dimarts, 9 d’abril de 2019

de gripaus i escriptors


CARLES CASAJUANA
De gripaus i escriptors
La Vanguardia
8|4|2019

Un amic em recrimina que, en alguna ocasió, he escrit que en aquest país viuen –o malviuen, més sovint– del negoci editorial els editors, els crítics, els correctors, els traductors, els llibreters, els agents, però no els escriptors, que ens veiem obligats majoritàriament a exercir altres professions.
–¿De què et queixes? –em pregunta–. Com a diplomàtic, has pogut escriure sense preocupacions econòmiques i, a sobre, has voltat per tot el món i has pogut viure situacions que molts pocs escriptors tenen a l’abast. No em diguis que hauries preferit dedicar-te només a escriure.
Té tota la raó: no tinc cap dret a queixar-me. He estat de sort i, si pogués, tornaria a triar la vida que he fet, sens dubte. Però jo no ho he escrit mai com a queixa. M’he limitat a assenyalar una característica de l’ofici de les lletres en aquest país, d’altra banda ben coneguda. És a dir, una obvietat. I ho he fet sempre sense amargor.
Personalment, no he lamentat mai no poder escriure a temps complet. En aquest punt sóc més aviat de l’escola del gran poeta anglès Philip Larkin, del qual parlava en aquesta mateixa pàgina no fa gaire, que va dedicar dos poemes memorables a explicar per què no es va voler professionalitzar mai i va preferir dirigir la biblioteca d’una universitat de províncies.
Tots dos ofereixen una visió molt poc romàntica de la qüestió. En el primer, Toads, escrit l’any 1954, als trenta-dos anys, Larkin planteja l’assumpte en uns termes encara defensius. La vida és una merda –life stinks, diu– perquè, per anar fent, ha de treballar sis dies a la setmana. Compara la feina de bibliotecari amb un gripau (en anglès, toad) que li empastifa l’existència amb les seves exigències. “¿No hi ha gent que viu sense pencar i no passa gana? ¿Per què no ho puc fer jo?”, es pregunta. Ell es resigna a treballar –conclou– perquè, fet i fet, hi ha en ell mateix una certa qualitat de gripau que li impedeix abandonar-se al somni de donar un cop de porta i dir aquí us quedeu, fiqueu-vos la pensió on us càpiga. És a dir, per una barreja de comoditat i de covardia.
En el segon, Toads revisited, escrit l’any 1962, Larkin adopta un to més positiu sobre la seva feina de bibliotecari. Anar-se’n a fer un tomb pel parc hauria de resultar més agradable que treballar tancat en una biblioteca, diu. Però no fa per a ell. ¿Sentir tocar les hores, veure com porten el pa, com els núvols tapen el sol i com els nens juguen i se’n van a casa, sense amics ni companys de feina? No: prefereix els documents que li porten a la taula de treball, els col·laboradors, les trucades. I conclou: Dóna’m el braç, amic gripau! Ajuda’m a anar fent pel camí del cementiri!
Per a Larkin, la biblioteca era un matrimoni: regular, rutinari, fiable. Potser una mica gris però, a llarg termini, satisfactori. La poesia era una amant: representava la passió, l’aventura, el somni. Per a mi, salvant totes les distàncies, que són insalvables, la vida diplomàtica ha estat un matrimoni menys gris que la vida de bibliotecari ho va ser per a Philip Larkin. M’ha portat a països tan diferents com Bolívia, Malàisia, els Estats Units i Gran Bretanya i m’ha permès conèixer tota mena de gent. He vist molt i he après una mica. No m’he avorrit mai. Però, a més, ha estat una esposa comprensiva que m’ha permès totes les aventures literàries que m’han vingut de gust. ¿Què més puc demanar? Gairebé sempre que ho he desitjat he trobat temps per escriure.
És una professió, a més, amb una llarga tradició literària. La llista d’escriptors que van ser diplomàtics imposa respecte. En citaré uns quants: Juan Valera, Saint-John Perse, Josep Carner, Pablo Neruda, Lawrence Durrell, Octavio Paz, Carlos Fuentes. Personalment, és una ocupació a la qual només li puc retreure una cosa: que és tan vistosa que eclipsa la d’escriptor.
Al principi, això m’irritava una mica. Pensava: en aquest país en què gairebé ningú pot viure del que escriu i en què tots els escriptors s’han de guanyar la vida fent una altra cosa, ¿com és que mai no diuen que tal és professor i tal altre periodista i en canvi sempre que parlen dels meus llibres diuen que sóc diplomàtic? Però un bon dia vaig donar la batalla per perduda: aquí es llegeix poc i hi ha més escriptors que diplomàtics, de manera que és molt difícil d’evitar que em singularitzin per ser-ne un. Els lletraferits ja em coneixen com a escriptor, oi? Doncs els altres ja està bé que em vegin com a
diplomàtic. Ningú és perfecte. Fins i tot algun cop he estat temptat de fer com Juan Benet, que negava ser escriptor i deia que era enginyer (que és la professió de la qual vivia).
Al capdavall, entre els escriptors la pràctica d’un altre ofici no ha estat mai inusual. La professió de les lletres no és fàcil enlloc. A tot arreu hi ha escriptors que l’han hagut de combinar, almenys circumstancialment, amb l’ensenyament, amb el periodisme, amb l’edició de llibres o amb altres ocupacions, de vegades molt allunyades del món dels llibres. Cervantes recaptava impostos. Txékhov era metge. Joseph Conrad era capità de la marina mercant. Jaime Gil de Biedma, alt executiu. J.V. Foix, pastisser. No crec que sigui absurd preguntar-se si l’obra d’aquests gegants no deu alguna cosa a la professió que exercien per arribar a la fi de mes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada