dijous, 26 de març del 2020

posar fil a l'agulla


Abans d'ahir, dimarts 24 de març i en ple confinament, Miquel Adam (@SubalQuinina), editor d'Ara Llibres i Amsterdam (que és com dir l'editor de Claus i Lucas), va fer un fil a Tuiter. M'ha faltat temps per reproduir-lo aquí. Com anell al dit, escoltin.
Bon dia! Des de #somcasa i #equipconfinat us proposem un viatge a l'interior del laberint diabòlic anomenat «Claus i Lucas», inventat per Agota Kristof i que Sergi Pàmies va traduir al català.
|
Kristof va ser una autora tardana. Va veure publicada la seva primera obra l'any 1986, quan tenia 51 anys. Per tant, jove escriptor/a: no t'obsessionis, tens tot el temps del món. Escriu, reescriu, esborra, torna a començar, equivoca't de nou.
|
L'any 1986 Kristof vivia a Suïssa, a Neuchâtel (a menys de 100 km de la Rodoreda, com bé va apuntar la Gemma Medina, autora d'aquesta ressenya: Totes les vides que hem viscut). Us imagineu la Rodoreda i la Kristof fent sorollets amb la cullereta del té? Dues de les més grans!
|
AUTORA: Exilada, l'any 1986 treballava de sol a sol en una fàbrica de rellotges. El ritme de les màquines l'ajuda amb a fixar el ritme de la seva poesia. No domina massa el francès.
ROTLLET EDITORIAL: Envia la seva primera obra LE GRAND CAHIER, a 3 editorials de França.
|
Un dia el Sergi Pàmies em va explicar que va telefonar la Kristof per resoldre dubtes de traducció, i que la senyora, que no era esquerpa però sí molt tímida, li va explicar que abans d'anar a la fàbrica aprenia un grapat de paraules en francès i que a la fàbrica, en el brogit de la maquinària, les repassava i memoritzava. Quan en va tenir 500 d'apreses, va dir-se:
—Ara ja puc començar a escriure en francès.
I va escriure LE GRAND CAHIER, o sigui, la primera novel·la de la trilogia CLAUS I LUCAS.
|
O sigui, va escriure una OBRA MESTRA amb tan sols 500 paraules.
|
ROTLLET EDITORIAL: Gallimart i Grasset rebutgen educadament l'obra. Massa bèstia, senyora. En canvi, Gilles Carpentier, d'Éditions du Seuil, es llegeix el manuscrit, al·lucina, parla amb els seus jefes i pam: publica l'obra. Va morir l'any 2016, aquest editor. Massa jove.
|
Al principi, «El gran quadern» no era la primera obra de cap trilogia. De fet, ni aquesta, ni «La prova» ni «La tercera mentida» eren cap part de res. Em sembla que va ser el seu editor, que va veure que es podien presentar com una trilogia.
|
A la Kristof li va semblar bé, perquè, al capdavall, no es tractava de la seva vida, però ficcionada? Formaven part d'una unitat. Però no li van posar cap nom, a la trilogia, així que cada editor es va buscar la vida i va batejar la trilogia com li va semblar:
Nosaltres ens vam tornar bojos, per trobar una coberta, ho confesso. Finalment, vam trobar una foto que explica més del que sembla. 2 nens fugint del lector, perdent-se en un carreró que sembla un passadís de laberint, absoluta simetria, separats per una línia al terra (frontera)
|
En resum, què ens interessa saber? Que Claus i Lucas la conformen tres novel·les: El gran quadern (1986), La prova (1988) i La tercera mentida (1991). M'agrada recalcar els anys en que van ser escrites: anys interessants de la història d'Europa...
|
La més original d'elles, la que agrada a absolutament tothom és «El gran quadern», i la veritat és que està plena de troballes formals i solucions intel·ligentíssimes, tenint en compte que la seva autora no dominava del tot la seva llengua literària.
|
«El gran quadern» està escrit per una parella de bessons idèntics, dos marrecs evacuats de la ciutat i confiats a la tutela de la seva àvia, una dona cruel. Estem al final d'una guerra sense nom, en una ciutat sense nom, amb dos nanos sense nom.
|
Frase curta, seca (solució brillant, si no domines la llengua, no embolicar-te). Cada capítol (molt curts: la seva autora treballa de sol a sol a la fabrica) explica alguna lliçó de l'art de sobreviure que els marrecs s'imposen. Algunes de les lliçons són devastadores.
|
(A França, els nens tenien quaderns de diferents mides per a les seves lliçons. El "gran quadern" era per les lliçons més importants.)
|
Una de les coses que més m'impressionen de «Claus i Lucas» és la gran quantitat de pistes que va deixant l'autora aquí i allà, com un mag que ens ensenya les mans per demostrar que no hi ha truc.
|
Sembla transparent, generosa. Ens ensenya el motor de l'artefacte com qui no vol la cosa. Fixeu-vos en el capítol "Els nostres estudis". Els bessons posen per escrit les directrius bàsiques del seu estil literari, que és el de Kristof.
|
Però en realitat sí que hi ha truc, és clar. I el lector/a curiós, estupefacte davant del que acaba de llegir —de les coses més brutals que haurà llegit, amb un dels finals més brutals que s'han escrit—, prenent per fiables uns narradors que no ho són, està preparat pel laberint.
|
Perquè en «La prova» i «La tercera mentida», les certeses de «El gran quadern» salten pels aires. Entres en un terreny ple d'ecos, reflexos deformats de coses que ja has llegit, déjà vus... una bogeria fascinant, escoltin.
|
no sé, això s'està fent molt llarg, oi? Quan començo a parlar de «Claus i Lucas» no puc parar, però aquest mitjà és horrorós per fer-ho. No he parlat del context històric de les tres novel·les, i com aquest context es reflexa en l'estil de les obres.
|
No he parlat de la complicadíssima relació que hi ha entre aquestes obres i la biografia de l'autora.
|
No he mencionat que «Claus i Lucas» és el súmmum de l'autoficció i de la meta-auto-ficció i la metaliteratura.
|
Ni tan sols he parlat de les FRONTERES, que són un dels principals protagonistes del llibre.
|
Només voldria dir que el laberint que va dissenyar la Kristof no té solució. Que no té sortida. La sortida és el buit, el no res, és Kristof somrient burleta. La soluciò del laberint és el laberint mateix.
|
I jo què sé. Em quedo aquí fent guàrdia per si algú vol comentar la jugada o fer alguna pregunta que jo pugui respondre, d'acord?
|
Si voleu que parli d'alguna aspecte en concret del llibre, estic a la vostra disposició! (Me'n moro de ganes!)
|

