la biblioteca catòlica de gao

 

He llegit molt. Sovint llegeixo massa. La biblioteca catòlica de Gao és un desordre. Té uns mil volums disposats en una espècie d'atzar amb un objectiu inextricable. La selecció de llibres també és inexplicable, més aviat sembla un caramull de llibres oblidats dins un hotel durant trenta anys. Jo trio de la següent manera: busco en els fitxers i faig una tria prèvia d'una dotzena. Separo les edicions barates massa antigues (perden les pàgines com un enciam), les edicions resumides, comentades i els «textos seleccionats». Després, demano veure els cinc o sis que en queden de la primera tria. Verifico que la tapa correspongui veritablement a l'interior i que no faltin gaires pàgines al principi i al final (vaig llegir La pesta, de Camus, mutilada d'unes vint pàgines. Començava en ple carnatge. Feia anys que no la llegia, però em va fer la impressió que d'aquesta manera millorava molt). I finalment la tria definitiva: les Confessions de Rousseau, L'espia que tornava del fred, de Le Carré, L'Atlàntida, de Pierre Benoit. No és gaire cosa, però és suficient per a un dilluns. Només tenen autors francesos, i si es poden trobar autors com Le Carré, Cervantes, Faulkner i alguns altres, és només perquè els missioners els consideren autors francesos. No seré jo qui els tregui de l'error.

Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica. Galaxia Gutenberg, 2004. P. 16-17.