una mica d'amor, una mica d'orgia

«Entre el 4 de novembre i el 16 de desembre del 1838, en tan sols cinquanta-tres dies, Stendhal no escriu sinó que dicta la que molts, entre ells jo mateix, considerem la seva obra mestra, en tot cas un dels llibres més fascinants que s'han escrit mai en qualsevol època i en qualsevol llengua: La cartoixa de Parma.

La seva gestació ha passat amb justícia al catàleg dels mites literaris. En una carta d'agraïment a Balzac per l'article elogiós que va publicar sobre La cartoixa [...], Stendhal escriu: 

Componc 20 o 30 pàgines, després necessito distreure'm; una mica d'amor quan puc o una mica d'orgia; l'endemà ho he oblidat tot, en llegir les 3 o 4 pàgines del dia abans se m'acut el capítol del dia. Vaig dictar el llibre que vostè protegeix en 60 o 70 dies. Les idees m'apressaven.

L'original francès diu «J'étais pressé par les idées», una expressió que també es podria traduir com "les idees m'empenyien" o "em pressionaven". En qualsevol cas, és tota una declaració de principis (o d'absència de principis) que ha sigut molt citada i comentada, i que explica el mode de composició tan original que va usar Stendhal per a aquesta novel·la, l'última que va veure publicada en vida...»

Lluís Maria Todó. Un diàleg imaginari. Club editor, 2021. P. 52.