25 comentaris:

  1. No sé què passa amb Blogger, que no permet fer comentaris. Bé, a mi sí, com a administradora.

    ResponElimina
  2. Això que llegireu ara m'ho ha fet arribar la MARISSA via correu electrònic:

    M’ha agradat el llibre, sobretot el primer: cru, descarnat, sense adjectius, directe a esparracar l’ànima.... que bèstia! Els altres dos m’han sobrat una mica. Jo m’ho havia cregut tot... que ingènua! Sobretot el tercer. Tot i sabent que està escrit sis anys més tard, m’ha descol·locat molt. Suposo que l’argument és el de menys, importa la situació i els comportaments davant les adversitats.

    No sé si m’han quedat ganes de llegir cap mes llibre d’aquesta autora. En aquests moments necessito coses més ensucradetes!

    Gràcies per triar aquest llibre, pel meu compte no l’hagués llegit mai de la vida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Marissa és de les que SEMPRE ve al club, escolta i calla. Està en el seu dret. Avui, però, haig d'agrair al coronavirus que es manifesti. No tot és dolent.

      Elimina
    2. D'entrada, començo a respondre't pel final de la teva contribució, Marissa. No sé quan fa que em cuido del club en solitari; mooooolt, suposo. És fàcil que, quan portes molt de temps en una cosa, l'ànim defalleixi. El meu pare hagués dit que perdis la il·lusió. Doncs bé, només hi ha una cosa que m'esperona, i no és ni l'èxit de públic (som molts, massa, pel meu gust, prou que ho sabeu) ni que una novel·la agradi moltísssim i estiguem tots la mar d'encantats. No. El que de debò m'engresca és sentir, de tant en tant, si no me l'arriben a proposar en el club, no l'hagués llegit mai de la vida. Aquesta és la meva benzina, confesso. Fi de les expressoemocions.

      Elimina
  3. Molt interessant tot plegat. Crec que en faré una relectura.

    Sembla que ja es poden fer comentaris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci, Allau. Crec que el problema dels comentaris afecta als que no són usuaris de Blogger. Bé, doncs, a grans mals, grans remeis. Publicaré en nom seu i punt. Només em faltava això.

      Elimina
    2. Vas fer cap apunt de Claus i Lucas al daily...?

      Elimina
    3. Faltaria més:

      https://allausz.blogspot.com/2014/10/a-la-guerra-com-la-guerra-o-el-meu.html

      Elimina
    4. Ep, tu dius que Lucas no existeix. Doncs jo ara ja crec que el que no existeix és Claus (sí que existeix, però no passen la guerra junts, estan a ciutats diferents), que Claus és una mena de projecció de Lucas.

      Elimina
    5. Ni idea. Hauré de rellegir-la per poder-te respondre.

      Elimina
    6. Són Klaus i Lucas. Claus només existeix en la cocorota d’en Lucas.

      Tot això és una mentida. Sé perfectament que en aquesta ciutat, a casa de l’Àvia, jo estava sol, i que en aquella època, per suportar l’insuportable solitud, em vaig imaginar que érem dos, el meu germà i jo .

      Elimina
  4. Va, un parell de preguntes:

    - Els bessons:

    són dos en un?
    és un amb dos caps?
    són dos i a mi no m'atabalis?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, dos en un

      Elimina
    2. Ei, molt bé Angelina. Veig que ja te’n surts la mar de bé, en això dels comentaris.

