dijous, 19 de desembre del 2019

crítics i lectors


La recepció que va tenir la meva novel·la El manuscrit de Virgili em va ensenyar a distingir entre lectors intel·ligents i crítics literaris. Són figures diferents. Hi ha una munió de lectors intel·ligents que no són crítics literaris ni ho pretenen ser. Són lectors intel·ligents i prou. Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió que, curiosament, no sol pas incrementar la lucidesa, sinó el prejudici. El de crític sembla un grau superior, més expert, més competent i fiable, professional i tot. La seva aurèola modifica la condició de lector intel·ligent, però en comptes de perfeccionar-la sovint l'esguerra. Només hi afegeix complexitat, obscuritat, pretensió.
A l'hora d'opinar sobre una novel·la, sobre l'evolució de l'argument, sobre les intencions i els matisos dels personatges, solen ser més clarividents i justos els lectors intel·ligents que no pas els crítics literaris. Ja ho havia anat intuint, però l'experiència d'El manuscrit de Virgili m'ho va acabar de confirmar. Els lectors intel·ligents solen emetre opinions més afinades que no pas els crítics, més aclaridores. De vegades, fins i tot, sorprenen l'autor per la il·luminació que aporten. Ho he pogut comprovar en clubs de lectura, en alguna presentació del llibre i en correus electrònics que m'han enviat els lectors. En aquests àmbits he sentit o llegit interpretacions de l'obra més encertades i perspicaces que no pas les que es van publicar en els suplements culturals. El balanç, pocs anys després de la edició del llibre, és fàcil de fer. I clamorós.
Els crítics estan condicionats per alguns factors que contaminen inevitablement els seus judicis. Primer, la seva estètica i la història com a crític, allò que defensen i allò que detesten, el color d les ulleres amb què llegeixen i al qual s'han de mantenir més o menys fidels. Els crítics més consolidats, aquells que tenen una trajectòria més llarga i definida, són els pitjors perquè, esclavitzats per allò que fa anys que diuen, obligats a conservar una suposada coherència, tot ho jutgen en funció d'uns mateixos paràmetres. Ells tenen el motllo i per allà passa tot el que critiquen. L'únic que els interessa és observar fins a quin punt la peça s'hi ajusta. Si l'obra no s'hi avé, ja pot ser bona, que hauran de repudiar-la amb més o menys vehemència, amb més o menys giragonses, perquè depenen d'aquella marca de la casa que els singularitza. D'una persona que emet judicis sota aquests criteris no es pot pas esperar gaire equanimitat ni amplitud de perspectives. Poc cas se'n pot fer.
És per això que els crítics literaris més interessants, els que encara solen aportar idees lúcides i valuoses, són aquells que es mantenen en l'eclecticisme, que se situen davant de cada obra sense plantilles ni prejudicis, ja sigui perquè sempre els han refusat o perquè encara no els han construït. Ho vaig poder observar també en referència a El manuscrit de Virgili. Les recensions més encertades de la novel·la eren obra de crítics d'aquest caire. Però aquests, curiosament, solen gaudir de poca anomenada. La lectura sense prejudicis, l'habilitat a descobrir les relacions que l'obra insinua —a partir d'una formació prèvia, àmplia i rigorosa—, la flexibilitat en el criteri, no són pas les virtuts més preuades en la crítica, que és un gènere en què fa més impressió un insult ben repicat que no pas una idea ben raonada. Tenen més èxit els crítics agressius i contundents que no pas els ponderats. Són més llegits els que tenen una llarga trajectòria de rebentades que no pas d'anàlisis competents. I aquest és un mecanisme viciós, que només fa que perpetuar l'escopinada i desaconsellar la subtilitat.
Un altre factor que determina els judicis dels crítics literaris és el joc de relacions, les amistats i enemistats, el brou que bull en el món literari i en el qual solen nedar; al mateix temps i no gaire lluny, l'autor i el crític. Aquí tot s'hi aplega i tot pot influir: la moda i els interessos editorials, les relacions comercials i fins i tot sexuals, els favors i les venjances. El fet que el crític publiqui en el mateix mitjà que l'autor o en un d'adversari. Quantes obres no han estat vilipendiades quan, en realitat, a qui es volia esgarrapar és a l'autor! I a la inversa: quantes obres mediocres o fallides han merescut elogis desmesurats, hiperbòlics i absolutament injustificats per raons d'amistat, de complicitat o per motius impublicables!
El fet és evident: el judici que emet el crític literari sobre una obra sovint està molt influït per factors poderosos que desenfoquen, distorsionen, fins i tot capgiren, allò que algú, sense aquests prejudicis inherents a l'ofici, és capaç de veure-hi, de descobrir-hi. Per això el judici del crític literari, encara que sigui el que obté més ressò —i això és tan paradoxal com lamentable— val més prendre-se'l amb una mica d'ironia, tant si és favorable com advers. S'ha de fer més cas i escoltar amb més atenció allò que diu el lector intel·ligent que no està sotmès a aquelles servituds i que, per tant, pot llegir el text amb una mirada més imparcial i arribar més endins en l'apreciació del llibre.
En darrer terme, encara que hi hagi aspectes que solament els lectors l'ajudaran a descobrir, qui és més conscient de les qualitats o mancances de l'obra és l'autor, que és l'únic que sap de debò fins on ha arribat i si ha aconseguit el que pretenia. També s'ha de reconèixer, però, que la vanitat i l'orgull desenfoquen el judici que molts autor tenen de l'obra pròpia. Cal afuar el sentit autocrític, buscar una distància, una perspectiva, contemplar el llibre com si fos d'un altre.
Com que fa força anys que escric sobre literatura i sobre llibres als diaris i revistes, de vegades a mi també m'anomenen crític literari. Generalment m'ho deixo dir per no semblar perepunyetes ni haver d'entrar en discussions, però mai no m'he considerat crític literari. Sóc un escriptor que llegeix i que escriu sobre literatura, sovint als mitjans i, de vegades, en algun llibre i tot. No tinc ambició de crític ni d'àrbitre ni de jutge. Publico les opinions d'un lector. I prou. En aquests textos pretenc, primer de tot, aconseguir un article que resulti llegidor, fluid, interessant per als lectors, a partir del qual puguin obtenir una idea concreta del llibre que es comenta. Procuro que el text sigui clar, qua aporti dades i relacions de l'obra tractada, establir els vincles que presenta amb d'altres del mateix autor o de la història de la literatura, llunyana o recent. Subratllar el més notable i remarcar allò que a parer meu són virtuts o defectes, tot en un article d'una certa ambició literària i tenint present, en el to, que es publicarà en un mitjà d'informació general. Per als meus comentaris procuro triar llibres que pressuposo que m'interessaran. Així gaudeixo de la lectura i no perdo el temps. A un crític literari amb totes les lletres li convé justament el contrari: necessita amb una certa freqüència comentar llibres que no li agradin perquè si persisteix gaire en l'elogi la seva fama se'n pot ressentir. Són punts de vista diferents. Tant se val.

