l'escriptor i el lector

La tristesa comença quan la novel·la s'ha acabat.

Aquesta és l'única raó per la qual en voldries començar a escriure una altra de seguida. Però si no és allà, que t'espera, és inútil fer córrer el temps.

Però no voldria que aquestes últimes afirmacions n'encoratgessin de seguida una altra, comuna als escriptors dolents: que escrius només per a tu. Malfieu-vos de qui ho diu, és un narcisista deshonest i un mentider.

Hi ha una única cosa que només escrivim per a nosaltres mateixos, i és la llista d'anar a comprar. Serveix perquè recordis què has de comprar, i quan has acabat de comprar ja la pots llençar perquè no és útil a ningú més. Tota altra cosa que escrius, l'escrius per dir alguna cosa a algú.

Sovint m'he preguntat: ¿encara escriuria, avui, si em diguessin que demà una catàstrofe còsmica destruirà l'univers, de manera que ningú demà no podrà llegir allò que escric avui?

En primera instància la resposta és no. Per què escriure, si ningú no em podrà llegir? En segona instància, la resposta és sí, però només perquè alimento l'esperança que, en la catàstrofe de les galàxies, alguna estrella pugui sobreviure, i demà algú pugui desxifrar els meus signes. Aleshores escriure, fins i tot la vigília de l'Apocalipsi, encara tindria un sentit.

Escrivim només per a un Lector. Qui diu que escriu només per a si mateix no és que menteixi. És espantosament ateu. Fins i tot des d'un punt de vista rigorosament laic.

És infeliç i desesperat qui no se sap adreçar a un Lector futur.

Umberto Eco. Sobre literatura. Traducció de Carme Arenas Noguera. Destino, 2002. P. 309-310.