      Elimina
    3. Són 1: claus i lucas, lucas i claus. Agota Kristof, Kristof Agota

      Elimina
    4. Depèn del llibre, són un o dos o tres, crec, però sempre per parlar de la Kristof, això sí

      Elimina
  5. Sobre això que deia abans la Marissa, Jo m’ho havia cregut tot.... Aviam, si l'últim es titula La tercera mentida, és que abans ja ens n'havien colat un parell de troles, no? La primera punyalada (per a mi, és clar) és que quan comences a llegir La prova, sospites que Claus no ha existit mai en El gran quadern.
    La pregunta és, si ara ja tenim clar que ens hem empassat tres boles, quina de les tres us ha resultat, al final, la 'més veritat' i quina 'la més mentida', que és com dir, on us heu sentit més 'enganyats'.

    La meva resposta és: La més mentida de totes: El gran quadern. La més veritat: La tercera mentida.

    I quina és la que m'ha agradat més? Doncs El gran quadern, és clar. On m'han clavat la bola més gran.

    ResponElimina
  6. Vaig a prendre'm un ibuprofèn 400.

    ResponElimina
  7. Sobre això que diu en Miquel Adam de la complicadíssima relació que hi ha entre les obres i la biografia de la Kristof.
    AUTORA: Exilada, l'any 1986 treballava de sol a sol en una fàbrica de rellotges. El ritme de les màquines l'ajuda amb a fixar el ritme de la seva poesia. No domina massa el francès.

    A Claus i Lucas, a La tercera mentida, concretament, trobem:

    El soroll de les màquines m'ajuda a escriure. Dona ritme a les meves frases, desperta imatges en el meu cap. Quan acabo de compondre les pàgines del diari [fa de tipògraf], tard a la nit, componc i imprimeixo els meus propis textos...

    ResponElimina
  8. I també m'ha passat, en llegir a la p. 380 això que transcriuré ara

    —El senyor s'estima més escriure durant la nit que no ocupar-se de l'estufa i del te. Per què no escrius durant el dia, com tothom, i no durant la nit?
    Dic:
    —Sí, Mare. Seria millor treballar de dia. [...] De tota manera, de dia hi ha massa coses que em distreuen. He de comprar, he de preparar el menjar, i sobretot, els sorolls del carrer...


    que he recordat un fragment de L'analfabeta:

    Fins i tot ara, al matí, quan la casa es buida i tots els veïns se'n van a treballar, tinc una mica de mala consciència de posar-me a la taula de la cuina a llegir els diaris hores i hores, en comptes de...fer la neteja o de rentar els plats d'ahir al vespre, d'anar a comprar, de rentar i planxar la roba, de fer melmelada o pastissos...
    I, per damunt, damunt de tot! En comptes d'escriure.

    ResponElimina
  9. M’ha encantat El Gran Quadern! El fet que no hi hagi noms propis a l’hora que posa els noms comuns amb majúscula per convertir-los en nom propi, narrar el fets descarnats sense gaires sentiments, les frases tant curtes i els capítols encara més! M’ha comunicat tota la cruesa d’una guerra i tota la humanitat que hi sobreviu soterrada.

    Quan he llegit La Prova, d’entrada, m’he decebut perquè volia continuar llegint aquesta manera d’escriure tant singular d’El Gran Quadern. Un cop he entrat en la història m’ha agradat anar descobrint el què m’explicava, m’ha donat la sensació que entrava en una realitat concreta, he volgut entendre que era la continuació d’El Gran Quadern.

    Al tercer llibre, La Tercera Mentida, m’he enfadat moltíssim no sabia com encaixar-lo amb els altres dos llibres, perquè no volia creure que tot el què havia llegit fos mentida. No he pogut continuar llegint fins que la Rosa ens ha animat a participar en el Bloc. Al final, m’ha agradat, però La Tercera Mentida el trobo confús, crec que parla d’una realitat subjectiva, des dels records i des de la psicologia dels personatges.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que, de moment, tots estem d’acord que el més impressionant dels tres és El gran quadern, Espe. Unanimitat absoluta. Completar la trilogia, entrar en el joc de la Kristof, és una autèntica bogeria patametaliterària, que al final ja no saps què. Ha de venir de gust.
      Però tant és. La qüestió és que ha valgut la pena, ni que només sigui per llegir el primer. Costarà d’oblidar. És d’aquells que fa forat.

      Elimina
    2. Sí, m'ha agradat aquesta escriptora i tinc moltes ganes de llegir L'analfabeta!

      Elimina
    3. Quan la llegeixis, com que explica la seva vida, és un bon complement de la lectura de Claus i Lucas, perquè, desenganyen-nos, al cap i a la fi la trilogia parla d’ella. Del que li va tocar viure. La nova edició de L’analfabeta (me l’ha vaig deixar a la feina, quina ràbia!) va seguida d’una entrevista on dona molts detalls de la trilogia.

      Elimina