Miquel Pairolí. «Crítics i lectors». A: Octubre. Acontravent, 2010. P. 53-59.

18 comentaris:

  1. Ui, quanta rancúnia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que et deia l'altre dia, Zaca.

      Personalment, m'ha arribat al cor això de Ho he pogut comprovar en clubs de lectura, com si aquestes reunions estiguessin farcides de lectors intel·ligents. Bé, pel que em consta, jo només hi assisteixo a un i per obligació de servei, en general la gent passa l'estona parlant d'ella mateixa. En fi.

      Elimina
    2. L'altre dia m'explicava el company que modera el club de novel·la històrica que van dedicar el 75% de la sessió a parlar de la mili, per exemple. Absolutament il·luminador, sí.

      Elimina
    3. No cal dir que això val per a tots els clubs de lectura, tret del nostre, és clar. El càsting inclou un test d'intel·ligència. La mare del Tano.

      Elimina
    4. Total, que jo en això soc molt de Cipolla: En qualsevol grup social, el percentatge de persones estúpides i intel·ligents és constant.

      Ara recordo que no he programat mai al club de lectura Allegro ma non tropo. Potser ha arribat l'hora.

      Elimina
  2. Jordi Casals19/12/19 12:33

    Es pot parlar de la mili?. Ondia!, i jo sense saber-ho. Prepareu-vos per la propera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja te'n guardaràs prou! Contraatacaria amb tots els meus parts amb pèls i senyals.

      Elimina
  3. rancúnia ? enveja ? rebequeria ? doncs jo trobo que té raó, què voleu que us digui ja va bé recordar que la figura sagrada de l'escriptor-crític-lector-amant-de-la-cultura-etc. també té enveges, egos, menja, caga, pixa, carda (o no) això sí,suggereixo que els clubs de lectura passin a ser teràpies de grup dirigides per sociòlegs i/o psicòlegs, "professionals" que només serveixen per garlar i escoltar (o viceversa) i que en podrien treure un bon partit per a posteriors llibres seus, trobo

    miquel hyde

    ResponElimina
  4. i jo em dic miquel hyde, l'anti germà del doctor Vilardekyll, i sóc sociopata, psicòpata, laboròpata, i totes les patas possibles inventades per Freud i veïnat proper

    ResponElimina
  5. Res, no n'hi feu cas. Bla, bla, bla. Pura xerrameca. De fet, ja li agradaria ser de debò tot el que diu. De moment, són només declaracions d'intencions.
    Dr. Vilardekyll

    ResponElimina
  6. sí, clar, doctoret, com que el teu no ho és de xerrameca !! si ens posem així, la majoria dels qui graviten, com corbs a punt de dir-hi la seva , sobre el que fan els altres, no són xerraires tots ? per dir-ho en paraules d'aquell, i de pas fer una cita cultista, ja saps, allò del soroll i la fúria, etc. etc. apliquem-ho una mica bastant a tots, nano !!

    miquel hyde

    ResponElimina
  7. Hi ha qui parla de la mili i hi ha qui es fa palles a la biblioteca. Deixem-ho estar que aquest espai no és per treure els draps bruts de la família...Perdona'ns, Matilde, perquè no sabem el que fem.

    Dr. Vilardekyll

    ResponElimina
    Respostes
    1. Voleu dir que això vostre no són gasos, Vilardell & família tota? Bé, no us haig de perdonar res, hem quedat que els clubs serveixen per fer teràpia de grup, no? Doncs això...mentre no m'expliqueu la mili, és clar.

      Elimina
  8. Jordi Casals27/12/19 11:19

    Doncs jo recordo que una vegada el capità em va dir ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prou, s'ha acabat. Penitència: quatre imaginàries seguides!

      Elimina