dissabte, 5 de desembre del 2020

l'enemic


«Una tarda qualsevol a la biblioteca. La bibliotecària ha de planificar el curs que s’aproxima i  ho ha de fer al taulell on estarà sola perquè aquell dia no hi ha prou personal. Intenta concentrar-se. Hi posa tot l’esforç del món mentre li  demanen  una  novel·la,  li  pregunten  el PIN o com fer un currículum.  Al  servei de les persones, sempre.  De cop i volta, però, la bibliotecària tremola, sent unes veus que l’aterren i observa des del taulell allò que l’exaspera i li fa perdre el control: l’adolescent. Aquella espècie capaç de molestar amb una rialla, amb un gest —mai innocent—, capaç de camuflar-se entre les prestatgeries del 613.8 o de desfer el silenci amb una simple mirada trencant tots els límits imposables. S’empassa la saliva. No pot mostrar cap tipus de debilitat. Però ells ho oloren i somriuen. La miren i la bibliotecària desitjaria tenir una destral per brandar-la mentre els pregunta: «De què collons, rieu?». O sense preguntar. Perquè s’ho mereixen. Per adolescents.»


Emma Armengod, Jordi Bosch. «Volem els joves a la biblioteca pública?» Ítem, núm. 69.


8 comentaris:

  1. Pobres adolescents. Ningú no els aguanta. Ni els seus pares, i això que, representa, els estimen. Sense amor encara és més difícil. No tinc destral, tinc un Kalàixnikov, jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I sí, jo també en vaig ser-ho, d'adolescent, fa mil anys, sí. I no em suportava, la veritat.

      Elimina
  2. jordi casals5/12/20 18:29

    Quan ho anava llegint pensava, és un article reproduït o un comentari del bloq?, finalment m'ha semblat entendre que son ambdues coses. Ara , els adolescents em semblen perduts dins la seva falsa impostura contestatària i uniformada tan fàcil de manipular. Davant el seu descarament no puc deixar de pensar, amb un somrís burleta que a ells els resulta inverosímil pensar que nosaltres també ho hem sigut com ells, mentre se’m escapa, sorneguer, un somriure igual de descarat. i. A les hores, em sento maquiavèl·lic i una mica envejós. Finalment, penso en el que els espera i, entranyablement, oblido la seva insolència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és meu, no (encara que ho sembla una mica). Així és com comença l’article citat (i enllaçat, si cliqueu a sobre del títol en negreta) d’aquest parell de bibliotecaris, que no es queden, com jo, en la part molesta dels adolescents, sinó que miren de buscar estratègies per tal que els joves es trobin bé a les biblioteques, se les facin seves i no les facin servir només per a anar a passar l’estona amb els col·legues, a practicar un esport més vell que els camins: emprenyar les bibliotecàries. Els hi desitjo sort. Jo ja no tinc edat. Jo Kalàixnikov i avall, que la vida és molt curta. Els cardo al carrer amb alegria, quan es posen tontos. A coces, si cal. Però no és res personal. Al cap d’uns anys tornen a la biblioteca amb els seus fills, a fer-los el carnet. Carn nova. I recordem els temps en què eren joves i jo els cardava al carrer sense contemplacions. El cicle de la vida.

      I tens raó, els hauríem de plànyer: els deixem un món ple de plàstics i sense aire per respirar.





      Elimina
    2. jordi casals6/12/20 11:05

      recordo, amb amable melangia quan..., després de la vetlla i el càstig diàris sortint atonyinat de Sant Miquel (la meva primera pallissa seria va ser als 9 anys quan "el pirata cojo" em donava puntades de peu i jo. a terra, sense saber què fer,tristíssim quadre en de negres i algú fals ngris (en mossén Prat fotent-me mà,- "vine, confessat i no ho diguis a ningú". Cau de guardapolç negres icapellans doblement inútils i altres còmplices pitjors ( de que fà el teu pare?, de quina casa ets?), Doncs, deia ...quan de camí a casa passava per davant la biblio d'en Balmes hi entrava sempre que podia, a buscar la única nota de color que podia trobar al món, era en unes estanteries al fons a la dreta i solien estar ocupats, e3l dia que teni sort ien trobava algún de lliure no m podia aguantar els esclats de riure (gràcies desconegut Hergé) fins que, inevitablement, a la tercera vegada em prenien el llibre; i d'allí, me'n anava corrent a l'Atlàntida al pincipi de la Rambla Hospital; gràcies biblios,gràcies Jan i Trencapins i Cavall Fort. Gràcies bibliotecàries, hi havia un altre món.

      Elimina
    3. Coi, Jordi, ara m'has estovat el cor de roc!

      Elimina
  3. jordi casals7/12/20 7:54

    si es de roc, te'l varen fingir molt malament, hom sap que és una gran síndria dolça encabida a cops d'estimació,untada d'oli i mel, que et'van regalar amarada de roma.
    P.D. Vaig a veure si torno a enganyar a l'inquisidor i li tornaré a dir que no soc un robot

    ResponElimina
  4. Us heu posat melancòlics, nostàlgics.

    Les crisis só cícliques, els joves sabran reinventar-se.

    I.

    ResponElimina