dimecres, 13 de febrer de 2019

esperar assegut


RAFAEL ARGULLOL
Entre l'inesperat i l'innominable
Ara
16|12|2018
Sovint m’he trobat preguntant-me què veuria Samuel Beckett en aquesta situació o aquella altra. Això no m’ha passat amb cap altre escriptor antic o modern, potser amb l’excepció de Kafka. Però hi ha importants diferències. Amb l’adjectiu kafkià hi ha un cert consens: utilitzem aquest terme per descriure moments o paisatges que ens semblen particularment absurds. El que és kafkiàve del món exterior cap a nosaltres. És beckettià, en canvi, tal com apareix en la meva pregunta, allò que emergeix des d’un espai interior indefinible. Beckettià al·ludeix al que no sé, al que mai sabré i, cosa encara més radical, al que no estic en condicions de saber.
És possible que Samuel Beckett dediqués tota la seva obra a aquestes negacions, irònic apòstol de la impossibilitat de saber. En un dels seus últims relats, Companyia, Beckett arriba a negar la possibilitat del llenguatge perquè el jo des del qual parlem és purament espectral. En aquest sentit, tot és una il·lusió, una continuació universal de l’estat en què es troba Segismundo, el protagonista de La vida es sueño de Calderón de la Barca. Molt probablement em pregunto per la visió que tindria Beckett d’alguna cosa com més gran és la percepció que el que m’envolta no és més que una fantasmagoria.
A l’obra de Samuel Beckett, sobretot des de L’innominable, la consciència naufraga fins a gairebé desaparèixer en un mar d’ombres. Què és el que podem esperar en aquest mar d’ombres? Molt i res. Aquesta és la gran paradoxa que impulsa el gran tema de l’espera al qual Beckett va consagrar la seva obra teatral més coneguda, Tot esperant Godot. Esperem Godot. Godot no ve i probablement no vindrà mai, però no perquè tinguem aquesta sospita podem deixar d’esperar-lo. El cercle es tanca. El teló es tanca, però només per deixar una pausa, i després es torna a aixecar. Per a Beckett la nostra mirada sobre el món és un constant parpelleig. Mai arribem a saber. Ens queda la ironia de saber-ho.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada