dimecres, 13 de gener de 2021

auschwitz i el futur de la memòria


GERARD E. MUR
Auschwitz i el futur de la memòria
Núvol
29|1|2020

Correm, permanentment, el risc d’afeblir la memòria. L’oblit és la manera més ràpida i dràstica de fer-ho. Paradoxalment, però, sacralitzar i contemplar el record també pot ser una forma d’anul·lar-la. Yishai Sarid treballa contra això. Contra l’encarcarament i el buidatge de la memòria. Aquests dies, Sarid publica en català El monstre de la memòria (Club Editor; traducció de Roser Lluch), una novel·la sobre el relat que els governs –els governs d’Israel i Polònia, principalment– han construït sobre l’Holocaust. El protagonista, historiador i guia als camps d’extermini polonesos, assumeix el paper de “guardià del record”. Un record que ningú sembla voler examinar. Passem, doncs, per la superfície d’aquest record, pel resultat de la sacralització. Quan parlem de sacralització, parlem, per exemple, dels museus que exposen –i expliquen– tot allò que va passar als camps d’extermini. O les visites guiades pels mateixos camps.
Sarid (Tel Aviv, 1965) ens alerta que la manera en què recordem el passat indica la integritat de la nostra memòria. El seu llibre ens arriba la setmana en què es commemoren els 75 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Per l’autor, però, ‘alliberament’ és una paraula “problemàtica, enganyosa”. “El camp no va ser alliberat. L’activitat va ser aturada, simplement; quan les tropes soviètiques van conquerir Polònia. Els presoners no van patir cap mena d’alliberament. No van tenir cap final feliç”, sosté.
A El monstre de la memòria, l’autor no s’ocupa dels reclusos; Sarid fixa la mirada i la reflexió sobre els hereus d’aquell moment històric, que som nosaltres. “Sarid ens convida a reflexionar sobre les inèrcies intel·lectuals que acompanyen aquest fet fundador. Som una societat parida en aquests camps”, veu Maria Bohigas, editora del llibre. El novel·lista és especialment crític amb la manera en què se’ns fa recordar l’Holocaust. Sarid acusa els governs de les generacions successores de “congelar l’Holocaust”. “El consideren un secret immutable i no creuen que tingui res a veure amb ells”. “Quin serà el futur del record de l’Holocaust si tot el que fem és dedicar-li vitrines als museus? Així no es pot interpel·lar ningú. Quin futur té la memòria de tot això?”, es demana l’autor.
Sarid és partidari de “retirar tiretes i benes i airejar les ferides de l’Holocaust”. En això treballa el protagonista de la novel·la, historiador especialitzat en l’Holocaust, que investiga els mètodes d’extermini. “És un home obsessionat pels detalls de l’extermini. Sentim fascinació per les atrocitats. Jo mateix m’hi vaig lliurar quan feia la recerca per a la novel·la”. El narrador, que, com dèiem, també és guia, ha de reviure diàriament els fets terribles dels camps. Una bona part dels visitants que rep són estudiants (també acompanya soldats israelians o polítics). Cada vespre, es reuneix amb el grup d’alumnes que ha rebut durant el dia i els proposa obrir una taula de reflexió, explicar quina lliçó han obtingut de la visita. Alguns dels estudiants responen que “potser cal ser una mica nazi”. Sarid no reprova del tot aquesta mena de respostes: “En determinats moments, ens veiem obligats a actuar amb violència”. Pel narrador, el veritable problema és que aquesta és “l’única lliçó”. “Queda turmentat perquè no aconsegueix plantejar altres qüestions”. La gestió postissa i temorosa de la memòria genera respostes com aquesta; acaba en una digestió pobra i passiva del passat. En aquest sentit, Sarid és molt crític amb la política de la memòria d’Israel.
L’escriptor i advocat critica que els treballs de memòria estan massa concentrats en la mort, en l’extermini: “Si volgués connectar amb els joves, començaria visitant els llocs on vivien les víctimes. Vull reivindicar la vida de les víctimes, no només el seu assassinat. Tendim a perdre’ns en la xifra abstracta dels sis milions de víctimes. Aquests sis milions de morts són també sis milions de vides. De fet, la majoria de la gent només recorda un sol nom i una sola vida; la d’Anna Frank”.
La passivitat dels estudiants de la novel·la ens empeny cap al nostre present, cap a l’auge de les extremes dretes. “Les ruïnes poloneses de Sobibor, Treblinka o Auschwitz ens recorden del que és capaç la humanitat. Alemanya està vivint un ressorgiment considerable de l’antisemitisme. I aquest antisemitisme neix en alemanys blancs. Com podem permetre que això torni a passar? Per què no s’està fent res contra això? Els partits d’extrema dreta es vesteixen de demòcrates per poder entrar al sistema, obtenir representació i perjudicar aleshores la democràcia i els drets humans. És molt preocupant”. Recordem, per exemple, que Alternativa per Alemanya –partit racista i antisemita– té una representació de 91 diputats al Bundestag d’un total de 709 seients. “L’Holocaust forma part de la nostra psicologia. És un trauma que no ha estat redreçat. No l’hem curat. La gent no deixa sortir els fills sense prou menjar. Continuem lligats a la idea de ser forts, de confiar en un mateix. El trauma es reflecteix en moltes de les coses que fem”, afegeix l’autor. Sobre l’Holocaust i el nostre propi passat, Sarid diu que l’extermini dels jueus no ens ha de semblar un fet llunyà o impropi: “Forma part de la història de la Mediterrània”.
“Amb El monstre de la memòria, Sarid posa el dit en un lloc molt sensible. Tracta amb molta subtilesa el tema de la memòria de l’Holocaust. Sap molt bé del que parla. Va molt a fons. No apunta cap a la direcció més fàcil ni més còmoda. Inquieta tots els seus lectors; no només els israelians. Amb Sarid veiem com a dins d’Israel també circulen actituds crítiques amb les polítiques de la memòria i els mites fundacionals del país, amb les conductes socials i ètiques”, tanca Bohigas, que censura les formes retòriques “buides” vinculades a l’Holocaust, com ara ‘horror’ o ‘infern’. “Ens priven de preguntar-nos altres coses”.


Cap comentari:

Publica un comentari