitat en la seva bellesa».

5 comentaris:

  1. Jordi Casals18/2/19 20:20

    La guerra és perquè no tenen el mateix territori?
    - No, no és això, tenen el mateix país.
    - Llavors…. No tenen la mateixa llengua?
    - Sí, sí que parlen la mateixa llengua.
    - Llavors, no tenen el mateix déu?
    - Sí, sí que tenen el mateix déu.
    - Llavors... per què estan en guerra?
    - Perquè no tenen el mateix nas.
    Només per aquest prefaci ja m'ha valgut la pena llegir el llibre.
    Sobre la guerra entre els tutsis i els hutus, però podria servir per moltes guerres.
    En realitat es per la por a la diferència.
    A mi només em fa por la teva por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja l'has començat, veig. Efectivament, un assumpte de nassos. Merci pel fragment, Jordi.

      Elimina
    2. Jo també l'acabo de començar i he rigut mirant d'establir si Cyrano de Bergerac és hutu o tutsi. L'única pega que li trobo, de moment, és la coberta. Mira que n'arriba a ser, de lletja, la pobra.

      Elimina
  2. jordi casals20/2/19 8:25

    Crec que la coberta de la edició espanyola encara es pitjor. Pel que fa a la francesa potser una mica millor, però tampoc mata. Sembla que en Gael també ha de patir pels editors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, potser la francesa és la que fa menys mal d'ulls.

      Elimina