«El 18 de maig [1985] s'havia emès a Catalunya Ràdio un programa titulat La porta dels somnis, on es combinaven lectures de fragments literaris i breus comentaris de Soler sobre un llençol de peces de música clàssica. [...] Serà al setembre que el programa s'incorporarà a la graella amb regularitat.
[...] Soler preparava el guió i decidia els fragments musicals, que anava a demanar a la discoteca de l'emissora (o sigui, una col·lecció enorme de discos, de vinil, amb fitxes manuals que indicaven on trobar-los) i ho preparaven. De vegades dedicaven el programa a un sol autor: Soler hi feia un acostament molt divulgatiu, donant-ne la vida i obra d'una manera força ortodoxa, tot i que connectant-les amb una certa alegria (per exemple: el juny de 1986, parlant de la poesia d'Emily Dickinson, s'estén força sobre les relacions de la poetessa amb els seus pares) i permetent-se establir connexions inesperades.
Costava tres hores, preparar un programa. Els guions ocupaven unes vint pàgines, incloent-hi les fotocòpies enganxades de textos aliens (i ara, fem números: vint pàgines a la setmana, vuitanta al mes, 960 pàgines a l'any durant nou anys...). Ho feien als matins; una primera hora dedicada a vigilar que tot estigués llest (podia passar que algú hagués guardat un disc a la funda que no tocava; un cop trobat, calia buscar, amb el disc de vinil, el passatge concret que desitjava Soler). Després s'emetia a la matinada (i es va utilitzar sovint per omplir de contingut dies de vaga, aprofitant que el programa era, aparentment, políticament neutre. El 27 de setembre, poc després que se n'iniciï l'emissió regular, Soler anota: «Treballant a la ràdio, a l'Emissora Institucional del meu país, és quan m'he adonat d'una manera més clara que visc en un país ocupat, ocupat pels mateixos que l'habiten».
Així, aquell programa que havia començat com un càstig va acabar sent un refugi: Soler va escriure i presentar el programa fins pocs mesos abans de morir. Tot sembla indicar que va trobar un espai de llibertat: un lloc discret, ocult entre la programació nocturna, on posar peces d'Antonio Vivaldi, de Carles Santos o de Kraftwerk, on llegir poemes i relats, sovint propis, lligats per una fràgil excusa temàtica. Rafel Vallbona, Pepa Palau o, sobretot, Toni Moreno hi posaran altres veus; Daniel Guinot en serà el tècnic de so més habitual. La sintonia serà sempre la de Gluck. I és un programa que permet fer moltes coses: permet conèixer la literatura catalana entre 1985 i 1992, permet dibuixar la constel·lació d'obres literàries i musicals preferides de Soler, permet conèixer la seva evolució durant aquells anys. Va esdevenir una mena de quadern de bitàcola, paral·lel potser al dietari que mantenia en privat i als articles que va anar publicant en diversos mitjans...»
Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall, 2021.
La porta dels somnis (Tots els programes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada