dijous, 12 de desembre del 2019

el talent i l'èxit


«En literatura i, en general, en les arts, el talent i l'èxit solen tenir una relació complexa, intricada. Aquí també topem amb la confusió que generen les idees corrents, els tòpics que circulen per tranquil·litzar consciències i inventar una lògica que no existeix. Sembla que l'èxit ha de ser una conseqüència del talent. És la creença més estesa i regular. Però les coses no són tan simples, sobretot si per èxit s'entén en literatura l'aclamació popular, vendre milers i milers d'exemplars i tot el que se'n deriva.
En la societat actual, en què un llibre es valora com un producte més de consum, sovint passa el contrari: que el talent no aconsegueix tenir èxit i que l'èxit l'obté algú que no té pas una abundància de talent, sinó d'altres gràcies i qualitats. És habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència, silenci, incomprensió, retrets a mitja veu, a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari. El gran públic no sol apreciar l'obra de talent, la troba massa complicada. I això, els comerciants del ram no ho perdonen. Li fan pagar a l'escriptor, li tanquen la porta, amb més o menys bones paraules. És trist que sigui així, però és usual que l'autor de talent s'hagi de conformar amb el goig íntim d'haver aconseguit una obra que s'acosta al que pretenia. Si és que ha arribat i no pateix el mal de la insatisfacció constant que li impedeix reconèixer-ho. L'autor de talent ha de procurar no amargar-se ni esdevenir un ressentit. No deixar-se ferir per la decepció i adoptar una actitud tan serena com pugui. Si és intel·ligent i sap trampejar les febleses del cor, potser aconseguirà reprimir el coragre, dominar la frustració, fins i tot prescindir de la injustícia que rep, potser perdonar-la i tot, perquè ha observat que la injustícia és una rialla sarcàstica que ressona a les orelles dels millors i dels més generosos, arreu i al llarg de la història.
L'èxit, en el sentit que aquí comentem, sovint no prové del talent, sinó de l'habilitat i la murrieria. L'obtenen els llestos que ensumen què vol el públic i saben oferir-li-ho. En la literatura catalana d'aquests primers anys del segle hi ha un escriptor que és un bon exemple d'aquest fenomen: Albert Sánchez Piñol, el creador dels granotots. No és pas un mal escriptor, però tampoc no demostra un gran talent literari, ni en el verb ni en l'estructura dels llibres. Ara bé, ha sabut oferir als lectors la barreja de fantasia, ingenuïtat, distracció i moralisme que agrada a un públic majoritari. Això en el marc d'unes narracions àgils, fluides, amb la tensió ben administrada, adequades per a espectadors de televisió o navegants d'internet. L'obra que el va fer famós, La pell freda, és un dard llançat per un antropòleg espavilat que sap quins són els mites essencials que dormen en el subconscient del lector, el qual no s'adona que el dard li ha penetrat fins al cervell. Un raig generós de fantasia, dues cullerades d'aventura i violència, un polsim d'amor per endolcir, i un breviari ideològic idealista i positiu, a la mesura dels consumidors globals d'aquesta època. Trobar el punt just d'aquest còctel no és pas fàcil, però si se sap aconseguir és un dóna-me'n, dóna-me'n. El llibre disposarà d'un parell de pams quadrats en els centres comercials. Això, avui dia, també en literatura, es considera la prova irrefutable de l'èxit. I, el que és més greu, sovint fins i tot de l'excel·lència.»

Miquel Pairolí. «El talent i l'èxit». A: Octubre. Acontravent, 2010. P. 89-92.

5 comentaris:

  1. Jordi Casals12/12/19 10:21

    M'agrada l'article, em sobra la referència. Qui es algú que pot determinar què és i on està el talent?

    ResponElimina
    Respostes
    1. El zasca a en Piñol, vols dir? No he llegit mai res d'en Piñol. Vaig començar la dels granotots, que diu en Pairolí i la vaig haver d'abandonar. No existeix una oficina certificadora de talent, dissortadament.

      Elimina
    2. L'èxit és més fàcil de mesurar, sí.
      Jo, això del talent dels altres, l'ensumo, així que no és un mètode gota científic.

      Elimina
  2. Vaig llegir aquest dietari d'en Pairolí (ACS) quan va sortir i llavors no em va desagradar. Rellegit a trossos no fa gaire, m'ha semblat pedant, morós, una mica altiu. Dec ser jo, que amb el temps em deixo impressionar menys. Sí que hi ha algunes entrades que continuen agradant-me, però trobo que, tot sovint, cau en això que diu que no ha de fer un escriptor si no té èxit: el ressentiment. L'atac a l'autor dels granotots té un si és no és d'això, trobo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que tot el mal bé de la poca acceptació (o poc èxit, no sé com dir-ho) que va tenir El manuscrit de Virgili. Ho dic perquè encara tinc al rebost un altre fragment d'Octubre que put a ressentiment, contra la crítica, principalment. Properament en aquesta pantalla.

      Elimina